En un article previ, arran de l’èxit del film El 47, repassàvem l’insuficient treball que ha fet el cinema per explicar la ciutat de Barcelona en les últimes dècades. Aquest dèficit s’entén, en part, per la funció que altres arts i tècniques visuals van assumir de la Transició ençà. És el cas del vídeo i la televisió, en les seves diferents expressions més o menys institucionalitzades, així com el de la fotografia en l’àmbit més artístic. Tot i això, va ser el disseny –en un sentit integral: com a disciplina comunicativa, com a gremi i com a segell d’identitat– el que realment va explicar Barcelona. Una altra cosa és de quina forma i amb quin esperit crític ho va fer.
La recerca que he desenvolupat en els últims anys sobre grups autònoms de creació audiovisual en l’àrea metropolitana –vídeo comunitari i ràdios lliures, fonamentalment– evidencia que, durant els anys de la recent democràcia, hi ha un patró que es va repetint: la cooptació institucional com a eina d’integració a l’oficialitat d’una ciutat que necessitava una narrativa per apartar-se de les herències franquistes. Si en els primers anys d’ajuntaments democràtics aquesta dinàmica es va reduir a integrar col·lectius com Servei de Vídeo Comunitari, és a mitjan anys 80 quan l’Ajuntament de Barcelona es posa mans a l’obra. Així ho explicaria Enric Casas, responsable de la comunicació corporativa de l’Ajuntament: «Ben aviat, el 1984, l’Ajuntament es va adonar que calia explicar als ciutadans la transformació de la ciutat, que té el seu punt culminant en els Jocs Olímpics de 1992» (Ajuntament de Barcelona, 2003, pàg. 14).
El govern municipal albira la necessitat de construir el relat de la ciutat des del seu cor institucional. I ho fa utilitzant les noves tècniques de comunicació d’una era de modernitat incipient i desbocada a la vegada. D’aquella era en sortiran algunes publicacions com Barcelona. La ciutat i el 92, el primer producte de màrqueting sobre el projecte del 1992 organitzat per l’Olimpíada Cultural l’any 1988 o bé Barcelona, 4 visions, de 1991, document centrat en importants protagonistes de la transformació del 1992, amb Javier Mariscal entre ells.
En paral·lel, com a iniciativa privada i sense suport institucional, els fotògrafs Colita, Oriol Maspons i Xavier Miserachs, amb l’ajuda de Lluís Permanyer, editarien Barcelona 92. Quinze dies d’eufòria (Àmbit, 1992), una representació de l’esdeveniment olímpic que posa el focus en l’espai públic i la pluralitat de gents. El blanc i negre de l’obra evidencia una voluntat de fugir de la propaganda institucional i d’acostar el moment postmodern optimista a la tradició de la fotografia documental catalana, de caràcter realista o expressionista, que aquests mateixos autors havien protagonitzat dècades enrere.
D’esquerra a dreta, portades dels llibres ‘Barcelona. La ciutat i el 92’, ‘Barcelona, 4 visions’ i ‘Barcelona 92. Quinze dies d’eufòria’
Fonts: Olimpíada Cultural, Ajuntament de Barcelona i Àmbit Editorial, respectivament
De fons ressonava el clàssic Blanc i Negre de Xavier Miserachs (1964), un referent ineludible pels grans fotògrafs documentals de la Barcelona postfranquista que Jorge Ribalta va descriure a Paradigmas fotográficos en Barcelona, 1860-2004 (2009) com «la nueva topografia y estilo documental de finales de los setenta». Inspirats en un gran referent com Walker Evans, autors com Humberto Rivas primer –arribat d’Argentina–, Manel Esclusa o l’autor més important, Manolo Laguillo, van aportar una mirada moderna que es relacionava de tu a tu amb la modernitat internacional. Tots ells, sobretot Rivas i Laguillo, se centrarien a retratar les perifèries de Barcelona històricament oblidades i encara molt degradades en plena Transició. Esclusa, que arribaria una mica més tard en el temps, es faria conegut arran de la sèrie Naus (iniciada el 1983), fotografies nocturnes del Port de Barcelona que obligaven l’espectador a pensar la relació entre ciutat i perifèria, entre dins i fora.
