Les cartografies visuals són eines que transcendeixen la representació espacial per a convertir-se en pràctiques reflexives i transformadores. Vinculades a perspectives feministes, conviden a reinterpretar els territoris com a espais de cura, resistència i col·laboració. Aquest article explora com aquestes metodologies integren elements visuals, col·lectius i crítics, tot qüestionant narratives dominants i proposant noves maneres d’habitar. A partir de la filosofia de Martin Heidegger, es reflexiona sobre el fet d’habitar com un acte de cura, tot construint comunitats més justes i inclusives.
Què significa habitar un territori? Aquesta pregunta, abordada per Martin Heidegger en la seva cèlebre ponència Construir, habitar, pensar, ens porta a reflexionar sobre la relació profunda entre l’espai, la cura i la nostra existència. Per a Heidegger, habitar no es redueix a ocupar un espai físic; implica cuidar aquest entorn, comprendre’l, transformar-lo i dotar-lo de sentit. Habitar és, en essència, un acte de vinculació i preservació, una manera de construir un món que prioritzi el benestar col·lectiu i les connexions humanes. En aquest marc, les cartografies visuals sorgeixen com a eines poderoses per a explorar i resignificar els territoris que habitem, tot establint un pont entre les experiències individuals, les dinàmiques socials i les aspiracions de cura i justícia social.
Lluny de ser simples representacions estàtiques, les cartografies visuals es converteixen en eines dinàmiques que interroguen, reinterpreten i transformen els espais que descriuen. Basades en enfocaments com l’urbanisme feminista (Valdivia, 2018), aquestes metodologies articulen narratives personals i col·lectives per a qüestionar i replantejar les relacions de poder inscrites en els territoris. En emprar recursos visuals com a mapes, gràfics i dibuixos, permeten identificar necessitats, analitzar dinàmiques complexes i proposar estratègies de millora des d’una perspectiva crítica i col·laborativa.
Cartografies visuals i processos col·lectius i participatius
Un dels aspectes més destacats de les cartografies visuals és la seva capacitat de promoure processos col·lectius i participatius. En aquests espais col·laboratius, els participants no sols contribueixen a la creació de mapes, sinó que també projecten en ells emocions, necessitats i desitjos. Aquesta dinàmica transforma les cartografies en vehicles de reflexió dialògica i en mitjans per a imaginar alternatives a l’ordre social existent. En lloc de limitar-se a descriure territoris, aquestes pràctiques els resignifiquen en trencar amb els sabers hegemònics que tendeixen a homogeneïtzar les narratives de l’espai. En connectar les experiències personals amb els contextos socials i polítics, les cartografies visuals integren perspectives diverses que permeten qüestionar les estructures de poder, visibilitzar realitats marginades i promoure una comprensió més inclusiva del territori (Barragán, 2016). D’aquesta manera, es converteixen en eines crítiques per al canvi social i la construcció col·lectiva del coneixement.
Un exemple concret de com les cartografies visuals connecten sabers particulars en processos col·lectius és el projecte «Cartografia Digital, Cures i Mobilitat Urbana», desenvolupat en la Universitat Oberta de Catalunya. Aquest projecte explora com les persones grans de Barcelona, principalment dones, experimenten la mobilitat urbana en la seva vida quotidiana. Mitjançant un enfocament qualitatiu i col·laboratiu, que inclou entrevistes, grups focals i cartografies visuals codissenyades, s’analitza com les dinàmiques de cura i sostenibilitat modelen les seves interaccions amb l’espai públic. Els resultats destaquen barreres estructurals i emocionals que dificulten la seva mobilitat, portant aquest col·lectiu a renunciar a certes activitats i limitant les seves experiències diàries. Les participants identifiquen aspectes de l’entorn urbà i les infraestructures de transport com a poc inclusius, mentre que assenyalen que entorns socio-materials favorables poden fomentar la seva autonomia i benestar. Aquest enfocament interdisciplinari no sols exposa desigualtats espacials, sinó que també contribueix a imaginar ciutats més inclusives i sostenibles, on la cura i les vivències de les persones grans ocupin un lloc central.
Una visió feminista
Des d’una perspectiva crítica, les cartografies visuals no sols representen l’espai públic, sinó que el reconceptualitzen com una construcció social i simbòlica. Les epistemologies feministes, en particular, aporten una visió valuosa per a aquesta anàlisi, en proposar que el coneixement és situat i parcial, profundament influenciat pels contextos específics i les vivències dels qui el generen (Haraway, 1988). A través d’aquesta lent, els marges, descrits per Hooks (1984) com a espais d’exclusió i resistència, es converteixen en territoris simbòlics des dels quals es poden desafiar les narratives dominants i reimaginar el fet d’habitar.
