Dissenyar comunitàriament es pot entendre com un exercici de distribució creativa i implementació grupal per realitzar un projecte de benefici comú. El disseny comunitari emana de formes organitzatives transversals, anàrquiques i cooperativistes, i s’allunya de l’organigrama dels estudis professionals de disseny. Tota construcció comunitària es basa en la distribució de les obligacions i dels beneficis d’aquesta producció. Aquest escenari no està exempt de conflicte i està ple de matisos, com és comprensible. El disseny com a activitat professional es caracteritza per buscar directament la prestació de serveis a un client molt concret, per al qual es treballa per encàrrec. El client té el poder de prendre les decisions.
Els fundadors de plataformes com Twitter o Facebook són clars exemples de sistemes que busquen obtenir avantatges de la producció creativa dels usuaris, però el benefici econòmic recau exclusivament en els creadors del negoci. Parlem d’una arquitectura piramidal amb una base construïda per intel·ligència col·lectiva mentre que en el pic de l’estructura podem veure un home assegut còmodament, esperant els beneficis. Recentment, aquest home ha matat l’ocellet per posar-li una X.
Disseny comunitari per solucionar problemes socials
A partir d’aquí, podem preguntar-nos si el disseny comunitari seria una opció per buscar solucions a problemes socials. Ens permetrem l’exercici d’observar les pràctiques populars de la nostra societat que ja operen sota la dinàmica comunitària.
Pensem en un dinar de diumenge a casa d’una família mexicana, la famosa taquiza. És una invitació a familiars i amics a una festa que té com a requisit que cada persona aporti una mica de menjar, cuinat per ells mateixos. Aquesta és una pràctica popular molt estesa en grans sectors de la societat (cada país té una cosa similar). Analitzem l’estructura d’aquest esdeveniment:
- Tothom que estigui convidat a la taquiza ha de portar el seu tàper (tupperware) amb algun platet que es pugui convertir en un taco. Això crea una economia i producció distribuïdes. Cada família intenta portar la seva especialitat culinària. Això eleva el nivell de la festa a nivells insospitats. S’especula entre els passadissos si la tia Guadalupe portarà el seu famós guisat de flor de carabassa amb formatge Oaxaca.
- Hi ha una base comuna que articula tots els menjars, la tortilla, com a base per als tacos. Això és el que genera el marc comú de la taquiza, és l’element infraestructural del sistema. Pots fer les combinacions que et vinguin de gust. És com si poguessis preparar pizzes a plaer a la mateixa festa. El taco ho facilita tot, perquè el disseny és tan simple que qualsevol persona pot dissenyar les seves pròpies barreges (codi obert, experiència d’usuari de nivell bàsic).
- La beguda habitualment la posa l’organitzador. Igualment, els convidats porten alguna beguda extra que sigui especial, com licors (mezcal, tequila). Amb això, tenim els suplements innovadors que poden provocar que la taquiza es converteixi en ball (escalabilitat del sistema).
- Hi ha un altre element base per a la construcció del taco i que habitualment genera el pont dels sabors, les salses. Habitualment, les posa la família que organitza la taquiza. Aquí, es recrea el paisatge gastronòmic particular de cada persona, perquè pot donar el toc (picant) personal al seu taco dins de l’ambient comunitari.
- L’itacate (repartició de les sobres entre les famílies que hi han assistit) permet la redistribució dels excedents. No s’ha de malgastar res; ho podríem anomenar economia circular. Moltes vegades, l’entusiasme per assistir a una taquiza s’allarga els dies posteriors en no haver de cuinar i subsistir amb l’itacate.
Si analitzem lleugerament aquesta metodologia contrastada amb el disseny de la Viquipèdia, trobem coincidències en la manera de crear coneixement (aportar textos), de dissenyar una base comuna tecnològica (plataforma wiki) i de compartir beneficis comuns (ús públic gratuït de la plataforma). Avui dia, ningú no pot negar la rellevància de la Viquipèdia a escala global.
Productes en xarxa enfront de productes aïllats
L’exemple de l’àpat familiar, de la taquiza, n’és un entre centenars d’exemples que podem subratllar a l’hora de confirmar que la societat, des dels seus orígens, és comunitària. A estats com Oaxaca continuen funcionant els bancs del temps per enfortir la comunitat amb feina de voluntariat, a tot el país, les ràdios comunitàries són una vèrtebra de la comunicació indígena i moltes festes populars de les nostres ciutats són organitzades de manera cooperativista.
Aquí, és on sorgeix la pregunta «I què té a veure això amb el disseny?». Sens dubte, el segle XXI es postula com un repte per dissenyar sistemes en xarxa més que productes aïllats i això passa en totes les capes de l’economia, política i cultura. El rol del dissenyador ha de mirar cada vegada més a les pràctiques participatives comunitàries que als grups tancats de creatius de disseny. Això donarà com a resultat projectes de disseny que podrien hibridar disseny expert, disseny comunitari, i tots els matisos possibles del coneixement. Els reptes actuals que tenim com a societat necessiten la suma de totes les metodologies possibles per a la millora de la vida en societat i parar esment al respecte per aquest planeta que tenim bastant danyat.
Per saber-ne més:
AVALOS, Maricruz (2017). «Salsa De Molcajete Mexicana». M.A. Kitchen [en línia]. Disponible a: https://www.maricruzavalos.com/es/salsa-asada-de-molcajete/
BARRAZA GONZÁLEZ, Carlos Eduardo (2017). «Cooperación, políticas ciudadanas y públicas (bancos de tiempo y moneda social)». Estudios políticos, vol. 41. DOI: https://doi.org/10.1016/j.espol.2017.05.001
MEHTA, Ivan (2023). «Twitter has officially changed its logo to ‘X’». TechCrunch [en línia]. Disponible a: https://techcrunch.com/2023/07/24/twitter-has-officially-changed-its-logo-to-x/
RUIZ, Rodrigo (2021). «El Itacate: la tradición mexicana gastronómica que se centra en compartir y agradecer». Directo al paladar [en línia]. Disponible a: https://www.directoalpaladar.com.mx/directo-al-paladar-mexico/itacate-tradicion-mexicana-compartir-agradecer
SERVENDI (2006). «México: Las radios comunitarias en Oaxaca». Servendi [en línia]. Disponible a: https://www.servindi.org/actualidad/325
Citació recomanada
FOGLIA, Efraín. «Disseny comunitari i les ‘taquizas’». COMeIN [en línia], setembre 2023, no. 135. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n135.2354
