Moltes residències emblemàtiques en la història de l’arquitectura han estat encarregades pels seus futurs propietaris, directament als starchitects. Això implica que són els propietaris del terreny, que aquests trossos de terra són una garantia per al seu futur. Un exemple emblemàtic n’és la Maison à Bordeaux de l’arquitecte neerlandès Rem Koolhaas. És una casa a mesura d’una família amb un nivell econòmic elevat.
La particularitat del projecte és que el marit va patir un accident de cotxe. Gairebé mor, però va sobreviure, encara que va quedar amb mobilitat reduïda i en una cadira de rodes. Com ha de ser una casa al vessant de la muntanya per a una família amb una persona confinada a una cadira de rodes? El mateix client tenia la resposta: «al contrari del que caldria esperar, no vull una casa senzilla. Vull una casa complexa perquè la casa definirà el meu món», comenta Rem Koolhaas en la memòria del projecte. El disseny de Koolhaas inclou en la seva estructura unes plataformes que pugen i baixen per resoldre la mobilitat reduïda del propietari; la casa s’adapta a ell i no, com és habitual, la persona a l’immoble. Un somni arquitectònic fet realitat, però molt costós.
Però què succeeix si no tens tants recursos econòmics per pagar aquest tipus de disseny? La major part de la població viu a cases dissenyades per algun estudi d’arquitectura (en el millor dels casos) amb què no han tingut cap relació. Ni la tindran. De fet, en alguns països, l’autoconstrucció és la norma i la gent fa el que pot. Hi ha un element fonamental que sempre està inconnex d’aquest debat i és el de la propietat del terreny. El pas 1 és ser propietari perquè, si no ho ets, la teva vida transcorrerà improvisant les millores en l’habitatge mentre arriba la fi del teu contracte de lloguer. Tanmateix, i si el disseny integrés el dret a viure a la ciutat?, i si unim les problemàtiques en comptes de separar-les? Sona estrany en la primera lectura, però, si entenem el disseny com una praxi per resoldre problemes complexos, podria ser lògic començar a incloure el dret a viure en un lloc dissenyat, amb totes les seguretats perquè no hagis de marxar.
Posant el model en pràctica a Barcelona
El model a què ens referim existeix i a ciutats com Barcelona ja és una realitat que podem il·lustrar a través de La Borda, que és «una cooperativa d’habitatge en cessió d’ús en la qual les seves sòcies, més d’una cinquantena, s’han autoorganitzat per a accedir a un habitatge digne. El model de cessió d’ús es basa en la propietat col·lectiva, i així retornar als habitatges el valor d’ús, que mai haurien d’haver perdut. Una forma no especulativa d’accés a l’habitatge i amb una forta base comunitària». Aquest projecte ha estat materialitzat per Lacol, una cooperativa d’arquitectes establerta el 2009 al barri de Sants de Barcelona. «Treballem per generar infraestructures comunitàries per la sostenibilitat de la vida, com a eina clau per la transició ecosocial, mitjançant l’arquitectura, el cooperativisme i la participació», comenten en la seva pàgina web.
Hi ha més exemples, com el de Cirerers, cohabitatge cooperatiu a Roquetes. En la seva pàgina web ens ho expliquen: «Al bell mig del barri popular de Roquetes de Barcelona, en un solar municipal que fa cantonada entre el carrer Pla dels Cirerers i la Plaça de les Dones de Nou Barris, s’alça l’edifici Cirerers, una altra forma de fer habitatge a través de tres conceptes: fer ciutat, ser comunitat i generar balanç positiu.» Aquesta comunitat s’ha implicat a teixir societat més enllà del seu edifici, com en el projecte de Comunalitats Urbanes de 9 Barris (CU9B), que participa en la formació de la Comunitat Energètica de 9 barris. Es tracta d’expandir els models cooperativistes i no de tancar-se només al seu tros d’habitatge.
Això només són dos exemples de múltiples solucions en relació amb el dret a viure a la ciutat. El que encara no existeix en les nostres acadèmies de disseny és l’equació plantejada a l’inici: disseny de la ciutat i dret a viure-hi sempre de la mà, en un mateix projecte. Projectes com La Borda i Cirerers ens ensenyen que ha de ser integral el dret a viure en un lloc i el disseny en què volem viure dignament. Aquesta tendència s’ha d’escalar a les ciutats, d’una altra manera estem destinats a dividir-nos entre els qui són propietaris i poden pensar a gaudir un disseny de futur i els qui no són propietaris i han d’estar pensant, cada 3 o 5 anys, a redissenyar la seva vida sempre, empitjorant-ne la qualitat. Si això no millora, les ciutats –com ja succeeix ara– seran cada vegada més escenaris d’una pel·lícula en què es desmunta l’escenografia cada any i en què els rostres canvien per aquests nous inquilins amb alt poder adquisitiu que venen i marxen de la ciutat com els spring break.
Citació recomanada
FOGLIA, Efraín. «El dret a viure a la ciutat dissenyada». COMeIN [en línia], abril 2024, no. 142. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n142.2422
