Les cartografies visuals són eines que transcendeixen la representació espacial per a convertir-se en pràctiques reflexives i transformadores. Vinculades a perspectives feministes, conviden a reinterpretar els territoris com a espais de cura, resistència i col·laboració. Aquest article explora com aquestes metodologies integren elements visuals, col·lectius i crítics, tot qüestionant narratives dominants i proposant noves maneres d’habitar. A partir de la filosofia de Martin Heidegger, es reflexiona sobre el fet d’habitar com un acte de cura, tot construint comunitats més justes i inclusives.

La salut mental i el benestar emocional són dos conceptes que van del bracet per comprendre com ens sentim, pensem i actuem en la nostra vida diària. Representen un estat d’harmonia on una persona reconeix les seves capacitats, i pot desenvolupar les seves habilitats cognitives i emocionals, viure en societat i afrontar les exigències del dia a dia. No es tracta només d’evitar una malaltia mental, sinó de ser capaç de gestionar els desafiaments quotidians, l’estrès i mantenir relacions satisfactòries i una feina productiva.

L’any 2024 va tornar a posar en el focus d’atenció el debat entorn de la responsabilitat en els social media. I és que –encara que les xarxes socials ens ofereixen moltes possibilitats i opcions de comunicació– l’obertura de la participació pública, el gran abast que poden obtenir els missatges i la facilitat de consum dels formats que circulen en aquestes plataformes ens situen davant nous riscos. Tot un repte amb moltíssimes derivades.

La ciència és, per la seva pròpia naturalesa, un vast camp d’indagació. És lliure i avança a la velocitat del pensament humà. Tanmateix, com a fenomen sociocultural i universal, no pot existir sense el suport, sigui directe o indirecte, de l’Estat. Es requereixen fons i recursos per als descobriments que ens ajuden a comprendre millor el món que ens envolta.

Enmig de tots els dubtes i debats sobre si continuar a la xarxa Twitter/X, em trobo reflexionant sobre la meva pròpia decisió. No perquè la meva decisió sigui rellevant, sinó perquè beu d’un posicionament lligat a les meves àrees de recerca. Sí, vaig marxar de Facebook (o l’he deixada esllanguir). En aquell cas, però, no va ser per posicionament ideològic.

L’agenda mediàtica, que històricament ha seleccionat els temes que són importants per a l’audiència, s’ha vist desplaçada en gran manera amb les xarxes socials. Les notícies de guerres i catàstrofes naturals queden ocultes i perden actualitat ràpidament, tot i la seva continuïtat i vigència informativa. Desgranem alguns dels factors que fan que això passi, com per exemple, la fatiga informativa, la necessitat constant de noves històries i la manca de confiança en els mitjans. Per concloure, proposem cinc rutines per vetllar per un periodisme de qualitat.

Entre les primeres experiències de finançament col·lectiu o crowdfunding modern hi hauria la campanya del 1997 del grup de rock britànic Marillion, que aleshores va demanar als seus fans donacions, a través d’internet, per sufragar la seva gira pels Estats Units. Des d’aquells temps, quan el terme crowdfunding no estava encara definit, les experiències de finançament col·lectiu han agafat embranzida i creixen cada any. Dos projectes periodístics recents, amb certs paral·lelismes entre sí, han utilitzat el micromecenatge per veure la llum. Es tracta d’Intifada Palestina 1988 i de Contra la neutralitat. Un periodisme de pau i de lluita.

Té delicte el disseny?, existeix un delicte en dissenyar?, som partícips de delictes en els nostres projectes professionals? Hal Foster, un dels historiadors i crítics d’art més importants de les últimes dècades, va publicar el llibre Diseño y delito (2004).

Vaig marxar de vacances amb un article mig apuntat en el qual assenyalava que el principal problema que tenia el Partit Demòcrata a les eleccions americanes no era només la desinformació, sinó els fets que sí eren certs en aquest cas precisament, atesa la percepció que s’estava generant al voltant de Biden. De fet, el volia titular Amicus Biden, sed magis amica veritas (Biden és el meu amic, però més amiga és la veritat), parafrasejant allò que ja havia dit Aristòtil respecte del seu mestre Plató.

Vaig marxar de vacances amb un article mig apuntat en el qual assenyalava que el principal problema que tenia el Partit Demòcrata a les eleccions americanes no era només la desinformació, sinó els fets que sí eren certs en aquest cas precisament, atesa la percepció que s’estava generant al voltant de Biden. De fet, el volia titular Amicus Biden, sed magis amica veritas (Biden és el meu amic, però més amiga és la veritat), parafrasejant allò que ja havia dit Aristòtil respecte del seu mestre Plató.