Quin és el gènere audiovisual que millor dona veu i il·lumina la memòria col·lectiva? Quina materialitat artística evoca millor la importància del temps viscut? Em disposava a pensar sobre aquestes qüestions centrals per al meu projecte de recerca sobre arqueologies visuals en aquest article escrit un xic a correcuita −com ho fem quasi tot en aquesta vida−, quan, de sobte, els ritmes es detenen. M’avisen que ha mort Antoni Mercader, investigador, creador i teixidor d’infinites aliances culturals durant més de cinquanta anys a Catalunya. La vida interromp el flux de la producció acadèmica i imposa el tempo del dol: frenar i caminar enrere.
Personatge singular arribat els anys seixanta a la capital catalana des de províncies, va ser figura clau de l’art conceptual i visual català durant dècades, dedicat fins a l’últim dia a explicar la condició expandida de l’audiovisual. Explorant més enllà de l’hegemonia que el cinema va exercir durant bona part del segle XX, en Merca va deixar empremta en molts artistes, practitioners o investigadors interessats en el món postcinematogràfic, ja fos com a professor, historiador de l’art, comissari o assessor museístic, director, productor o programador multimèdia. Hi havia tants Mercas com interlocutors tenia i converses obria.
La doble dimensió intangible i alhora rizomàtica de l’expandida ombra que ha deixat en Merca constitueix el que definiré com l’espectre Mercader. El gran pensador cultural del nostre temps, Mark Fisher (2018), va recuperar per al segle XXI una parella de ball del Derrida més marxià: el trop de l’«espectre» i l’«hauntologia» com a condició ontològica d’allò que «és possible només sobre la base d’una sèrie d’absències, que el precedeixen, l’envolten i permeten posseir consistència i intel·ligibilitat». L’espectre és, doncs, com Mercader: aquella figura que no acaba d’estar present, tot i notar de fons el sospir d’un continu retorn.
Edicions originals de Derrida (1993) i Fisher (2014)
Font: Editorial Trotta i Caja Negra Editora, respectivament
L’espai de l’espectre és, a més, un espai a mig camí entre el que ja no hi és i el que encara està per arribar, com apunta Martin Hägglund a Radical Atheism: Derrida and the Time of Life (2008). L’espai de l’espectre Mercader és un diàleg en bucle entre la promesa dels futurs de la imatge i totes les empremtes del passat en forma de màquines, llibres, filmacions, arxius, programacions, codis, esquemes o breus missatges de veu, entre tantes altres materialitats. Totes elles van omplint el meu retorn a Barcelona.
És diumenge a la tarda quan arribo a la ciutat comtal per recordar en Merca amb l’altre Antoni de l’escena de l’art visual català, en Muntadas. Tots dos van ser membres destacats de Grup de Treball (1972-1975), anys després d’uns primers passos plegats a la Facultat d’Enginyeria de Barcelona on, ja a mitjan anys seixanta, crearien un grup experimental (de nom Machines) ple de visionaris interdisciplinaris enamorats de la potència transformadora de les màquines. Els anys setanta, que per a molts militants varen ser tant l’espai de les utopies com de la nostàlgia, van acotar amb escreix la radicalitat d’aquell cinema majoritàriament polític i conceptual fet en 16 mm. No seria el cas de Mercader, amb una mirada llarga sobre els límits de l’audiovisual.
Precursor(s) del vídeo a Catalunya
Mirant-se pel retrovisor el caràcter fixador del cel·luloide, tots dos Antonis liderarien l’empenta avantguardista d’una nova expressió artística radical arribada a Catalunya gràcies a ells a mitjan anys setanta: el vídeo. De tots aquells anys d’experiències pioneres en vídeo comunitari i participatiu –amb Video-Nou o SVC–, guerrilla TV o estacions televisives efímeres com les de Distrito 1 o Cadaqués –de la mà de Muntadas–, en queden escassos registres fotogràfics, maldestres arxius de cintes analògiques i alguns documents de treball als arxius dels museus contemporanis (que, de tan ben guardats, quasi semblen requisats). Però, per sobre de tot, roman en l’espai de l’espectralitat un llibre fundacional i transformador, més una llegenda en mans de quasi ningú que no pas altra cosa: En torno al Vídeo (1980), coescrit pels dos Antonis, Joaquim Dols i sobretot Eugeni Bonet.
