Invasió russa a Ucraïna: anàlisi desinformativa de la primera setmana de conflicte

Ara mateix, desconec com deu estar el teatre d’operacions en el moment de publicar-se aquest article. El cos (i el cap), però, em demanaven tractar de digerir el més rellevant que té lloc des d’un punt de vista informatiu i desinformatiu en aquests primers dies de conflicte.

 

Així, més que mai, cal entendre que quan parlem de desinformació, en aquest cas, parlem del fet que les seves conseqüències són la guerra i pèrdues humanes, crisi humanitària i patiment, molt patiment. De nou, que fàcil és parlar de terraplanisme i el seu cost, i que difícil quan parlem d’un conflicte bèl·lic, en què uns posen les mentides i els altres els morts. Però, cal seguir i aprendre’n. La desinformació en conflictes bèl·lics no és pas nova, només cal recordar dos exemples. L’Operació Fortitude a la Segona Guerra Mundial va permetre desviar l’atenció de la real Operació Overlord, el desembarcament a Normandia. L’altre exemple són les armes de destrucció massiva que Bush, Aznar i Blair van emprar com a excusa per a la invasió de l’Iraq, i que posteriorment la realitat descrita per l’informe Chilcott va demostrar que no existien ni esdevenien una amenaça real. Per tant, la desinformació és una arma més a l’abast, i cal entendre-ho en el sentit adequat. A continuació, i amb la intenció que les reflexions aguantin el pas del temps d’una manera digna, algunes idees al voltant dels primers dies d’invasió.

 

Control del relat a xarxes socials, tan important com el de ponts i carreteres

 

Sembla que hi ha un consens entre experts al voltant de com el govern ucraïnès ha aguantat més del que es podia preveure en el pla militar, tant per encerts seus com per errors russos. La idea d’un exèrcit rus imbatible capaç de fer una Blitzkrieg quirúrgica i ràpida se n’ha anat en orris. Sí, la intel·ligència dels Estats Units va demostrar que tenia un profund coneixement (llegiu-ho com vulgueu) o bé un enteniment adequat de l’evolució del posicionament del govern rus. Així, Rússia ha hagut d’improvisar un relat justificatiu en el qual ha posat més pa que formatge, atès que la situació al Donbass no havia empitjorat, ni es podia justificar com a resposta una invasió no només en aquesta zona, sinó a la resta del país. Com l’acusació de desnazificació que ha fet del govern dirigit per un jueu, perseguint recuperar aquella idea de Gran Guerra Pàtria de la Segona Guerra Mundial.

 

Però, també és cert comprovar com el govern ucraïnès ha sabut llegir la importància del moment i sobretot del relat. En aquest sentit, la figura de Volodímir Zelenski ha pres una dimensió especial a l’hora de vendre el relat. Fins i tot, l’experta Patrycia Centeno va fer una piulada en la qual es veia el tipus de campanya que va fer el president ucraïnès, amb un gran coneixement dels mitjans.

 

Per tant, algú que ha comprès els avantatges de la utilització efectiva dels mitjans de comunicació i, sobretot, de les xarxes socials. Els seus vídeos per diversos indrets de Kíiv, la seva intervenció en fons blanc davant del Parlament Europeu per esborrar els rumors fabricats i viralitzats pel govern rus segons els quals havia fugit del país. El president Zelenski guanya temps i control del relat, i aquesta és la seva principal arma. Com a la pel·lícula 55 Days at Peking, però dolorosament real. Diverses lectures ja el situen com a heroi (amb tots els seus punts foscos anteriors), de la mateixa manera que Josep Borrell emergeix com a figura política per la seva contundència. Sembla que Vanity Fair, en l’edició italiana, ja ho ha fet.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Volodímir Zelenski a la portada de l’edició italiana de ‘Vanity Fair’

Font: ‘Vanity Fair’ Itàlia

 

La importància, doncs, del relat per entendre i justificar la realitat. Si voleu aprofundir-hi, us recomano el podcast «Desinformación en tiempos de guerra», en el qual vam parlar per A Golpe de Bit amb Manuel Torres Soriano, de la Universitat Pablo de Olavide. Per aixecar la moral i visibilitzar el problema de la situació ucraïnesa. I el contrast amb l’apagada informativa russa, la transparència fins i tot de les xifres de baixes ha fet que es cregui encara més Kíiv, tot i que és probable que inflin les estadístiques de les baixes russes i minimitzin les pròpies. Però, en parlen, estratègia del segle XXI davant la visió de guerra freda de l’exèrcit rus. Aquest èxit podria explicar algunes notícies que circulaven els dies 1 i 2 de març en el sentit que Rússia atacaria les infraestructures de l’SBU, el Servei de Seguretat d’Ucraïna, que tanta informació sobre els moviments russos ha ofert. Així mateix, l’atac a la torre de comunicacions que ha impedit accedir a la televisió. Com a exemple de la importància de mantenir les xarxes, Elon Musk ha ofert el seu servei Starlink per garantir l’accés a internet.

