Ambigüitat en el cinema: desafiaments de gènere en Harmony Korine

André Bazin (2004) destaca que el cinema es basa en el realisme del registre fotogràfic i que l’eix fonamental radica en la representació de la realitat i la construcció de subjectivitats. Sosté que el realisme fenomenològic en el cinema va més enllà de la mera aparença de veracitat i implica una manipulació del director, la qual cosa genera una relació dialèctica entre la imatge i els significats codificats imposats pel director.

D’altra banda, Merleau-Ponty (1966) afirma que el món en si mateix és enigmàtic i paradoxal, i per això, l’ambigüitat és l’essència de l’existència humana. Bazin coincideix amb aquesta premissa i sosté que el realisme fenomenològic en el cinema conté, en essència, l’ambigüitat de la realitat, per la qual s’allunya de les narratives clàssiques que en limiten la representació en estructurar la realitat d’acord amb els sistemes tradicionals de signes per complaure els cànons dramàtics i legitimar les construccions ideològiques dominants. Per contra, l’ambigüitat al cinema ens convida a tenir consciència sobre la indefinició de l’experiència real viscuda, de manera que es qüestionen les maneres habituals i descontextualitzades històricament d’entendre l’experiència.

La filmografia de Korine, sigui com a guionista o director, rebutja les representacions prototípiques i normalitzades, i desafia productivament les seves representacions comunes en els mitjans. El seu cinema és ambigu i complex en la construcció de les identitats de gènere dels seus personatges, tot utilitzant el realisme en la seva filmografia com a mitjà de confrontació amb l’estètica convencional i per provocar una ambigüitat productiva. En la seva obra, veiem una combinació de realisme documental i imatges caricaturesques, i també l’ús d’elements sensuals de la imatge com a recursos per qüestionar els sistemes de signes abstractes involucrats en la producció de la identitat estatunidenca dominant, tal com es representen en les narratives clàssiques de Hollywood.

Les vivències problemàtiques de l’adolescència i la joventut nord-americana són el tema central en la filmografia de Korine. En les seves històries, les relacions familiars són gairebé inexistents i, quan n’hi ha, l’alienació i destrucció dels seus personatges és la conseqüència del seu entorn familiar ple de violència física, sexual i simbòlica. El grup de parells és l’única referència, de manera que es constitueixen com a hedonistes, irresponsables, addictes a les drogues i al sexe com un objecte de consum per a una satisfacció immediata i/o evasió dels seus problemes; mancats de codis ètics amb les seves pròpies lleis basades en la violència vinculada a la mort, al sexe, a la misogínia, a l’homofòbia i al racisme.

Paradoxa narrativa: erotisme, violència i provocació

En Spring Breakers, el món juvenil troba en el sexe l’eina de dominació i escapisme. D’una banda, es presenta la vulnerabilitat de la representació femenina juntament amb la sexualització del cos, mentre que, d’altra banda, es revela com la seducció exercida per les dones pot ser una forma de dominació i violència. A l’inici de la pel·lícula, s’evidencia l’exploració del cos femení com a desig masculí, portat a l’extrem de la seva màxima objectivació. En l’escena de la festa a la platja, es reforça la reïficació a través dels jocs amb begudes en els sins de les joves i els enquadraments que exhibeixen els seus cossos en biquini. Tanmateix, les dues protagonistes ocupen un lloc dominant en la conquesta sexual i la fan estratègicament per a la seva ascensió en el món del crim, quan sedueixen i manipulen el gàngster que les ha tret de la presó. El protagonisme femení trenca amb la invisibilitat tradicional de gènere en favor de la imatge viril, dominant i heroica. El muntatge entre l’exposició constant dels cossos femenins, amb el protagonisme en l’assassinat de tots els homes de les dues màfies, ens brinda dades que avalen l’ambigüitat de la representació de gènere en el cinema de Korine.

Tant en aquesta pel·lícula com en les altres de l’obra de Korine, tendim, a primera vista, a criticar aquesta representació com a estereotipada, simplificada i destructiva de la joventut. No obstant això, a través de la seva representació de la joventut, el director no vol culpar ni victimitzar els i les joves, no els reprimeix ni els enalteix, sinó que més aviat ens ensenya la realitat complexa en què viuen i les seves temptatives de solucionar els seus problemes, moltes vegades fallides, però que altres vegades troben possibilitat de reinvenció. En aquest sentit, Korine s’allunya dels valors burgesos dominants representats en la narrativa clàssica del cinema de Hollywood.

Les protagonistes femenines de Spring Breakers desafien la moralitat convencional i mostren comportaments extrems i erotitzats, encara que també violents. Amb això, ens ofereixen una oportunitat per comprendre i, potser, qüestionar i confrontar la cultura de la violència en situacions de marginació, de desigualtat i injustícia. En aquest sentit, es proposa una ruptura essencial i alliberadora, de les causes reals d’alienació i automenyspreu presents en la cultura estatunidenca, la qual cosa ens podria valer com a model per a qualsevol societat occidental.

La sobreexposició d’imatges de sexe, drogues i violència exhibides en la pel·lícula són recursos utilitzats per provocar l’espectador; instigant una confrontació incòmoda, però efectiva amb la nostra pròpia manera de relacionar-nos amb la realitat. Com que trenca les normes de gènere representades en el cinema clàssic i ens col·loca en una posició incòmoda, la ficció cinematogràfica pot contribuir a afeblir la lògica patriarcal i l’ordre androcèntric, històricament reproduïts en la societat. En aquest sentit, el cinema independent de Korine pot funcionar com una eina crítica contra els sistemes dominants, atès que ens ensenya explícitament els fenòmens que són reprimits pels valors socials dominants.

No obstant això, és important destacar que no es pot separar de les narratives analitzades una distorsió que evidencia una discrepància entre la realitat i la idealització. Precisament això és el que volem estudiar: la interacció que ens permet examinar les connexions entre l’essència fonamental d’una era i la seva representació al cinema, i també la influència mútua entre la percepció de l’autèntic per part del director i el seu impacte en el quotidià a partir de la dialèctica visual.

Per saber-ne més:

BAZIN, André (2004). ¿Qué es el cine? (José Luis López [trad.]). Madrid: Ediciones Rialp.

MERLEAU-PONTY, Maurice (1966). Phenomenology of Perception (Colin Smith [trad.]). Londres: Routledge i Kegan Paul; Nova York: The Humanities Press.

Citació recomanada

MARTINS, Ines; MARTINS, Aline. «Ambigüitat en el cinema: desafiaments de gènere en Harmony Korine». COMeIN [en línia], abril 2024, no. 142. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n142.2421