Edicions del llibre ‘En torno al Video’, amb l’edició original de Gustavo Gili (1980), a l’esquerra, i la reedició de 2010, a la dreta
Font: Editorial GG i EHU, respectivament
Ens acomiadem amb l’altre Antoni i de retorn a casa intento fer un inventari dels possibles rastres que hi trobaré del mestratge d’aquell home pioner. Hi trobo la reedició del llibre original que va publicar la Universitat del País Basc l’any 2010. També la revisió sobre el text inicial que es publicaria l’any 2005, En torno a en torno al vídeo, en què tothom posa moltes paraules excepte Mercader, que deixa que parlin les paraules del text inicial. Les breus paraules i diagrames silenciosos que en Merca va plasmar en aquell llibre agafen una estranya dimensió de gravetat.
Recordant en ‘Merca’
La neutralitat del text expositiu, tècnic i científic, de Mercader contrasta amb la calidesa i el to juganer que tenien les converses, fossin on fossin, amb ell. En recordo l’última a Sant Cugat, l’any 2011, en un capvespre d’estiu en què els records sobre Grup de Treball es barrejaven amb les anècdotes a la UPF com a professor i alumne o amb les bromes sobre les derives del MACBA. D’una musicalitat greu i ferma, l’espectral record de la seva veu s’imposa a l’explícita evidència d’aquesta solitària imatge d’en Merca en pla mitjà que no ens diu res important.
Captura de la gravació amb Antoni Mercader (Sant Cugat, 2011), dirigida per Ignasi Gozalo Salellas
Font: Ignasi Gozalo Salellas
Recordo aquell vespre com un instant ple de plaer i gaudi, un aturador a l’estrès de les entregues finals del Màster de Teoria Crítica i Estudis d’Art que llavors cursàvem una colla d’al·lucinats al MACBA. Jo m’havia proposat fer un projecte intermèdia, farcit de filmacions de diàlegs amb figures de l’art visual català dels anys de la Transició. No pretenia fer cap acte de salvació de la memòria, ni de resistència a un oblit que s’albirava previsible però encara llunyà; llavors només pretenia posar en comú unes veus que, juntes, donessin un sentit col·lectiu a aquell passat prometeic que no va reeixir (els anys setanta). Alhora, m’imaginava que podrien humilment il·luminar un present que s’estava enfosquint, a punt d’esclatar socialment, mesos abans de les places dels Indignats. D’aquelles veus –Antoni Mercader i el seu Grup de Treball, Antoni Muntadas, Pere Portabella, Nazario i Zush– , avui només en queda una d’intacta, però han quedat salvaguardades de l’oblit amb què la voluntat política de la desmemòria i la crueltat de la vida s’alien massa sovint.
Arxiu audiovisual i documents materials (DVD + text) de ‘Barcelona 70. Los años del vacío’
Font: MACBA
Reflexions sobre la memòria
Continuo rastrejant el pis de Barcelona, en part congelat en el temps, com el record d’aquell fet pocs mesos abans de començar una vida nova als Estats Units. Plens de pols, trobo dos volums que completen el ventall de materialitats amb què aquelles converses gens excepcionals filmades durant l’any 2011 han resistit a la mort. Materialitats de la memòria com el disc videogràfic (DVD) s’enfronten a l’obsolescència digital –un espai liminar que, durant dècades, ha residit entre la naturalesa física de la mecànica i la immaterial de la cibernètica. Mentrestant, l’arxiu audiovisual sobreviu amb prou feines a la hipermercantilització de l’esfera virtual, mentre que la memòria textual ho fa pausadament a les estanteries de casa.
El pensador francès Maurice Halbwachs revolucionaria a tombants del segle XX el concepte de memòria en afirmar que aquesta no consistia en un simple registre individual i intransferible de fets –mitjançant fotografies personals, per exemple–, sinó que es construeix i es transforma per mitjà de la interacció social i els processos col·lectius. Com? A partir d’eines com la cultura i el llenguatge, i amb el temps i l’espai com a condicions de possibilitat.