 

En aquest sentit, dins del relat, podem dir també que en cas de guerra, cada ciutadà és un soldat a les xarxes socials. I, en aquest cas, sí que hi ha un avantatge d’Ucraïna respecte a Rússia, perquè la invasió és al seu territori, i ells sí que poden prendre imatges. I això també ho saben aprofitar. On no hi ha tancs ni avions, un mòbil per ajudar el teu país. Cal dir, també, que la meva opinió en el dia d’avui està en el difícil equilibri de quin relat donar, si prioritzar el de donar força i suport a l’heroisme nacional en lloc del dramatisme de les imatges. A mesura que avancin els dies és més probable que augmentin les imatges cruentes, també a mesura que augmentin els bombardejos urbans. Atès que, de moment, el bloc occidental sap ajustar les mesures i els discursos, probablement no cal mobilitzar l’opinió pública, i es prioritza mostrar les imatges de les tropes ucraïneses aguantant les files i recollint les baixes sobretot de tancs, helicòpters i avions, símbols de la superioritat militar russa. A l’altra banda, sacs de sorra, còctels Molotov i voluntat de resistir.

 

RT i Sputnik, mitjans de comunicació o de desinformació massiva?

 

Creia oportú també valorar la decisió de la Unió Europea de restringir l’accés i prohibir els mitjans de comunicació russos. Segons el meu punt de vista, tot i que entenc les motivacions, penso que no és la millor solució, com veig que ja apunten també Pablo Iglesias a La Base o experts com Joaquín Urías. Així mateix, i a cavall guanyador (com en el cas de Trump), Meta i Twitter també tanquen i restringeixen l’accés als seus continguts. En primer lloc, cal deixar clar que no comparteixo gens la seva línia editorial i que, evidentment, són una cadena de transmissió del govern rus i han tingut elements per provar de desestabilitzar les societats occidentals, com es va veure en el cas francès de les armilles grogues o bé en el negacionisme en relació amb les vacunes. Per tant, plou sobre mullat i penso que ja n’hi havia ganes, i s’ha optat per fer-ho en aquest moment. Ja Alemanya havia anat avançant en aquesta línia de prohibir el mitjà.

 

Els meus dubtes venen de tres qüestions

 

En el pla ètic, el tancament d’un mitjà de comunicació hauria de ser l’última opció, sobretot en el moment en el qual la democràcia i la seva fortalesa són el principal valor afegit europeu juntament amb l’estat del benestar. Es fa difícil després emetre judicis sobre països on es persegueix la llibertat de premsa quan s’han pres aquestes mesures. I em preocupa que simplement la resposta sigui que no és un mitjà de comunicació, línia de la qual no sabria separar tampoc OkDiario o bé Libertad Digital. Per tant, sempre millor ser acurat que passar-se de frenada. Veus crítiques com Jesús Núñez Villaverde apunten en una notícia de RTVE, «la desinformació es combat amb informació, no amb censura».

 

En el pla pragmàtic, és evident que RT i Sputnik responen pel que fa a la línia editorial del que diu el govern rus. Però, això, en relació amb el conflicte, és tan clar i meridià que precisament queia la cortina de la desinformació i desestabilització subtil que volia promoure. És a dir, era molt més perillós quan era la font de cohesió de les armilles grogues que no pas quan emet un contrari cap a una societat occidental que està cohesionada en suport a la causa d’Ucraïna. Per tant, em semblaria exagerat i afavoriria un victimisme gran. I això no vol dir que no sigui conscient que hi ha un nucli d’ultradreta que potencia aquesta visió, com hem vist en l’ocurrència de negacionismes de gènere o covid-19. Cal perseguir la mentida, no el relat alternatiu.

 

També en el pla d’intercanvi de peces, com si parléssim de personal diplomàtic, la poca audiència i impacte que se suposa que tenen ara mateix aquests mitjans en aquesta crisi fa respondre el govern rus que el dia 1 de març ja ha tancat una ràdio i una televisió crítiques amb el Kremlin. A això, la utilització com a excusa de mitjans que són desinformació per evitar veus crítiques amb la guerra. Tal com ho veig, té més a guanyar una font crítica a Rússia que RT als països occidentals. Per això, em penso que és un error entrar en un intercanvi de tancament de mitjans.

