Les ciutats també parlen: pensar la vellesa des de la cura i la comunicació

«Les ciutats expliquen el seu passat com les línies d’una mà», va escriure Italo Calvino. I si mirem aquestes línies en el present, quins relats emergeixen sobre com les ciutats alberguen o exclouen els qui les habiten? Aquest text és una invitació a pensar la ciutat des de la vida quotidiana de les persones grans, un col·lectiu que sovint queda en els marges del disseny urbà i dels relats urbans, invisibilitzat per lògiques productivistes que prioritzen el capital sobre la reproducció social (Martins, Creus i Foglia, 2025).

Envellir a la ciutat implica enfrontar-se a una sèrie de desigualtats estructurals: limitacions de mobilitat, pèrdua de xarxes socials, canvis en la interacció amb l’entorn o inseguretat en l’espai públic. Il·lustrant aquesta problemàtica, Elcea Bossi (1995, pàg. 79), en una bella recerca sobre l’experiència de persones grans a la ciutat brasilera de Sao Paulo, ho explica de la següent manera: «Quan envellim augmenta el coeficient d’adversitats i dificultats als quals ens veiem sotmesos en el nostre dia a dia: les escales són més difícils de pujar, les distàncies més llargues de recórrer, els carrers més perillosos de creuar, els paquets es fan més pesats. El món s’omple d’amenaces que abans no hi eren». La ciutat es torna més hostil, menys accessible, menys sensible als ritmes i necessitats dels cossos fràgils.

Enfront d’aquesta realitat, proposem pensar la ciutat des del paradigma de les cures, entenent que cuidar no és només una pràctica íntima, sinó també un projecte col·lectiu, polític i comunicacional. Com assenyala Marina Garcés (2019), les cures ens revelen com a éssers vulnerables, interdependents i profundament exposats. Des d’aquesta perspectiva, la noció de ciutat cuidadora –proposta per Segòvia i Nieves Rico (2017)– planteja la necessitat de posar la vida en el centre de les decisions urbanes, dissenyant entorns que responguin a les necessitats de totes les persones. Una ciutat cuidadora trenca amb l’estandardització dels cossos i els espais, i permet als seus habitants –especialment aquells en situació de major fragilitat i exclusió– desenvolupar els seus cicles vitals amb dignitat, benestar i igualtat, independentment del seu gènere, edat, condició econòmica, orientació sexual, religiosa o origen (Martins, Creus i Foglia, 2025).

Per a qui estan pensades les ciutats?

Aquesta visió de la cura com a eix estructurant de la vida urbana ens porta a reconèixer que la ciutat no sols organitza funcions i fluxos, sinó que també comunica sentits. Les ciutats no sols s’habiten, sinó que també es llegeixen: les seves formes, ritmes i narratives construeixen imaginaris sobre quins cossos importen, qui té dret a romandre-hi i qui queda fora de camp. En aquest marc, l’espai urbà pot entendre’s com un dispositiu comunicatiu que, a través del disseny, la senyalística, les campanyes o l’estètica de l’entorn, produeix missatges sobre la pertinença, el valor de la vida i la legitimitat del fet d’habitar.

Des d’aquesta perspectiva, la comunicació –en la seva dimensió urbana, institucional i mediàtica– exerceix un paper central en la producció d’imaginaris sobre la vellesa. L’absència de persones grans en les campanyes públiques, l’escassa representació en la publicitat o el disseny d’espais que no contemplen els seus cossos i ritmes són també formes d’exclusió simbòlica. Com adverteix la CEPAL (2019), les barreres d’accés en la mobilitat i el disseny urbà continuen afectant greument els col·lectius més vulnerables, afavorint l’aïllament social i la solitud no desitjada.

A més, diferents estudis coincideixen a assenyalar que les nostres urbs han anat perdent, en les últimes dècades, el seu caràcter d’espais de trobada i interacció social (Valdivia, 2018). Aquesta degradació de la vida urbana té arrels en polítiques que han privilegiat les lògiques productives sobre les reproductives, construint ciutats pensades per a homes adults, treballadors, blancs i heterosexuals. Les dones, els nens, els cossos racialitzats o les persones grans han estat sistemàticament ignorades per aquestes configuracions urbanes dominants (Martins, Creus i Foglia, 2025).

