Vindicació dels drets de la dona (Wollstonecraft,1994 [1792]), de Mary Wollstonecraft, acostuma a considerar-se un dels antecedents més destacats del feminisme de la igualtat. Encara que han passat més de 200 anys des de la seva publicació, les qüestions que planteja aquesta escriptora i filòsofa anglesa a favor de la igualtat entre homes i dones transcendeixen la realitat de la seva època, i ha constituït una font d’inspiració i reflexió per a pensadores de les diferents onades i moviments feministes al llarg de la història.
Podríem dir que el fil conductor sobre el qual Mary Wollstonecraft teixeix les idees principals d’aquest text és la crítica a una educació sexualment diferenciada com a font de desigualtat. Sobre la base d’aquest argument, Wollstonecraft construeix una crítica molt potent a una societat en què les dones eren considerades «per naturalesa» incapaces de pensar o raonar tan bé com els homes, alhora que se’ls negava la possibilitat de desenvolupar plenament les capacitats del seu cos i la seva raó.
La seva obra és plena d’arguments que apunten als fonaments d’aquesta lògica patriarcal. Així ho explica Mary Wollstonecraft en els primers capítols del seu llibre: «A les dones, des de la seva infància, se’ls diu i se’ls ensenya amb l’exemple de les seves mares que, per obtenir la protecció de l’home, en tenen prou amb un petit coneixement de la feblesa humana –denominat de manera més precisa astúcia–, suavitat de temperament, obediència aparent, i una atenció escrupolosa a una mena de decòrum pueril; i, si són belles, tota la resta és innecessari, almenys durant vint anys de les seves vides» (Wollstonecraft, 1994 [1792], pàg. 65-64).
Aquesta reflexió entorn de l’educació de les dones situa Wollstonecraft com una de les primeres pensadores a plantejar el debat naturalesa enfront de cultura, que travessaria tot el desenvolupament del pensament feminista. Obres posteriors com El segon sexe (Le deuxième sexe) de Simone de Beauvoir (1949) reprendrien aquesta mateixa qüestió 150 anys més tard. En efecte, és interessant posar en relació les aportacions d’aquestes dues autores que, des de posicions històriques i socials diferents, exploren les múltiples contradiccions del paper femení en la societat. «No es neix dona: s’arriba a ser-ho» és potser una de les frases més esmentades de Beauvoir, qui, amb simplicitat i contundència, defineix una tesi present en totes dues obres: la condició femenina no és una destinació biològica, sinó una construcció cultural (social, econòmica, psicològica, educativa, subjectiva…) que històricament ha subjectat les dones en una posició de subordinació respecte dels homes.
Per a Wollstonecraft, la realitat de les dones i, en particular, el seu comportament, és conseqüència d’una educació que les anima a mantenir-se com a subjectes físicament i mentalment febles, i que les impel·leix al fet que siguin «obedients» i «senzilles». En efecte, tot el llibre de Wollstonecraft és una crida molt eloqüent a educar les dones com a camí per alliberar-se d’una civilització que les esclavitza i les anul·la. La noció d’esclavitud emergeix en la seva obra com una idea recurrent, que l’autora utilitza per explicar les relacions entre gèneres. Així, Mary Wollstonecraft argumenta que les dones són en un estat d’esclavitud per la seva dependència de l’home. Aquesta dependència o esclavitud, segons ho explica, es desdoblega en dues dimensions interrelacionades: dependència corporal i dependència mental, en què la dependència corporal prové de l’aparença de feblesa física en tant que atribut considerat bell en una dona, i en què una dona bella no tindria necessitat de conrear la seva raó, redundant així en la seva dependència de la raó de l’home.
Llegat de Wollstonecraft en el feminisme d’avui
Des de la perspectiva del pensament feminista contemporani Vindicació dels drets de la dona té, evidentment, certes limitacions. Per exemple, se sol assenyalar que Wollstonecraft no problematiza en la seva obra la divisió entre el públic i el domèstic, sinó que va plantejar l’accés a l’àmbit públic i activitats públiques (masculinitzades) com l’objectiu últim de les dones. En aquesta mateixa línia, tampoc no va considerar que els espais i activitats domèstiques (feminitzats) tinguin un valor social rellevant, ni molt menys la seva dimensió política.
Avui dia, feminismes com el de la diferència, o els nous materialismes, permeten pensar el problema de les dones des d’altres enfocaments, i també situar les activitats domèstiques i les cures com un treball invisibilitzat i, així i tot, essencial per a la continuïtat de la vida. Per exemple, des de la perspectiva de l’ètica de la cura, la superació de les desigualtats entre homes i dones requereix tenir present la interdependència com un concepte clau, fet en què no s’enfoca el treball de Wollstonecraft.
Una altra limitació que es pot establir és la manca d’un qüestionament al voltant d’una identitat estable de gènere. Cosa que ens brindaria, més endavant, la mirada del pensament de la diferència. Contrària a la idea moderna d’una subjectivitat estable, interioritzada i individualitzada, les feministes de la diferència ens han permès pensar la subjectivitat com un procés en construcció constant, complex, contingent, relacionat amb els espais, els temps, els sabers, les posicions que experimentem dins d’una cultura en termes de classe social, raça, edat, sexualitat, gènere, etc. Així, contràriament a la idea d’un subjecte totalment constituït a qui les experiències li ocorren –com es poden interpretar els rols de gènere tal com els descriu Mary Wollstonecraft– des d’aquestes altres posicions, l’experiència es considera com un locus de formació del subjecte, com «un espai discursiu en què s’inscriuen, reiteren o repudien posicions de subjecte, subjectivitats diferents o diferencials» (Brah, 2004, pàg. 121).
La construcció d’una societat crítica i compromesa amb els drets de totes les persones implica necessàriament abordar amb valentia el problema de la inequitat entre homes i dones, un fenomen estructural i interseccional que continua configurant la nostra normalitat política, econòmica, social i cultural. El camí que roman per recórrer en la lluita contra les lògiques patriarcals i les moltes formes de violència de gènere és encara immens. Per això, armar-nos de referents conceptuals és un primer pas important. Les aportacions de Mary Wollstonecraft, encara que plantejades des d’un temps històric i un context social molt diferent del nostre, ens permeten dialogar amb problemàtiques que continuen avui estant molt presents en la nostra realitat quotidiana, encara que potser de manera més vetllada i sota noves formes d’expressió.
Per saber-ne més:
BEAUVOIR, Simone de (1949). Le deuxième sexe. París: Galimard.
BRAH, Avtar (2004). «Diferencia, diversidad, diferenciación». A: Hooks, B.; Brah, A., Sandoval, C. i Anzaldúa, G. Otras Inapropiables. Feminismos desde las fronteras, (pàg. 107-136). Madrid: Traficantes de Sueños.
WOLLSTONECRAFT, Mary (1994) [1792]. Vindicación de los derechos de la mujer. Cátedra.
WOLLSTONECRAFT, Mary (2014). Vindicació dels drets de la dona. L'Art de la Memòria Edicions.
Citació recomanada
CREUS, Amalia. «Sobre educació, igualtat i dones». COMeIN [en línia], juliol 2024, no. 145. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n145.2447
