En un article previ, arran de l’èxit del film El 47, repassàvem l’insuficient treball que ha fet el cinema per explicar la ciutat de Barcelona en les últimes dècades. Aquest dèficit s’entén, en part, per la funció que altres arts i tècniques visuals van assumir de la Transició ençà. És el cas del vídeo i la televisió, en les seves diferents expressions més o menys institucionalitzades, així com el de la fotografia en l’àmbit més artístic. Tot i això, va ser el disseny –en un sentit integral: com a disciplina comunicativa, com a gremi i com a segell d’identitat– el que realment va explicar Barcelona. Una altra cosa és de quina forma i amb quin esperit crític ho va fer.

Entre les primeres experiències de finançament col·lectiu o crowdfunding modern hi hauria la campanya del 1997 del grup de rock britànic Marillion, que aleshores va demanar als seus fans donacions, a través d’internet, per sufragar la seva gira pels Estats Units. Des d’aquells temps, quan el terme crowdfunding no estava encara definit, les experiències de finançament col·lectiu han agafat embranzida i creixen cada any. Dos projectes periodístics recents, amb certs paral·lelismes entre sí, han utilitzat el micromecenatge per veure la llum. Es tracta d’Intifada Palestina 1988 i de Contra la neutralitat. Un periodisme de pau i de lluita.

Comencen les vacances. La càmera de fotos ni l’agafes, que amb el mòbil ja n’hi ha prou. Qualitat d’imatge excel·lent i zero maldecaps amb l’emmagatzematge, que tot puja al núvol. La fotografia i el vídeo són pràctiques quotidianes: has comptat quantes fotos fas a la setmana, o al dia? Quan visitem llocs exòtics encara en fem més, de fotos.

A la dècada de 1960, els artistes van utilitzar estratègies documentals, trencant els límits entre la documentació i la ficció, produint obres que ofereixen una (re)escriptura de la història a partir de les llacunes deixades pels documents. És en aquest sentit que destaquem el procés artístic de Rosângela Rennó i Carrie Mae Weems.

Fa unes quantes setmanes, vam assistir a una visita guiada a una exposició titulada Els colors del món al Cosmocaixa, a Barcelona. Ho vam fer amb un grup d’estudiants de l’assignatura Taller de Color, del grau de Disseny i Creació Digitals, una assignatura que aborda les diferents dimensions del color com a fenomen físic, químic, social i cultural, de manera que, entenent tot això, els estudiants puguin triar i manejar el color d’una manera conscient i efectiva en la mesura del possible.

El setembre i el gener són aquells mesos en què tot comença de nou, tothom es proposa (aquest any sí!) crear nous hàbits i assolir aquells objectius que, quan passen quinze dies, ja ningú no recorda. Hi ha un mercat que coneix bé aquest fenomen, i és el del col·leccionisme. Àlbums de cromos, nines de porcellana, coets que es munten amb peces... Per què i què col·leccionem? Creativitat i col·leccionisme poden anar de bracet?

Fa uns quants dies, van aparèixer diverses notícies relacionades amb la creació d’imatges amb intel·ligència artificial. Particularment, es tracta del programari DALL-E i de la seva versió lleugera DALL-E mini (que acaba de reconvertir-se en Craiyon). Ambdós són capaços de generar imatges a partir d’un text. Curiosament, coincidien amb alguns esdeveniments sobre art digital, com el festival i congrés ISEA, realitzat recentment a la ciutat de Barcelona.

Fa un parell d’anys, vaig estar passejant per la platja d’un municipi que va ser afectat per un temporal dels que són habituals cada any al nostre territori. La platja, malgrat que hi havien reposat part de la sorra, tenia un aspecte desolador. En les línies següents, us explico un procés de reflexió creativa, a partir d’un exercici d’il·lustració.

Faces ON. Els passats dies 4, 5 i 6 de febrer, va tenir lloc el Llum BCN, el festival d’arts lumíniques que se celebra a Barcelona des del 2012. L’esdeveniment aprofita la complicitat de les nits d’hivern per presentar diferents instal·lacions artístiques basades en l’ús de la llum i les tecnologies digitals. Una exposició d’art modern que reuneix cada any milers de persones, incloent-hi públic familiar, juvenil i adult.

En l’àmbit de la comunicació de marca, concretament pel que fa a campanyes publicitàries del sector de la moda, el vitiligen ha irromput dràsticament, sobretot en els aspectes que es relacionen amb el pla visual i estètic, i no tant en el que té a veure amb la fase de desenvolupament creatiu i narratiu de la mateixa campanya. La qüestió de fons és: desestigmatitza o contribueix a la despersonalització?