 

Hi ha un ús just de la desinformació?

 

Finalment, una reflexió que em va fer pensar en un episodi de Sí, primer ministre en relació precisament amb la dissuasió nuclear i el botó vermell.

 

Entenem la desinformació en el pla geopolític com una eina, una arma, que es pot emprar (i s’empra) per aconseguir algun guany competitiu en cas de conflicte o tensió. Sense entrar en criteris ètics o morals, doncs, la mentida de tota la vida per enganyar els altres. Recordant la famosa cita «Truth is the first casualty in war» (la veritat és la primera víctima a la guerra), cercant si realment era o no de Hiram Johnson, em vaig trobar amb un web excel·lent que certifica cites al màxim, Quote Investigator, i, en la pàgina que parlava de la cita esmentada i altres de semblants, en va aparèixer una d’Èsquil que em sembla molt il·lustrativa en aquest moment: «God is not averse to deceit in a just cause» (Déu no és contrari a l'engany en una causa justa).

 

Clar, aquesta frase precisament legitima l’engany, però ho lliga a una causa justa. Quan no és justa no està legitimada? Qui acorda que la causa és justa, quan ja veiem que les Nacions Unides no es poden posicionar clarament quan va en contra dels interessos dels cinc membres permanents? En articles anteriors d’aquesta revista, he reflexionat sobre si els moviments socials podien validar la desinformació per assolir els seus objectius, i ara, en cas de guerra, l’argument es tensa al màxim i, sobretot, esdevé incoherent.

 

A partir de quin moment pots començar a emprar desinformació a favor teu? Estava el president Zelenski legitimat a mentir a l’opinió pública, la seva i l’europea, en el conflicte del Donbass (no tinc prou coneixement del tema per dir si ho va fer o no). Passa a estar-ho quan té les tropes russes a la frontera? I quan l’han envaït? Crec sincerament que aquest conflicte també ens obliga a reflexionar de nou sobre la desinformació, els seus límits, però així mateix no només des d’una visió ètica, sinó també pragmàtica o geopolítica si es vol, tal com obliga a fer respecte a la nostra visió de la necessitat de tenir exèrcit.

 

Aquests dies, veurem dos tipus principals de desinformació, entenc:

 

• Desinformació en el sentit de misinformation en anglès, continguts erronis sense cap voluntat a priori d’influir en l’opinió pública, per les presses als mitjans, per pescaclics o per error de verificació, com en el cas d’Antena 3.
• Desinformació en el sentit de desinformation en anglès, a propòsit, amb dos possibles objectius:
  1. Continguts falsos per mantenir la moral pròpia i minar la de l’enemic, coincident amb la visió de la propaganda (en podria ser un cas el de l’Illa de les Serps, molt ben descrit per Maldita.es, en què no és clar si se sabia o no la mort dels soldats, però es va fer córrer per generar èpica. Davant del dubte i la no confirmació, més a guanyar que a perdre).
  2. Continguts en la línia clàssica de confondre l’enemic i distreure’l dels teus objectius reals (cal dir, en aquest sentit, que Rússia oculta molt bé els seus objectius, visibilitzant les tropes txetxenes, que emulen la idea de la Guàrdia Mora de la Guerra Civil Espanyola) i que, malauradament, veurem sovint durant el conflicte si dura molt.

 

Tot és desinformació, i tot pot ser molt o poc criticable, però sempre caldrà posar-hi context, per entendre el fenomen, però també per entendre els límits. Allò que una democràcia es pot permetre en condicions normals i en condicions de conflicte directe o indirecte. Com a conclusió en termes de desinformació, podem establir que l’existència de les xarxes socials i el nostre paper com a creadors (i també viralitzadors) de continguts ens fa reflexionar sobre quina és la nostra relació amb la veritat. La postveritat i les nostres creences justifiquen la nostra utilització de desinformació? És la veritat un valor o una eina per a nosaltres? Està per damunt o per sota dels drets humans o de la injustícia? És una injustícia mentir per assolir els teus objectius polítics i geopolítics? Soc conscient que sobrepasso els àmbits de la informació i la comunicació amb aquestes preguntes, però segurament la veritat és massa important per deixar-la només a una disciplina. De veritat.

 

Citació recomanada

LÓPEZ-BORRULL, Alexandre. Invasió russa a Ucraïna: anàlisi desinformativa de la primera setmana de conflicte. COMeIN [en línia], març 2022, no. 119. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n119.2217