Aquesta segona part de l’article publicat fa uns mesos és un exercici enfocat a projectar el futur de la cultura digital i a plasmar idees que circulen en els debats contemporanis lligats a la nostra forma de vida en l’era dels entorns digitals. Hem formulat cent preguntes per reflexionar en comunitat. Aquestes preguntes no tenen respostes clares i definitives; també són disparadors de converses més àmplies, i aquesta n’és la intenció final.

Sovint em pregunten què investiguem des dels grups de recerca de l’àmbit de la comunicació o el disseny. El ventall d’enfocaments, interessos i recorreguts és molt ampli, i és d’aquí d’on neix la riquesa de mirades que volen entendre les formes que tenim de relacionar-nos amb l’entorn i amb la societat, per crear-hi i comunicar-nos-hi. En aquest article trobareu un exemple molt concret d’una de les branques que abordem des del grup de recerca de la UOC Mediaccions.

Qui paga quatre euros per un cafè en un establiment cuqui?, preguntava una amiga. Qui prefereix un raquític brunch a un bon esmorzar pel mateix preu? Doncs, és clar: els turistes i els mal denominats expats (ja que la seva expatriació no ha estat forçosa, sinó fruit del capitalisme global i extractiu). En aquest article, m’agradaria unir dues idees anteriorment desenvolupades en aquesta revista: el problema actual de l’habitatge i el paper del disseny en la reorganització de les ciutats. Tot això travessat per un altre problema: el de la gentrificació turística.

Fa ara una mica més de cinquanta anys que Eduardo Galeano va escriure Las venas abiertas de América Latina, una obra amb fort esperit polític en la qual denunciava l’espoli i la destrucció centenària del subcontinent. Eren llavors els anys setanta i Llatinoamèrica vivia temps convulsos: primer amb els efectes de la crisi del petroli del 73, seguida d’una època fosca sota l’ombra de la Operació Còndor, un pla internacional de repressió i terrorisme d’Estat que va ofegar Llatinoamèrica en violentes dictadures durant més de dues dècades.

La visita a Barcelona del famós escriptor estatunidenc de ciència-ficció Ted Chiang, en el marc la quarta edició del Festival 42, va gaudir de bona cobertura mediàtica en l’àmbit local, no sols pel seu caràcter d’autor consagrat en el seu gènere, sinó per algunes de les afirmacions que va donar tant a mitjans de comunicació com en les seves dues participacions en les taules del festival. Amb aquesta segona part es completa la crònica de la seva visita, iniciada en un article previ.

La visita a Barcelona del famós escriptor estatunidenc de ciència-ficció Ted Chiang, en el marc la quarta edició del Festival 42, va gaudir de bona cobertura mediàtica en l’àmbit local, no sols pel seu caràcter d’autor consagrat en el seu gènere, sinó per algunes de les afirmacions que va donar tant a mitjans de comunicació com en les seves dues participacions en les taules del festival. Aquesta és la primera part de la crònica de la seva visita.

En diverses pel·lícules i sèries de ficció recents ens trobem amb una tendència a l’alça: els principals malvats de la funció són bilionaris o col·lectius de bilionaris que actuen com a simple extensió dels seus privilegis. Tot i que això no és nou, com sempre, la ficció ens ajuda a entendre els sentiments i les pors dels temps en què vivim: la concentració de poder, l’explotació de persones, el menysteniment del canvi climàtic davant el negoci que suposa l’explotació dels recursos naturals pel consum o l’emergència de formes de govern autoritàries basades en la plutocràcia o la cleptocràcia.

Què és el que realment recordem d’un anunci? No són les característiques específiques d’un producte, ni el preu, ni tan sols el producte en si. El que roman en la nostra ment, el que cala en el nostre cor i deixa emprempta, és com ens fa sentir. Aquest és el poder revolucionari de la publicitat: convertir missatges en emocions i productes en històries que transcendeixen els aparadors per a connectar personalment amb els consumidors. Avui, més que mai, hem de recordar que: «No ven si no emociona».

Què passaria si els homes cisgènere normatius tinguessin la menstruació? Excedències obligatòries a la feina per a tots ells? Més investigació mèdica sobre el tema? El que segurament passaria seria que els impostos sobre els productes d’higiene menstrual no existirien o no serien tan alts.

Les aplicacions d’intel·ligència artificial (IA) generativa van produir en un any 15 mil milions d’imatges, l’equivalent al nombre de fotografies realitzades en els 150 anys d’història d’aquesta professió. Aquí ens preguntem com la IA generativa representa, de manera hiperrealista, els humans a través de les imatges que genera. I per a això ens hem fixat en aspectes com el gènere, l’ètnia i, en particular, l’edat de les imatges generades (un assumpte poc explorat fins ara), amb la finalitat d’observar si aquestes representacions són mirall o no de la diversitat del nostre món.