Aquesta segona part de l’article publicat fa uns mesos és un exercici enfocat a projectar el futur de la cultura digital i a plasmar idees que circulen en els debats contemporanis lligats a la nostra forma de vida en l’era dels entorns digitals. Hem formulat cent preguntes per reflexionar en comunitat. Aquestes preguntes no tenen respostes clares i definitives; també són disparadors de converses més àmplies, i aquesta n’és la intenció final.

Sovint em pregunten què investiguem des dels grups de recerca de l’àmbit de la comunicació o el disseny. El ventall d’enfocaments, interessos i recorreguts és molt ampli, i és d’aquí d’on neix la riquesa de mirades que volen entendre les formes que tenim de relacionar-nos amb l’entorn i amb la societat, per crear-hi i comunicar-nos-hi. En aquest article trobareu un exemple molt concret d’una de les branques que abordem des del grup de recerca de la UOC Mediaccions.

Qui paga quatre euros per un cafè en un establiment cuqui?, preguntava una amiga. Qui prefereix un raquític brunch a un bon esmorzar pel mateix preu? Doncs, és clar: els turistes i els mal denominats expats (ja que la seva expatriació no ha estat forçosa, sinó fruit del capitalisme global i extractiu). En aquest article, m’agradaria unir dues idees anteriorment desenvolupades en aquesta revista: el problema actual de l’habitatge i el paper del disseny en la reorganització de les ciutats. Tot això travessat per un altre problema: el de la gentrificació turística.

El disseny centrat en l’usuari es defineix pel fet de posar les necessitats dels usuaris al centre. Durant el procés de disseny, s’incorporen les característiques del context i els punts de vista dels usuaris com a elements principals en la conceptualització i la presa de decisions. El resultat és un producte o servei ajustat a les necessitats de les persones.

En un article previ, arran de l’èxit del film El 47, repassàvem l’insuficient treball que ha fet el cinema per explicar la ciutat de Barcelona en les últimes dècades. Aquest dèficit s’entén, en part, per la funció que altres arts i tècniques visuals van assumir de la Transició ençà. És el cas del vídeo i la televisió, en les seves diferents expressions més o menys institucionalitzades, així com el de la fotografia en l’àmbit més artístic. Tot i això, va ser el disseny –en un sentit integral: com a disciplina comunicativa, com a gremi i com a segell d’identitat– el que realment va explicar Barcelona. Una altra cosa és de quina forma i amb quin esperit crític ho va fer.

El passat mes de desembre es va celebrar Expanding the margins, un congrés internacional de recerca en disseny, organitzat des del Grup de Recerca Mediaccions i els Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC. En aquest article parlarem d’una de les temàtiques que es van abordar, la relació del disseny amb la salut i el benestar, i ho farem surfejant aspectes com el codisseny, el disseny col·laboratiu, l’escolta activa, els estigmes i la sensibilització.

Les cartografies visuals són eines que transcendeixen la representació espacial per a convertir-se en pràctiques reflexives i transformadores. Vinculades a perspectives feministes, conviden a reinterpretar els territoris com a espais de cura, resistència i col·laboració. Aquest article explora com aquestes metodologies integren elements visuals, col·lectius i crítics, tot qüestionant narratives dominants i proposant noves maneres d’habitar. A partir de la filosofia de Martin Heidegger, es reflexiona sobre el fet d’habitar com un acte de cura, tot construint comunitats més justes i inclusives.

Què pesa més, un quilo de palla o un quilo de plom? Amb aquesta pregunta acostumem a entabanar als infants per donar-los una explicació sobre la diferència entre pes i volum. Quan algú respon que un quilo de palla pesa més que un de plom, suposadament ho fa valorant el seu volum, que, visualment, és més elevat.

Una col·lega de professió (i amiga) ens explicava que un grup d’estudiants se li va acostar al final d’una classe, amb molta preocupació. Amb nerviosisme li van demanar si li podien fer una pregunta una mica personal. Volien saber per què tenien tants professors i professores professionals del disseny en aquell màster. Creien que això era una senyal que la professió no anava bé i que, com que no tenien feina, no tenien una altra opció que dedicar-se la docència, com a solució de supervivència.

Té delicte el disseny?, existeix un delicte en dissenyar?, som partícips de delictes en els nostres projectes professionals? Hal Foster, un dels historiadors i crítics d’art més importants de les últimes dècades, va publicar el llibre Diseño y delito (2004).