En un moment històric en què la ciència s’obre com mai, el món que l’envolta sembla tornar-se més opac, més polaritzat, fins i tot més hostil a l’evidència. Com s’explica aquesta paradoxa? I què podem fer el col·lectiu investigador com a resposta?

Gabriele Cagliani va iniciar la seva carrera en el periodisme, treballant com a reporter a El Economista i més tard a Expansión. Posteriorment, es va especialitzar en comunicació corporativa, i va exercir com a director de Comunicació, Màrqueting i Marca d’EY a Espanya i, més endavant, com a director de Comunicació de l’aerolínia Vueling. En l’actualitat, és soci i cofundador de l’agència Lead by Thought.

Els influencers virtuals han esdevingut una nova presència habitual a les xarxes socials. Aquests avatars generats per ordinador, sovint d’aparença hiperrealista i estèticament impecables, acumulen milers i inclús milions de seguidors a Instagram, TikTok o YouTube. Lluny de ser simples curiositats digitals, comencen a tenir un paper actiu en la comunicació de marques, en la construcció d’ideals de bellesa i en la manera com les persones interactuen en entorns digitals. Davant aquest fenomen, cada cop més investigadors es pregunten quin impacte poden tenir aquests personatges artificials en la identitat, l’autoestima i el benestar psicològic de les persones.

En aquest article, em centraré en dos comptes populars de recomanació musical en xarxes socials que, de maneres diferents, i des del més profund de la nostra cultura algorítmica, recuperen el plaer de descobrir discos i d’escoltar amb una atenció plena. I ho fan amb una manera de crear contingut amb un accent intergeneracional, espontani i quotidià… «Què escoltarem avui?».

En aquest article, es proposa una anàlisi ràpida de la comunicació que caracteritza polítics com ara Trump o Díaz Ayuso. Sabem que som davant d’un líder o un moviment corrosiu de la democràcia i de les institucions democràtiques quan, en la comunicació, apareixen quatre ingredients anàlegs als que provoquen la corrosió dels metalls més sòlids. Tothom sap que la corrosió exigeix humitat, sals, temperatura i oxigen. En la corrosió democràtica també es generen aquests quatre ingredients des de la comunicació.

Ja se sap que els models d’intel·ligència artificial (IA) generativa són capaços de crear imatges sorprenents a partir d’una sola frase. Aquesta tecnologia té un clar impacte en les indústries culturals, els mitjans de comunicació i la publicitat. De fet, les imatges i vídeos generats per IA abunden arreu, particularment en l’àmbit publicitari. Tot i que l’eficiència en la creació d’imatges sembla impressionant, és necessari avaluar el contingut que aquests models generen.

«Per educar un infant, cal una tribu sencera», resa un proverbi africà esgrimit sovint pel pedagog, filòsof i escriptor José Antonio Marina. La inquietant alhora que suggeridora minisèrie de Netflix Adolescence (2025) capgira aquest axioma magistralment per plantejar-nos una qüestió tan apressant com punyent: què cal per deseducar aquest infant fins a aconseguir que entri en la pubertat –alerta spoiler– convertit en un monstre? N’hi ha prou amb una tribu (en aquest cas, una tribu molt tòxica) o calen també altes dosis de negligència educacional?

Entre el sisme submarí informatiu d’aquests últims mesos, s’ha colat en el debat públic una sèrie que ha batut rècords i que no deixa indiferent ningú. Es tracta d’Adolescence (2025), sèrie emesa per Netflix que ha fet córrer rius de tinta amb opinions que aborden diferents fronts. En el relat, les xarxes socials exerceixen un paper clau i es posa de manifest no només la bretxa generacional, sinó també la incidència de certes actituds, posicionaments o ideologies, especialment, entre els joves.

Aquesta segona part de l’article publicat fa uns mesos és un exercici enfocat a projectar el futur de la cultura digital i a plasmar idees que circulen en els debats contemporanis lligats a la nostra forma de vida en l’era dels entorns digitals. Hem formulat cent preguntes per reflexionar en comunitat. Aquestes preguntes no tenen respostes clares i definitives; també són disparadors de converses més àmplies, i aquesta n’és la intenció final.

Com fer arribar la salut a nois i noies adolescents? Què fa que una proposta connecti amb ells? La fira Fes-te Salut, celebrada recentment a Manresa, va aplegar més de 1.700 joves per participar en activitats immersives i participatives. L’objectiu: afavorir hàbits saludables i benestar integral. Una mostra de com la recerca es pot traslladar al territori i generar experiències significatives.