Més proper a l’estil Evans que no pas al de Rivas, Laguillo apostaria per un documentalisme urbà basat en geometries simples –i de forta càrrega simbòlica– d’espais deshabitats certament allunyats de la representació històrica de la ciutat de Barcelona, molt vinculada al patrimoni antic i a la memòria de la guerra. No és autor d’una sèrie ni d’un barri, sinó d’un estil i d’una actitud cap a l’espai: del Poblenou al Carmel, de Sants al Poble Sec, del barri antic a Gràcia i Horta. Tot i recórrer un període que va de finals dels anys 70 a mitjans dels 90, aquest estil fotogràfic ja intueix, amb un to fantasmagòric en què els carrers i el buit ocupen l’espai històricament de les masses, el que Salvador Nadales defineix com «un fitxer documental de l’alteració d’una ciutat al servei dels mecanismes d’especulació i exclusió de l’urbanisme contemporani» (Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, s. d.).
A dalt, ‘Barcelona’ d’Humberto Rivas (1983) i, a sota, ‘Barcelona’ de Manolo Laguillo (1979-83)
Fotos: Humberto Rivas i Manolo Laguillo
Com defineix el mateix Laguillo (1977-1986) a la seva pàgina personal, «Barcelona estava molt lluny encara de les Olimpíades del 1992 i faltava molt perquè es convertís a la capital del disseny». La «capital del disseny» podria ser descrita també com la «capital dissenyada», no només mitjançant les eines tipogràfiques, sinó embolcallada d’imatges. També la fotografia abraçaria l’eufòria col·lectiva dels anys 80. Abandonaria els espais de la ciutat desconeguda per tornar al «moment col·lectiu» que tantes vegades ha retratat períodes de la història de Barcelona. Si a finals del segle XIX era Ramon Casas qui retratava els Quatre Gats de Rusiñol i companyia i a mitjan anys 60 Colita captaria l’efervescència de la gauche divine literària de l‘Upper Diagonal, als anys 80 hauria de venir una fotògrafa sueca establerta a París, María Espeus, per recollir en forma de generació tot un ventall de figures del món de l’escena artística barcelonina, amb músics com Gato Pérez, Sisa, Pau Riba o Loquillo; cineastes com Bigas Luna, Gonzalo Herralde o una joveníssima Rosa Vergés; i artistes gràfics com Mariscal, Nazario o Frederic Amat. Hola Barcelona!, que tornaria a Barcelona en una cocteleria –detall significatiu– 40 anys després de ser inaugurada l’any 1982 a l’antic Institut d’Estudis Nord-americans, seria una reconstrucció de l’energia d’una època de radical llibertat.
Fotografies de l’exposició ‘Hola Barcelona!’ (1982-2024); d’esquerra a dreta, Mariscal, Rosa Vergés i Pau Riba
Fotos: María Espeus
El moment postmodern dels anys 80 dona peu al que anomenarem la mutació de les «polítiques de comunicació al model com a planificació». Tal com afirma Mari Paz Balibrea (2005), «la municipalidad de Barcelona ha sido sin duda eficaz y, posiblemente, ahí se encuentre buena parte del sentido del término modelo Barcelona». En realitat, el model Barcelona aviat esdevindria la marca Barcelona, quan el sentit de municipalitat s’entregaria al de commodity. El temps postmodern, que és celebratori i erigit sobre l’orgull local, dona pas al temps neoliberal, de caràcter transaccional i mercantil. I ho fa de la mà del disseny com a eina vehiculadora del canvi, amb figures estel·lars com Mariscal i l’obra singular, de connotacions entre infantils i influïda per la tradició underground nord-americana, que mitjançant «la elucubración fantástica, no limitada por ningún principio de realidad» proposarien una «ciudad entendida como una suerte de Disneylandia mediterránea de formas blandas, una arcadia ácrata a la medida del deseo de una nueva clase, bohemia pero dirigente, sin aparentes responsabilidades ni obligaciones, ajena a los conflictos, las desigualdades y las diferencias» (Ribalta, 2009).