Dècades després, un altre gran mestre dels estudis de la memòria, Paul Ricoeur, afegiria a La mémoire, l’histoire, l’oubli (2000) que la memòria és un procés actiu contra l’oblit, que es compon de tries específiques del passat i ressignificacions en el present. L’oblit, que per a Ricoeur tenia una component necessària a fi de permetre el futur i donar sentit al passat, en la recent història d’Espanya i Catalunya –i de Barcelona en concret– ha estat també un acte deliberat d’homogeneïtzació de la identitat dels anys setanta, en què la radicalitat de veus com, entre d’altres, la d’en Merca van quedar fora de la representació col·lectiva.
Les dues grans contribucions a les teories sociològiques de la memòria: les de Maurice Halbwachs i Paul Ricoeur
Font: Éditions le Mono i Éditions du Seuil, respectivament
Retornar aquests dies serenament a l’arxiu de Los años del vacío ha estat tornar a donar veu a uns llenguatges i a una manera de fer cultura. És fer-ho des d’un espai espectral –el pis de Barcelona–, entre el passat i el futur com ho és l’espectre Mercader: una memòria latent que durant un llarg temps ha descansat a les estanteries.
Nota per al segon capítol de l’article:
En aquelles estanteries romanen altres formes materials contra l’oblit d’aquell temps. Parlem d’Impugnar les normes (Galaxia Gutenberg, 2024), recopilatori inacabable de textos de l’emmudit Pere Portabella; i del recent diari de la quotidianitat de Nazario que és Cròniques del gran tirà (Anagrama, 2025); i del brutal Muntadas. Contextos III (Ajuntament de Barcelona, 2021). Però, sobretot, dels arxius guardats de les converses amb tots ells, dels papers impresos i dels esbossos que, avui dia, són l’únic testimoni que puc repescar de Zush, el gran silenciós.
Per saber-ne més:
BONET, Eugeni; DOLS, Joaquim; MERCADER, Antoni; MUNTADAS, Antoni (1980). En torno al Video. Barcelona: Gustavo Gili.
BONET, Eugeni; DOLS, Joaquim; MERCADER, Antoni; MUNTADAS, Antoni (2010). En torno al vídeo (Zabalduz). Bilbao: Universitat del País Vasc.
DERRIDA, Jacques (1995). Espectros de Marx. El Estado de la deuda, el trabajo del duelo y la nueva Internacional. Madrid: Editorial Trotta.
FISHER, Mark (2018). Los fantasma de mi vida: Escritos sobre depresión, hauntología y futuros perdidos. Buenos Aires: Caja Negra.
GOZALO SALELLAS, Ignasi (2011). Barcelona 70: Los años del vacío. Estudio sobre las tecnologías del yo artístico (Tesina de màster). Barcelona: Programa d’Estudis Independents (MACBA).
GOZALO SALELLAS, Ignasi (2011). «Entrevista a Antoni Mercader». Vimeo [en línia]. Disponible a: https://vimeo.com/manage/videos/33478000. Barcelona: Programa d’Estudis Independents (MACBA).
Hägglund, Martin (2008). Radical Atheism: Derrida and the Time of Life. California: Stanford University Press. DOI: https://doi.org/10.1515/9780804779753
Halbwachs, Maurice (2004). La memoria colectiva. Saragossa: Prensas Universitarias de Zaragoza.
LUQUE, Nazario (2025). Crónicas del gran tirano. Barcelona: Editorial Anagrama.
PORTABELLA, Pere (2024). Impugnar les normes: Intervencions sobre art, cinema i política. Barcelona: Galaxia Gutenberg.
Ricoeur, Paul (2004). La memoria, la historia, el olvido. Ciutat de Mèxic: Fondo de Cultura Económica.
VVAA (2005). En torno a en torno al vídeo. Vitoria: Ajuntament de Vitoria-Gasteiz.
VVAA (2021). Muntadas. Contextos III. Una antologia crítica. Barcelona: Ajuntament de Barcelona.
Citació recomanada
GOZALO SALELLAS, Ignasi. «Les materialitats de la memòria (I): d’oblits, arxius i espectres d’Antoni Mercader». COMeIN [en línia], juny 2025, no. 155. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n155.2541
Ignasi Gozalo SalellasProfessor de Comunicació a la UOC
