Dissenyar comunitàriament es pot entendre com un exercici de distribució creativa i implementació grupal per realitzar un projecte de benefici comú. El disseny comunitari emana de formes organitzatives transversals, anàrquiques i cooperativistes, i s’allunya de l’organigrama dels estudis professionals de disseny. Tota construcció comunitària es basa en la distribució de les obligacions i dels beneficis d’aquesta producció. Aquest escenari no està exempt de conflicte i està ple de matisos, com és comprensible. El disseny com a activitat professional es caracteritza per buscar directament la prestació de serveis a un client molt concret, per al qual es treballa per encàrrec. El client té el poder de prendre les decisions.

Arran del progrés de les sofisticades tecnologies de control digital, avui més que mai ressorgeix el referent de 1984, la distòpia literària orwelliana convertida en mitologia del segle XX. En aquesta obra, s’il·lustrava subtilment com funcionaven les dictadures del primer terç del segle passat. Menys es parla d’una nova experiència d’Un món feliç, la distòpia de Huxley amb què s’inaugurava la crítica cultural al capitalisme industrial dels anys vint i trenta.

Ara que s’acosta la propera cimera del clima de l’ONU, el focus mediàtic es torna a posar en les qüestions mediambientals i en les responsabilitats dels governs i les corporacions. Un tema que cal revisar de manera freqüent és l’anomenat greenwashing, és a dir, les estratègies utilitzades per les empreses per simular o fer veure que fan polítiques i accions per ser respectuoses amb el medi ambient i reduir el seu impacte.

Fa gairebé 100 anys, l’economista John Maynard Keynes afirmava que el sistema capitalista no tendiria a la plena ocupació, ni a l’equilibri dels factors productius, sinó cap a un equilibri que només de manera accidental coincidiria amb la plena ocupació. Segons les seves prediccions, la societat actual ja hauria avançat tant que els països més desenvolupats es podrien permetre el luxe de realitzar jornades laborals de 15 hores setmanals. La realitat, però, ha esdevingut ben diferent.

La gent gran ha estat sempre un col·lectiu infrarepresentat en la publicitat i, quan ha aparegut, ho ha fet de manera estereotipada i pejorativa. És una realitat difícil de justificar, més tenint en compte el creixent pes demogràfic i econòmic d’aquest grup d’edat. A poc a poc, però, van apareixent iniciatives per fer front a aquest edatisme crònic. Exemples que val la pena compartir i posar en valor perquè ajudin a conscienciar sobre la necessitat d’un canvi de rumb que ha de començar pels professionals mateix de la comunicació que dissenyen les campanyes.

D’un temps ençà, el discurs de la «servitud tecnològica voluntària» ha guanyat força en entorns acadèmics i no acadèmics. En particular, en relació amb les noves tecnologies de la informació i de la comunicació. Podem parlar, però, de serfs i serves tecnològics? Podem dir que aquesta anomenada servitud és voluntària?

Sí. Tot i que a alguns encara ens costa creure-ho, els psicòlegs fa anys que parlen dels trastorns de dependència a internet, a les pantalles o a les xarxes socials. Per exemple, a Barcelona, des del 2017, el Pla d’Acció sobre Drogues de Barcelona contempla les socioaddiccions, entre les quals hi ha la dependència a internet. La qual cosa ja dona bon compte que el problema no és incipient.

Una de les moltes qüestions que emmarquen l’experiència de les persones migrants a Europa és la multiplicitat de marcs legals i reguladors dirigits a controlar-ne i administrar-ne l’entrada i la permanència en territori europeu. La gran quantitat d’instruments legislatius generats amb aquest objectiu han col·laborat a la producció i reproducció de dinàmiques que fan de la legalitat (i també dels seus límits i marges) una problemàtica central de tota la qüestió migratòria.

Aquest és el millor títol d’un llibre de disseny de la història. El va publicar l’any 1981 el dissenyador Bob Gill (Nova York, 1931-2021) i per molts continua sent una publicació única i que va contra corrent de les publicacions habituals de disseny, encara en l’actualitat. Mort a 90 anys, Gill va ser dissenyador gràfic, redactor, director artístic, professor de disseny, il·lustrador, cineasta i tocava jazz amb el piano molt malament, segons la seva biografia. Va viure entre Londres i Nova York, i va fundar, juntament amb Alan Fletcher i Colin Forbes, l’estudi de disseny Fletcher/Forbes/Gill, estudi precursor de Pentagram, un dels estudis més importants de disseny de l’actualitat que reuneix una comunitat de dissenyadors amb perfils diversos del nivell internacional més alt.

En Bruce Springsteen és un de tants que es fa vell, amb la particularitat que els seus concerts no passen precisament desapercebuts. Ara que ja en té 73, tant la premsa com els tertulians no deixen de comentar el mèrit d’estar en actiu «a la seva edat». Una gesta, una proesa. Que si es cuida molt, que si fa això, que si fa allò altre. I, per descomptat, també es deixa caure algun comentari que recorda que ja no salta tant com en l’última gira o que potser serà la darrera vegada que el veurem a Europa.