El pròxim 11 de febrer (11F) se celebra el Dia Internacional de les Dones i les Nenes en la Ciència. Fa solament 10 anys que va ser proclamat per l’Assemblea General de les Nacions Unides; concretament, el 22 de desembre de 2015. L’objectiu d’aquesta celebració és el de promoure l’accés i la participació plena i equitativa de les dones i les nenes en els camps de la ciència, la tecnologia, l’enginyeria i les matemàtiques (les conegudes com a STEM) i recordar que la seva participació ha de ser enfortida a escala global.
La proclamació es va basar en antecedents com l’informe de la Comissió de la Condició Jurídica i Social de la Dona, del 14 de març de 2011, en el qual se subratllava la importància de l’educació i la capacitació de les dones en els camps de la ciència i la tecnologia. La proclamació d’aquest dia també s’emmarca en l’Agenda 2030, que estableix la necessitat de promoure la igualtat de gènere i l’educació de qualitat com a part dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS).
A Espanya, només el 30 % de les dones decideix matricular-se en carreres STEM (Science, technology, engeneering and mathematics), tal com reflecteix l’estudi To be smart, the digital revolution will need to be inclusivament, elaborat per la UNESCO el 2021. La falta de vocacions femenines tecnològiques i científiques s’atribueix, entre altres factors, a la falta de referents.
Invisibilitat històrica de la dona científica
Al llarg de la història, la dona científica ha estat invisibilitzada i eclipsada. Per qüestions socioculturals i polítiques, l’accés tardà de les dones als estudis de l’àmbit de les ciències i la tecnologia ha provocat, en l’actualitat, una profunda bretxa de gènere. Això és el que ha vingut succeint amb la dona en la ciència, com indica la investigadora i divulgadora María José Casado (2006): «l’anonimat ha perseguit, històricament, a les dones dedicades a la ciència. Han estat sotmeses al menyspreu pels seus col·legues, i han sofert la indiferència de les institucions acadèmiques i, en molts casos, l’apropiació dels seus descobriments per part de companys davant el silenci còmplice de la comunitat científica masculina».
Aquesta invisibilitat històrica justifica que les nenes i dones actuals, manquin de referents. Que no es doni aquest moment poderós en què una adolescent de 12 anys pugui formular la tan gastada frase «jo de gran vull ser com…». Però hi ha un altre factor sobre el que s’ha escrit menys. I és el de l’imaginari col·lectiu respecte a les dones científiques. Els estereotips que també són atribuïts a les bibliotecàries: lletges, solteres, amb ulleres i mal caràcter. Que una adolescent pretengui projectar-se en una descripció semblant és més aviat descartable.
La dona científica al cinema
A aquests clixés, potser podem afegir la subtil influència del cinema. Que, lluny de triar a actrius poc agraciades per a interpretar-les, sí que repeteix certs patrons com l’experta i veterana, la masculinitzada o la malvada i manipuladora. En les seves caracteritzacions sempre destaca l’austeritat a l’hora de vestir, poc o gens de maquillatge i en molts casos, l’aparença d’una edat madura. És el cas de l’Ingrid Bergman a Recorda (1945), dirigida per l’Alfred Hitchcock. O el de la molt més recent Madame Curie (2019) interpretada per la Rosamund Pike. Fet que contrasta amb els científics masculins a Cortina esquinçada (1966), també dirigida per l’Alfred Hitchcock i protagonitzada pel ben plantat Paul Newman, o en Una ment meravellosa (2001), protagonitzada per en Russell Crowe (per citar dues pel·lícules de característiques i èpoques similars a les esmentades anteriorment). Val a dir que en aquestes dues últimes els actors llueixen joves i atractius.
