Créixer de manera escalada per mitjà de solucions creatives és el mantra del growth hacking, una metodologia que centenars de negocis (digitals) apliquen actualment per augmentar les vendes. Més que una simple amalgama d’eines i tècniques, aquesta metodologia neix de la necessitat de trobar maneres creatives de creixement que superin els mètodes tradicionals de màrqueting. No es tracta només de treballar en un canal o disciplina, sinó d’alinear tots els esforços cap a un objectiu comú, desenvolupant tàctiques que integrin diverses àrees de treball.

En el món de les startups, la comunicació eficaç actua com el nexe que connecta tots els elements del projecte. Vicio, l’hamburgueseria que ha revolucionat el sector i ha captat l’atenció d’inversors com Messi, és un clar exemple de com una estratègia de comunicació sòlida pot impulsar l’èxit d’una empresa.

Els adolescents passen actualment bona part del seu temps en línia i, especialment, destaca l’ús dels seus telèfons mòbils i de les seves xarxes socials. No resulta estrany, doncs, que sovint veiem notícies en els mitjans de comunicació sobre el possible impacte advers que pot tenir aquesta connexió constant a les xarxes en el benestar dels més joves: un augment en els símptomes de depressió o ansietat, els problemes d’autoestima o les autolesions es troben entre els efectes citats.

Les eleccions presidencials entre Harris i Trump han transcendit els mítings i debats televisius. Les xarxes socials són la nova sorra, on la viralitat, la intel·ligència artificial (IA) i els influenciadors dominen el joc.

Entre les primeres experiències de finançament col·lectiu o crowdfunding modern hi hauria la campanya del 1997 del grup de rock britànic Marillion, que aleshores va demanar als seus fans donacions, a través d’internet, per sufragar la seva gira pels Estats Units. Des d’aquells temps, quan el terme crowdfunding no estava encara definit, les experiències de finançament col·lectiu han agafat embranzida i creixen cada any. Dos projectes periodístics recents, amb certs paral·lelismes entre sí, han utilitzat el micromecenatge per veure la llum. Es tracta d’Intifada Palestina 1988 i de Contra la neutralitat. Un periodisme de pau i de lluita.

Comencen les vacances. La càmera de fotos ni l’agafes, que amb el mòbil ja n’hi ha prou. Qualitat d’imatge excel·lent i zero maldecaps amb l’emmagatzematge, que tot puja al núvol. La fotografia i el vídeo són pràctiques quotidianes: has comptat quantes fotos fas a la setmana, o al dia? Quan visitem llocs exòtics encara en fem més, de fotos.

Els mesos d’estiu porten les vacances i, consegüentment, la proliferació de viatges i turisme en general. Per gràcia dels algoritmes que governen les xarxes socials i les seves cambres de ressonància, durant les darreres setmanes he rebut una sèrie d’anuncis i suggeriments de comptes a seguir que mostren dues cares de l’habitatge turístic i les seves manifestacions en forma comunicativa.

El passat estiu el concepte de tradwife va inundar les xarxes socials espanyoles després de la viralització d’algunes de les publicacions a TikTok de la creadora de continguts Roro Bueno en les quals apareixia cuinant per a la seva parella. Fins aquí, tot pot sonar inofensiu i banal, si no fos perquè aquests continguts s’emmarquen en un fenomen molt més ampli i global de dones que enalteixen els rols de gènere tradicionals, aquells relacionats amb les tasques de cures i el treball reproductiu, reivindicant el retorn de les dones a l’esfera domèstica, mentre que els homes s’enalteixen com els proveïdors econòmics.

Vaig marxar de vacances amb un article mig apuntat en el qual assenyalava que el principal problema que tenia el Partit Demòcrata a les eleccions americanes no era només la desinformació, sinó els fets que sí eren certs en aquest cas precisament, atesa la percepció que s’estava generant al voltant de Biden. De fet, el volia titular Amicus Biden, sed magis amica veritas (Biden és el meu amic, però més amiga és la veritat), parafrasejant allò que ja havia dit Aristòtil respecte del seu mestre Plató.

Vaig marxar de vacances amb un article mig apuntat en el qual assenyalava que el principal problema que tenia el Partit Demòcrata a les eleccions americanes no era només la desinformació, sinó els fets que sí eren certs en aquest cas precisament, atesa la percepció que s’estava generant al voltant de Biden. De fet, el volia titular Amicus Biden, sed magis amica veritas (Biden és el meu amic, però més amiga és la veritat), parafrasejant allò que ja havia dit Aristòtil respecte del seu mestre Plató.