L’urbanisme feminista, a més, ofereix una crítica contundent al model urbà capitalista contemporani, que prioritza funcions productives com treballar i circular, mentre relega la cura i la vida quotidiana a un segon pla. Aquest enfocament introdueix la noció d’una «ciutat cuidadora», un concepte que proposa reconfigurar els espais urbans per a integrar les necessitats reals dels seus habitants i donar centralitat a les pràctiques de cura i sostenibilitat (Falú, 2016; Valdivia, 2018). Les cartografies visuals, en geolocalitzar i sistematitzar les experiències comunitàries, s’alineen amb aquesta visió, obrint la porta a estratègies urbanes més inclusives i col·laboratives.
Aquestes pràctiques posseeixen una dimensió simbòlica fonamental. Els espais no són mers escenaris buits; estan impregnats de significats que, en molts casos, reforcen desigualtats existents. No obstant això, també poden ser reinterpretats com a mitjans per a qüestionar i transformar les dinàmiques de poder. En permetre que les comunitats expressin les seves vivències, emocions i aspiracions a través de mapes, les cartografies visuals es converteixen en eines poderoses per a desafiar jerarquies socials i espacials, promovent una visió més equitativa i inclusiva del territori.
Una eina transformadora
En definitiva, les cartografies visuals són molt més que eines tècniques. Són pràctiques profundament polítiques que, en integrar la reflexió col·lectiva, conviden a imaginar noves maneres de construir i habitar el món. Des de la seva articulació amb les contribucions feministes i decolonials, aquestes metodologies transcendeixen els límits de l’anàlisi convencional per a convertir-se en dispositius de resistència i transformació social.
Reprenent a Heidegger, «Habitar és en la seva essència cuidar» (Heidegger, 2015 [1951], pàg. 44-47), una afirmació que ressalta el vincle intrínsec entre el fet d’habitar i la cura, especialment cap a la terra i l’entorn que compartim. Aquesta visió del fet d’habitar s’alinea amb la perspectiva crítica de les cartografies visuals, que no sols descriuen els territoris, sinó que els reimaginen com a espais modelats per les cures, les aspiracions i les solidaritats dels qui els habiten. En aquest sentit, aquestes pràctiques no es limiten a representar el món tal com és, sinó que el projecten com podria ser: un lloc on les relacions humanes i el benestar col·lectiu siguin l’eix central. Així, les cartografies visuals es converteixen en una invitació a repensar la nostra manera d’habitar, a transformar-la en un acte conscient de cura i transformació. Habitar, llavors, deixa de ser simplement ocupar un lloc per a convertir-se en la manera de construir un món més just, inclusiu i humà.
NOTA:
El projecte de recerca «Cartografia digital, cures i mobilitat urbana» (2024-2026), finançat per la Universitat Oberta de Catalunya (RA423, està liderat per Inés Martins i Efraín Foglia, amb la participació d’Amalia Creus i Gemma San Cornelio.
Per saber-ne més:
BARRAGÁN, Diego (2015). «Cartografía social pedagógica: entre teoría y metodología». Revista Colombiana de Educación, no. 70, pàg. 247-285. DOI: https://doi.org/10.17227/01203916.70rce247.285
FALÚ, Ana. (2016). «La omisión de género en el pensamiento de las ciudades». En: J. Borja, F. Carrión Mena, i Corti, M. (eds.). Ciudades para cambiar la vida. Una respuesta a Hábitat III, pàg. 159-169. Café de las Ciudades [en línia]. Disponible a: https://es.scribd.com/document/557641418
HARAWAY, Donna (1988). «Situated knowledges: the science question in feminism and the privilege of partial perspective». Feminist Studies, vol. 14, no. 3, pàg. 575 [en línia]. Disponible a: https://philpapers.org/archive/HARSKT.p
HEIDEGGER, Martin (2015 [1951]). Construir, habitar, pensar (J. A. Escudero, trad.). la Oficina.
HOOKS, Bell (1984). Feminist Theory. From Margin to Center. Boston, Massachusetts: South End Press.
VALDIVIA, Blanca (2018). «Del urbanismo androcéntrico a la ciudad cuidadora». Hábitat y Sociedad, no. 11, pàg. 65-84. DOI: https://doi.org/10.12795/habitatysociedad.2018.i11.05
Citació recomanada
MARTINS, Inés. «Cartografies visuals: habitar i transformar el territori des de la cura». COMeIN [en línia], gener 2025, no. 150. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n150.2504
Inés MartinsProfessora de Comunicació a la UOC
