Què pesa més, un quilo de palla o un quilo de plom? Amb aquesta pregunta acostumem a entabanar als infants per donar-los una explicació sobre la diferència entre pes i volum. Quan algú respon que un quilo de palla pesa més que un de plom, suposadament ho fa valorant el seu volum, que, visualment, és més elevat.

Una col·lega de professió (i amiga) ens explicava que un grup d’estudiants se li va acostar al final d’una classe, amb molta preocupació. Amb nerviosisme li van demanar si li podien fer una pregunta una mica personal. Volien saber per què tenien tants professors i professores professionals del disseny en aquell màster. Creien que això era una senyal que la professió no anava bé i que, com que no tenien feina, no tenien una altra opció que dedicar-se la docència, com a solució de supervivència.

Té delicte el disseny?, existeix un delicte en dissenyar?, som partícips de delictes en els nostres projectes professionals? Hal Foster, un dels historiadors i crítics d’art més importants de les últimes dècades, va publicar el llibre Diseño y delito (2004).

Escenaris Restaura és una campanya de disseny-ficció que activa imaginaris de salut sobre com podria ser l’àrea del Francolí en el seu pas per Tarragona. Les veus del Francolí, Zona Verge i Les obres del Diable són tres relats transmèdia que s’han difós per X (abans Twitter) i Instagram amb l’objectiu de generar pensament crític i estimular la participació ciutadana.

Fa vint anys, estudiar disseny implicava un periple que comportava traslladar-se a Barcelona o a Madrid, centres neuràlgics de la professió. A part de les escoles de disseny, hi trobaves les biblioteques especialitzades, els quioscos on podies comprar revistes que venien directes de Londres i els EUA, les exposicions i esdeveniments on hi havia el bullici del sector creatiu. «Tot això eren camps» i les coses han canviat. Es pot dissenyar lluny de la capital?

La comarca de l’Almanzora deu el seu nom al riu que la travessa al llarg de la vall. Pràcticament en paral·lel, discorre també l’antiga via del ferrocarril que unia Lorca amb Granada; li deien el granaíno. Malauradament, ja no circula cap tren per aquests raïls des de fa gairebé 40 anys. Però el llegat d’aquella època pròspera va més enllà de les restes de ferro i fusta dels camins: els edificis de viatgers, les andanes, els molls de càrrega, els dipòsits d’aigua, les casetes de guardaagulles i de guardavies, cotxeries, etc.

Brianna Janel una influencer estatunidenca, es va quedar tancada dins del seu automòbil Tesla. El vehicle intel·ligent, projecte favorit de l’empresari neoconservador de Silicon Valley Elon Musk, necessitava actualitzar el seu sistema operatiu i va decidir fer-ho mentre la tiktoker estava a l’interior. Durant l’actualització del sistema, el Tesla Model 3 es va tancar automàticament sense permetre sortir la conductora. Pel que sembla, l’automòbil va advertir-li que no detingués l’actualització, perquè no era bo per als processos que necessitava fer el sistema operatiu del vehicle. Ella va decidir romandre dins sense pensar, pel que sembla, en les possibles conseqüències.

Sovint es parla de la motivació de l’estudiantat, de com és d’important que hi hagi un interès intrínsec en allò que s’estudia i que, si no hi és, des de la docència intentem activar-lo i cultivar-lo. Però, i el professorat? Quin paper exerceix la passió, la motivació i l’amor per tot allò que s’explica? El títol d’aquest article sembla ben bé un clickbait, però no ho és pas. Som-hi!

Moltes residències emblemàtiques en la història de l’arquitectura han estat encarregades pels seus futurs propietaris, directament als starchitects. Això implica que són els propietaris del terreny, que aquests trossos de terra són una garantia per al seu futur. Un exemple emblemàtic n’és la Maison à Bordeaux de l’arquitecte neerlandès Rem Koolhaas. És una casa a mesura d’una família amb un nivell econòmic elevat.

El dijous 7 de novembre del 2013, vaig iniciar un conjunt d’accions de recerca que, guiades per pràctiques experimentals, revisions bibliogràfiques puntualment sistemàtiques i processos iteratius de disseny, han conduït a desenvolupar el concepte de Comando Butxaca com a storyworld o món narratiu. Avui dia, escric una sèrie de relats de ciència-ficció amb el mateix títol, en un món hapticocentrista on les tecnològiques manipulen aquest sentit mitjançant el disseny d’instruments de control tactilomotriu. També duc a terme els workshops de Comando Butxaca com a tallers de disseny i percepció hàptica que modifiquen l’experiència de les persones participants i expandeixen la seva relació sensorial amb l’entorn.