Fa uns dies, la companya Silvia Martínez va escriure un primer article sobre la desinformació al voltant de la nova guerra entre Israel i Palestina, i com s’ha fet una crida renovada a les plataformes i xarxes socials per tal que facin el màxim (i encara una mica més) per evitar que la desinformació faci encara més difícil qualsevol sortida no violenta.
Així com vaig analitzar els primers dies de la guerra entre Rússia i Ucraïna, en aquest cas voldria valorar alguns aspectes de la desinformació que ha tingut lloc i com, a poc a poc, s’ha entrat en una nova dinàmica que ens porta a l’ús de la desinformació en diversos estadis i motivacions. Finalment, faré una reflexió sobre els efectes de la postveritat bèl·lica en l’activisme de suport a un o altre bàndol. Malauradament i, com ja apunta el títol, en lloc d’una solució del tipus «Una terra: dos estats», estem situats a «Una terra: dues veritats», la qual cosa fa impossible ara mateix trobar una solució acceptada per totes les parts, i en aquest «totes» ja no només afegim les dues que s’enfronten, sinó el context geopolític on té lloc.
A l’Orient Mitjà, no parlem d’un esdeveniment sobrevingut, sinó d’un conflicte inconclús des del 1948 (per acotar en algun moment d’inici, i és discutible), un present massa continu, un seguit d’accions i reaccions que, un cop esmorteïdes, n’hem dit guerres (Suez, Sis Dies, Yom Kippur, Líban) o revoltes en bucle (primera i segona intifades). A més a més, hi ha a dins moltes de les pulsions del segle XX (nacionalisme, islamisme, guerra freda, holocaust, socialisme, terrorisme…), i això també ha fet que qui més qui menys (cada cop més, segurament) tingui una idea preconcebuda sobre qui creu que té raó i qui no. A aquesta idea, hi tornarem més endavant en forma de biaix de confirmació.
Malauradament, el 7 d’octubre va quedar marcat com el dia que va tenir lloc un nou esdeveniment global, un nou dia (ja no val el concepte històric) per recordar, un dia de seguiment a les xarxes perquè allò que tenia lloc estava fora de les lògiques recents: Israel, la tot poderosa, atacada per totes les vies possibles, el mite de la fortalesa que queia enmig d’imatges i notícies impactants. De fet, eren tan impactants les imatges reals que arribaven, que no hi havia, encara, la necessitat de fer circular desinformació de contrapropaganda, de manera que en els primers dos o tres dies, no en campava gaire per internet. I parlem, doncs, de l’impacte, com un dels aspectes que justificaran i necessitaran la desinformació. A continuació, en veurem d’altres.
Desinformació i relat
Fins i tot, en aquell moment, un dels elements bàsics per contrarestar la desinformació, la legitimitat, per al governs, estava situada de part d’Israel, i era molt difícil crear un relat contrari en base a desinformació. L’impacte del 7 d’octubre semblava oferir una legitimitat que esdevindrà un concepte clau per justificar la resposta, la venjança, un «ull per ull, dent per dent» bíblic com a narrativa geopolítica. Era, de fet, la resposta esperada per Hamàs. Així, en aquesta cerca de la legitimitat, vam trobar alguns dels elements desinformatius (fins i tot més de misinformation que de disinformation, diguem, menys planificats), com era el rumor dels 40 nens degollats al kibbutz Kfar Aza. I aquí ja comencem a veure els primers elements no de verificació, sinó de negació o afirmació en funció de la ideologia de cadascú, en què l’important no sembla la veritat, sinó que sigui veritat només allò que s’adequa al teu posicionament sobre el tema. La veritat ja no és important. Postveritat bèl·lica al servei de la legitimitat.