Només per aprofundir una mica més, la Dra. Constance Peterson, interpretada per la Ingrid Bergman a Recorda, és una experta psiquiatra que treballa en un despatx ple de llibres i papers, fuma, du ulleres i es pentina el pèl cap endarrere. És competent, però en Hitchcock, molt hàbil en el guió i el muntatge, ens mostra que li falta alguna cosa i, quan apareix l’home que l’enamora, perd el control, es despentina, desapareixen les ulleres i comet errors. Ara ja és una dona completa. És evident que la pel·lícula mostra que feminitat i intel·ligència i, en conseqüència, ciència no són molt compatibles. Una dona, científica experta i veterana, per a tenir una vida plena ha de deixar la ciència i ser, o fer-se, enamoradissa i una mica ximple.
Finalment, un altre exemple que es repeteix és el de la científica oblidada de la història i amb paper secundari: entre l’elit de científics britànics que va treballar dur per a desxifrar Enigma durant la Segona Guerra Mundial, es trobava una dona. Una matemàtica brillant, Joan Clarke. La descobrim en la pel·lícula Desxifrant Enigma (2014) interpretada per Keira Knigthley.
Reivindicant el paper de les dones en la ciència
Aquesta petita mostra de pel·lícules ens porta, una vegada més, a posar en valor com de necessari és celebrar l’11F. En paraules de Milagros Sáinz, cal «fer un esforç perquè les noves generacions coneguin les aportacions i contribucions de les dones als avanços científics. Recórrer a efemèrides és un bon recurs per a compartir aspectes destacats de la vida i obra de dones que han contribuït amb el seu talent i creativitat a diferents avanços. A més, és fonamental posar a l’abast de la joventut més exemples de dones rellevants, però també pròximes, que puguin servir de font d’inspiració i model a seguir», conclou.
Pocs dies després de la nostra cita amb la ciència, els enamorats tindran una altra de molt diferent índole. Que coincideixin aquestes dues dates assenyalades en la mateixa setmana és gairebé un oxímoron. Quan l’acompliment de la carrera científica per part de les dones sembla estar renyida amb l’amor i la vida de sol·lícita esposa i, també, mare. I si no, que li ho diguin a la Dra. Constance Peterson (Ingrid Bergman a Recorda).
Però per forçat que resulti, alguna cosa tenen en comú. Les llegendes que envolten a Sant Valentí de Roma conten que va ser executat un 14 de febrer perquè no va voler renunciar al cristianisme i per haver casat a soldats en secret després que el matrimoni d’aquests professionals fos prohibit per l’emperador Claudi II. Al cap i a la fi, el bisbe romà i les sàvies i científiques (també cremades en la foguera per bruixes durant l’edat mitjana) tenien un mateix «modus operandi»: la clandestinitat. Amagades darrere dels seus marits o, simplement, invisibilitzades, aquest ha estat el trist destí de moltes dones científiques al llarg de la història.
El repte actual radica a trencar el cercle viciós, donar-los el seu lloc i aconseguir que les nenes i les adolescents es projectin en elles i decideixin, finalment, enamorar-se de la ciència.
Per saber-ne més:
CASADO, María José (2006). Las damas del laboratorio: mujeres científicas en la historia. Ed. Debate. ISBN: 978-84-8306-688-1
MUÑOZ GALLEGO, Almudena; JIMÉNEZ DE LES HERAS, José Antonio (2023). «Ciencia en femenino. La construcción del rol de la mujer científica en el discurso cinematográfico». Fotocinema. Revista Científica De Cine Y Fotografía, no. 27, pàg. 57-85. DOI: https://doi.org/10.24310/Fotocinema.2023.vi27.16527
UOC News (2025). «11F: la UOC reivindica el paper de les dones en la ciència». UOC [en línia]. Disponible en: https://www.uoc.edu/ca/news/2025/dia-dona-nena-ciencia
Imatge de portada:
Mikhail Nilov / Pexels
Citació recomanada
SANZ, Sandra. «Enamorar-se de la ciència». COMeIN [en línia], febrer 2025, no. 151. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n151.2509