El disseny entès com a ofici –com a art aplicat– culminaria en els Jocs Olímpics de 1992 amb una «frescor de la comunicació gràfica de l’esdeveniment, de l’esdeveniment, des del símbol de la candidatura, obra d’América Sánchez, al de la seu de Barcelona 92 i els pictogrames de Josep Maria Trias fins a la mascota Cobi de Mariscal» (Pelta, 2024).
A l’esquerra, Cobi, mascota i símbol de la onada olímpica; a la dreta, cartell dels Jocs Olímpics de Barcelona’92
Autors: Javier Mariscal i Enric Satué, respectivament
El següent capítol seria l’expansió del disseny a la mateixa materialitat de l’espai urbà: bars, galeries, espais d’oci i de celebració urbana ompliran els carrers d’una cultura gràfica integrant elements d’art, objectualisme i estilisme. En definitiva, una construcció de marca total.
A l’esquerra, bossa de cartró de la botiga barcelonina Sala Vinçon; a la dreta, imatge de l’antiga façana d’aquest establiment al passeig de Gràcia
Fonts: disseny de la bossa de Pati Núñez i fotografia de la façana de l’arxiu d’’El Periódico’
Aquesta història d’èxit s’aniria apagant entre 2003 i 2004, quan se celebren l’Any del Disseny (2003) i el Fòrum Universal de les Cultures (2004). La gent comença a percebre un excés de cultura de la celebració, d’esquena a la ciutadania, cosa que provoca diversos fenòmens contraculturals en l’àmbit de la comunicació audiovisual.
Imatge de la campanya «Any del Disseny 2003» (2003)
Font: ‘Domus‘
Des de llavors, ni la comunicació institucional ni el mitjà referent per a la comunicació mediàtica municipal que, durant els últims 30 anys, ha patit un munt de girs formals, temàtics i estructurals (de la BTV de Manel Huerga a la betevé actual) han sigut capaços d’explicar una ciutat abocada als profunds canvis del capitalisme turístic.
Per saber-ne més:
AJUNTAMENT DE BARCELONA (2003). 70 x 100. Imatges de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona [en línia]. Disponible a: https://bcnroc.ajuntament.barcelona.cat/jspui/bitstream/11703/90781/1/8223.pdf
BALIBREA, Mari Paz. (2005). «Barcelona: del modelo a la marca». Desacuerdos. Sobre Arte, Políticas y Esfera Pública en el Estado Español. Barcelona: Museo de Arte Contemporáneo de Barcelona.
DELGADO, S. (2025, gener 4). Barcelona 1978-1997. Manolo Laguillo | MACBA Museu d’Art Contemporani de Barcelona. MACBA Museu D’Art Contemporani de Barcelona [en línia]. Disponible a: https://www.macba.cat/ca/publicacions/barcelona-1978-1997-manolo-laguillo/
LAGUILLO, Manolo (s. d.). 1977-1986. Manolo Laguillo [en línia]. Disponible a: https://manololaguillo.com/?portfolios=1977-1986-3
MASPONS, Oriol.; MISERACHS, Xavier.; COLITA; PERMANYER, Lluis (1992). Barcelona Quinze dies d’eufòria. L’àlbum més intens del moment més bell de Barcelona. Barcelona, Àmbit.
MUSEU NACIONAL CENTRE D’ART REINA SOFÍA (s. d.). Manolo Laguillo - Barcelona. Museo Reina Sofia [en línia]. Disponible a: https://www.museoreinasofia.es/coleccion/obra/barcelona-0
PELTA, Raquel (2018). «Dissenyes o treballes? La nova comunicació visual. 1980-2003». Museu del Disseny de Barcelona [en línia]. Disponible a: https://www.dissenyhub.barcelona/sites/default/files/press_files/ddp_dissenyes_o_treballes_mdb_cat_0.pdf
RIBALTA, Jorge (2009). «Paradigmas fotográficos en Barcelona, 1860-2004». Quaderns del Seminari d’Història de Barcelona, no. 22. Barcelona: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.
Citació recomanada
GOZALO SALELLAS, Ignasi. «Barcelona, no et posis tan guapa». COMeIN [en línia], febrer 2025, no. 151. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n151.2511
Ignasi Gozalo SalellasProfessor de Comunicació a la UOC
