Tornava fa unes setmanes d’un congrés relacionat amb la divulgació científica on havíem estat tractant, com un dels temes rellevants, l’ús de la intel·ligència artificial (IA) generativa. Rumiava, no per primera vegada, que la seva capacitat –no només com a eina ofimàtica, sinó com a font d’informació i tractament de dades– podia ser una gran aliada per a la recerca. Però, com amb cada guany tecnològic, cal donar-li la volta i plantejar-se quines conseqüències pot tenir i si són les que volem (o com podem revertir allò que no podem controlar). Però anem a pams.

Enmig de tots els dubtes i debats sobre si continuar a la xarxa Twitter/X, em trobo reflexionant sobre la meva pròpia decisió. No perquè la meva decisió sigui rellevant, sinó perquè beu d’un posicionament lligat a les meves àrees de recerca. Sí, vaig marxar de Facebook (o l’he deixada esllanguir). En aquell cas, però, no va ser per posicionament ideològic.

Vaig marxar de vacances amb un article mig apuntat en el qual assenyalava que el principal problema que tenia el Partit Demòcrata a les eleccions americanes no era només la desinformació, sinó els fets que sí eren certs en aquest cas precisament, atesa la percepció que s’estava generant al voltant de Biden. De fet, el volia titular Amicus Biden, sed magis amica veritas (Biden és el meu amic, però més amiga és la veritat), parafrasejant allò que ja havia dit Aristòtil respecte del seu mestre Plató.

Vaig marxar de vacances amb un article mig apuntat en el qual assenyalava que el principal problema que tenia el Partit Demòcrata a les eleccions americanes no era només la desinformació, sinó els fets que sí eren certs en aquest cas precisament, atesa la percepció que s’estava generant al voltant de Biden. De fet, el volia titular Amicus Biden, sed magis amica veritas (Biden és el meu amic, però més amiga és la veritat), parafrasejant allò que ja havia dit Aristòtil respecte del seu mestre Plató.

No, no duré a terme una crítica de cinema com les habituals, perquè no forma part del meu àmbit de coneixement ni de recerca. Tampoc no en soc malauradament usuari habitual, per qüestions d’agenda i temps. Però recentment vaig tenir l’oportunitat d’anar al cinema per veure la pel·lícula Civil War i, la veritat, no em va deixar indiferent. N’exposaré en aquest article els motius.

Fa tot just cinc anys, vaig escriure un article en aquesta mateixa revista on parlava de desinformació i eleccions europees. En aquell moment, semblava que les eleccions havien donat uns resultats «acceptables» per a l’statu quo i es va concloure que s’havia sabut actuar contra la desinformació de manera adequada en relació amb l’activació del Codi de Bones Pràctiques contra la Desinformació, al qual s’havien d’adherir les grans plataformes i xarxes socials.

Fa uns dies, la companya Silvia Martínez va escriure un primer article sobre la desinformació al voltant de la nova guerra entre Israel i Palestina, i com s’ha fet una crida renovada a les plataformes i xarxes socials per tal que facin el màxim (i encara una mica més) per evitar que la desinformació faci encara més difícil qualsevol sortida no violenta.

Bertolt Brecht es preguntava «quins temps són aquests en què hem de defensar allò que és obvi?», i em penso que hi estem tornant. M’explico al llarg d’aquest article, en el qual barrejaré opinió i visió de futur amb algunes dades extretes del present. Sap greu acabar el curs acadèmic amb una visió un xic pessimista, però els temps, com dèiem, no semblen anunciar un futur millor.

A voltes, la casualitat situa dos esdeveniments en un temps proper i et fa veure les coses amb una nova perspectiva. En aquest cas, i en serà el tema en aquest article, parlarem de la primera condemna per fake news i el futur de Twitter. De tot plegat, en voldria comentar alguns aspectes que em semblen interessants.

Abans de fer el llistat de llibres que no tindré temps de llegir durant les vacances, tenia pendent donar una bona ullada a Infocràcia, la digitalització i la crisi de la democràcia, el recent llibre de Byung-Chul Han. Certament, aquests llibres que són un recull de petits articles/capítols de vegades arriben a poca profunditat, però en canvi permeten transmetre una idea forta en cadascuna de les peces. El filòsof coreà descriu i es mostra crític amb alguns aspectes de la societat, els quals anomena infocràcia.