Una altre element rellevant per generar relat de legitimitat ha estat, doncs, la victimització; esdevenir la víctima i no el botxí, quan no es té en compte que sempre hi ha un fet anterior en el qual es remet fins a quasi cent anys enrere. L’«i tu més» infantil portat malauradament a la geopolítica. Quant a la victimització, podem dir que ha estat el segon element que ha marcat la segona fase del nou conflicte, que és la resposta que ha fet Israel en forma de bombardeigs i l’entrada a Gaza, per terra, mar i aire. Evidentment, aquesta escomesa ha generat un altre conjunt d’imatges esgarrifoses que han estat distribuïdes ara per l’altra bàndol, en què també hi ha hagut una part de desinformació com si no n’hi hagués hagut prou. Només cal pensar en els hospitals de Gaza, i els bombardeigs en els quals els infants tornen a ser la baula més feble de tot el conflicte.
Tot intent de victimització ha portat, també, una certa onada de negació, que seria un altre dels conceptes clau. Negar el que ha passat, negar el símbol per treure la part d’argument. Ho vam veure a la maternitat de Mariúpol a Ucraïna, i ara ho hem vist també en aquest conflicte. Els dos exemples més colpidors, la desinformació que ha estat Israel que va disparar contra els assistents al concert, o bé quan fons proisraelianes parlen de Pallywood per negar les imatges de morts i ferits. De ben segur que hi ha alguna imatge forçada o eliminada, però negar el que passa per canviar la narrativa emprant la desinformació no els dona la raó.
Finalment, el darrer concepte compatible i paral·lel a la legitimitat o la victimització (encara que sigui una paradoxa) és la fortalesa. Els dos bàndols no deixen d’emetre vídeos en els quals mostren la fortalesa del que estan fent, per generar una onada optimista. I aquí també hi ha molta desinformació, com els petits enregistraments de Hamàs que semblen mostrar com posen tancs israelians fora de circulació, mentre que Israel nega que això tingui lloc. Tots dos bàndols mostren que estan «guanyant», sense adonar-se que de fet perden tots dos.
Desinformació per influir en l’opinió pública
Quant als motius de la utilització d’aquesta desinformació, sens dubte es basa en l’intent d’influir en les opinions públiques dels països (sobretot occidentals) aliens al conflicte per tal que pressionin els seus governants, molts més lligats a la real politik que a la política de les emocions, i en què només un posicionament intern en contra de la invasió de Gaza pot fer aturar el ritme i la contundència israeliana. A hores d’ara, però, no sembla haver influït prou. Però, no menystinguem també l’intent d’una cohesió i vehiculació de les opinions públiques dels països no occidentals per tal d’aïllar-los i posar-los en mans dels nous eixos (principalment BRICS) que es poden anar configurant.
Per fer tot això, l’ús de perfils dedicats a treballar tots aquests conceptes ha estat important. Un exemple important en seria Israel Defensa (Ñ), que, d’alguna manera, el que fa és enfrontar-se al perfil propalestí Palestina Hoy. Altres exemples de la importància que els bàndols donen a aquesta generació de narrativa seria el perfil de Roni Kaplan, que ha tingut també presència als mitjans de comunicació.
Guerra també de perfils propagandístics
Font: X
I aquí tornem al títol del principi. Si no s’accepta que hi ha una veritat (del tipus que sota l’hospital hi ha la seu de Hamàs o no, però totes dues coses no poden ser veritat a la vegada), és molt difícil funcionar com a societat. Si no importa la veritat, és molt difícil la reconciliació. Si no importa la veritat i compartim tot allò que s’adiu amb el nostre posicionament (un «se non è vero, è ben trovato» quasi 500 anys després), com voldrem defensar la nostra veritat com a moviment o com a activistes? És, per tant, més important que mai que entenguem que la veritat no és un farcit, sinó el moll de l’os social. I acabo, com moltes vegades aquests dies, recordant aquella cita d’Èsquil que ja he citat altres cops: «Déu no és contrari a l’ús de la mentida en causes sagrades». Ves que no sigui l’única veritat aquests temps.
Citació recomanada
LÓPEZ-BORRULL, Alexandre. «Una terra, dues veritats: breu anàlisi desinformativa d’un mes de guerra». COMeIN [en línia], novembre 2023, no. 137. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n137.2376
