Està demostrat que les crisis atreuen la col·laboració. Ho hem vist a les xarxes socials durant tota la pandèmia: cridant #joemquedoacasa, compartint receptes a través del #joemquedoacasacuinant i entretenint grans i petits amb els clubs de lectura de #joemquedoacasallegint. També hem sortit a aplaudir cada vespre en companyia dels nostres desconeguts veïns, emocionats sentint que formem part d’una gran comunitat. Això ha propiciat una cultura de compartir que ens predisposa a buscar fórmules innovadores que ens ajudin a remuntar l’aturada en l’activitat econòmica i a recuperar la confiança en el futur.

El març de 2020 va començar la pandèmia de la COVID-19. Fa un any que vivim una situació no imaginada mai per ningú a escala global. El món va canviar i el nostre ús dels objectes i de la ciutat es van modificar dràsticament. La ciutat es construeix mentre hi vivim i els objectes que en formen part adquireixen sentit mentre els fem servir.

En aquest article m’agradaria continuar amb el tema desenvolupat per Cristina Pujol en un article publicat fa poc a COMeIN relacionat amb la desconstrucció dels anys 90. Més concretament, em centraré a aprofundir en la nostàlgia cultural que opera al cinema, la música, el disseny o les sèries de televisió.

L’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició (AESAN) ha posat en marxa una campanya per millorar la qualitat de la dieta dels nens i nenes, a través de l’estratègia NAOS. Amb el lema de «Posa més herois al teu plat i omple la teva vida de superpoders» («Pon más héroes en tu plato y llena tu vida de superpoderes»), l’acció afirma tenir com a objectiu «fomentar una alimentació saludable i lluitar contra l’obesitat infantil promovent el consum de fruita, verdura i llegums, i l’esport».

Al llibre The world without us, Alan Weisman, periodista i escriptor, ens convida a un provocador exercici de construcció mental del futur: «Suposem que ha passat el pitjor. Que l’extinció humana és un fet consumat. Imaginem un món del qual tots nosaltres hàgim desaparegut sobtadament. Què passaria? El planeta faria un sospir d’alleujament? Ens trobaria a faltar? Com seria aquest món on ja no existiríem com a espècie?».

La COVID-19 ha obligat a anul·lar o transformar molts dels esdeveniments previstos. En alguns casos, s’ha optat per convertir-los en esdeveniments virtuals, dels quals donàvem algunes pistes en un article anterior. L’àmbit de la moda, un sector que tradicionalment ha invertit en esdeveniments per presentar les seves noves col·leccions, també s’ha anat adaptant al nou context, passant per esdeveniments híbrids fins a propostes 100% online.

Durant molts anys ens hem acostumat a entendre i explicar el canvi climàtic com tot allò que passa al nostre planeta: escalfament global, inundacions, incendis, desforestació, pluja nuclear, extincions, desaparició accelerada de la biodiversitat... Amb el temps i la contínua degeneració dels ecosistemes terrestres, hem començat també a conèixer la seva dimensió experiencial: guerres, migracions forçades, pobresa, col·lapse del sistema alimentari... Finalment, a cop de pandèmia, vam comprendre que les conseqüències del canvi climàtic no ocorren només en països distants, a les tortugues i als ossos polars. Ens afecten a tots, són terribles i ens estan matant.

El 1899 Thorstein Veblen va escriure La teoria de la classe ociosa com a crítica d’una societat nord-americana que al cap de dues dècades es convertiria en l’anomenada societat de consum. Durant aquells feliços vint (roaring twenties) es va inflar el que seria una de les bombolles econòmiques més sagnants i, un segle més tard, després dels mesos en què ens hem vist en l’obligació de romandre en bombolles físiques pel confinament, parlar de consum en singular pot revelar-se insuficient.

Ho sabem des de sempre. L’home conviu malament amb la incertesa. No saber què passarà ens supera. No hem après a viure amb la incertesa, ni nosaltres, ni els mercats de valors que trontollen amb el mínim indici d'inestabilitat. I, no obstant això, què hi ha de més incert que la pròpia vida? Ho acabem de comprovar i en realitat hi seguim instal·lats. La pandèmia de la COVID-19 ha evidenciat més que mai la nostra vulnerabilitat. 

Des de tots els fronts es crida «Sí a la bicicleta». Per motius diversos, com el canvi climàtic, la tendència en els sistemes de mobilitat urbana a les ciutats es decanta cap a nous camins allunyats de l'univers automòbil. Sense cap dubte, la pandèmia actual accelera alguns processos en curs i obre finestres d'oportunitat noves i interessants. Ara depèn de la visió política la possibilitat de cristal·litzar avenços cap a una mobilitat sostenible i més humana, o bé de tornar a la «vella normalitat» que delma cada vegada més el nostre entorn vital i omple les ciutats de màquines d'emissions CO2.