Ciutats i gent gran

Judith Butler (2008) ofereix una clau fonamental per a aquesta reflexió en assenyalar que tots els cossos són vulnerables, però no tots ho són de la mateixa manera. En les nostres societats, certs cossos –com els de les persones grans– són percebuts com menys valuosos, menys productius, menys dignes de cura o de dol. La precarietat, diu Butler, no és només una condició física, sinó una categoria política que determina quines vides importen i quines poden ser rebutjades sense escarafalls. Aquesta idea ens interpel·la a construir ciutats que reconeguin aquesta vulnerabilitat com un tret compartit, i no com una desviació a ocultar.

Pensar des de les cures implica també transformar les formes de comunicació que sostenen les nostres ciutats. Pràctiques com el mapatge participatiu, els relats urbans, les tecnologies cíviques o les cartografies tecnopolítiques (Calvo i Candón-Mena, 2023) permeten sentir les veus silenciades i resignificar l’espai urbà des de baix, amb els sabers dels qui l’habiten i el recorren quotidianament. En aquest sentit, la comunicació no és només un mitjà, sinó una eina crítica per a democratitzar el disseny i la vida urbana.

Charles Montgomery (2013) du aquesta idea més enllà en imaginar la ciutat com un projecte de felicitat col·lectiva. La seva proposta reclama un urbanisme centrat en el benestar emocional i en els vincles humans. Enfront de la lògica del creixement econòmic, planteja mesurar el desenvolupament urbà en termes de qualitat de vida, connexió social i sostenibilitat afectiva. La comunicació té aquí un rol clau, perquè és a través de les històries, les imatges i els símbols que decidim quina ciutat volem, quins cossos cuidem i quines formes de vida valorem.

Les ciutats, per tant, no sols són infraestructura; són també relat, política i llenguatge. La forma en què estan construïdes –i explicades– revela a qui consideren digne d’habitar-hi, de moure-s’hi, de ser vist i sentit. En definitiva, una ciutat cuidadora no es dissenya només amb urbanisme sensible, sinó també amb una comunicació que visibilitzi, escolti i representi totes les persones que l’habiten.

Per saber-ne més:

BUTLER, Judith (2018). Vulnerabilitat, supervivència. CCCB

BOSSI, Ecléa (1995). Memória e Sociedade. Lembranças de velhos. São Paulo: Companhia das Letras.

CALVO, Dafne; CANDÓN-MENA, Jose (2023). «Cartografías tecnopolíticas: Propuesta para el mapeo colaborativo desde la investigación-acción participativa». Cuadernos.info, núm. 54, pàg. 23-44. DOI: http://dx.doi.org/10.7764/cdi.53.51847

COMISIÓN ECONÓMICA PARA AMÉRICA LATINA Y EL CARIBE (CEPAL) (2019). Inclusión y movilidad urbana con un enfoque de derechos humanos. Naciones Unidas, CEPAL, [en línia]. Disponible a: https://repositorio.cepal.org/server/api/core/bitstreams/f668d5e7-f15b-40dd-8a3e-26e73e6a18b0/content

GARCÉS, Marina (2019). «Comprensión y reparación. Por una filosofía del cuidado y el daño». Folia Humanistica, n.º 12. DOI: https://doi.org/10.30860/0052

MARTINS, Inés; CREUS, Amalia; Foglia, Efraín (2025). «Cuidados y movilidad sostenible: un análisis de la movilidad de las personas mayores en el espacio público de Barcelona». Ciudades en transformación: creatividad, protesta y patrimonio en el siglo XXI, pàg. 405-419. McGraw-Hill [en línia]. Disponible a: https://hdl.handle.net/10609/152130

MONTGOMERY, Charles (2013). Happy City: Transforming Our Lives Through Urban Design. Farrar, Straus and Giroux.

SEGOVIA, Olga; RICO, María Nieves (2017). «¿Cómo vivimos la ciudad? Hacia un nuevo paradigma urbano para la igualdad de género». A: M. N. Rico & O. Segovia (eds.). ¿Quién cuida en la ciudad? Aportes para políticas urbanas de igualdad, pàg. 41-69. Naciones Unidas, Comisión Económica para América Latina y el Caribe (CEPAL).

VALDIVIA, Blanca (2018). «Del urbanismo androcéntrico a la ciudad cuidadora». Hábitat y Sociedad, núm. 11, pàg. 65-84. DOI: https://doi.org/10.12795/habitatysociedad.2018.i11.05

Imatge de Portada:

Foto de Pexels / Life Of Pix.

Citació recomanada

MARTINS, Inés; CREUS, Amalia. «Les ciutats també parlen: pensar la vellesa des de la cura i la comunicació». COMeIN [en línia], octubre 2025, no. 158. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n158.2565