En un moment històric en què la ciència s’obre com mai, el món que l’envolta sembla tornar-se més opac, més polaritzat, fins i tot més hostil a l’evidència. Com s’explica aquesta paradoxa? I què podem fer el col·lectiu investigador com a resposta?
Durant dècades, la comunitat científica ha anat picant pedra per trencar murs i inèrcies, ja fossin publicacions tancades a través de la lluita per l’accés obert, o bé obrint les dades de recerca per a optimitzar el procés científic. Ha estat a partir del paradigma de la ciència oberta que ha pogut explicitar que el coneixement científic és un bé públic i facilitar que ho sigui realment. Un instrument per a una millor democràcia, en el fons.
Però mentre aquesta obertura s’accelera, especialment gràcies a iniciatives polítiques com ara Horizon Europe en l’àmbit europeu o a marcs legislatius com ara la Llei de la Ciència Espanyola o l’Estratègia Catalana de Ciència Oberta, el context geopolític i social sembla girar en sentit contrari. El cas dels Estats Units és paradigmàtic: un país amb institucions científiques capdavanteres que veu com figures com ara Robert F. Kennedy Jr., nou secretari de Salut i Serveis Humans, qüestionen vacunes i fins i tot científics i científiques.
Ciència oberta vs. desinformació
Certament, Kennedy Jr. ha fet de la desinformació el seu capital polític. Utilitza els mateixos canals digitals que van permetre a la ciència arribar més lluny per erosionar la confiança pública en la recerca. Amb una retòrica de defensa de les llibertats individuals i una estètica de dissidència, ha atacat els consensos científics en salut pública, des de les vacunes fins als tractaments contra la COVID-19. Malauradament, els Estats Units no en són l’única excepció. Arreu, la ciència es veu pressionada per governs autoritaris o populistes que la perceben com una amenaça al seu relat.
Aquesta paradoxa –una ciència més oberta en un món més tancat– exigeix una reflexió profunda. Per què, si el coneixement científic és més accessible, la confiança social en la ciència no augmenta proporcionalment? Per què, si tots plegats hem fet esforços per tenir una ciència més inclusiva, participativa i transparent, proliferen teories de la conspiració que l’acusen de ser una eina al servei de les elits.
Una primera resposta seria que l’obertura per si sola no garanteix comprensió. Obrir l’accés a les dades o als articles no implica que siguin interpretables per a tothom. La complexitat creixent de la ciència moderna, la fragmentació dels canals d’informació i el soroll digital fan que el coneixement, tot i estar disponible, sovint no sigui digerible ni útil per a la ciutadania. En un extrem ens podríem trobar que la ciència, tot i ser més oberta, acabi sent considerada com una política tecnocràtica, pensada per a científics, gestors i editors, però allunyada de les veritables necessitats socials. És per això que la ciència ciutadana és alhora una eina per a la millora de la ciència, i de la societat a la qual serveix.
D’altra banda, la desinformació opera amb eines afilades: simplifica, emociona, polaritza i separa. No busca convèncer amb dades, sinó activar emocions que generin reaccions. Això fa que la ciència, que ja vam veure amb la COVID-19 que és molt ràpida, es percebi com menys àgil del que les necessitats demanen. I quan encara viu en les incerteses, perd la batalla de la immediatesa. Davant d’una crisi –com ara una pandèmia o una emergència climàtica– el relat científic, precisament per ser rigorós, es veu superat per missatges senzills i alarmistes, sovint amplificats per algorismes pensats per maximitzar la indignació i el consum, però mai la veritat.
Acostant la ciència oberta a la ciutadania
És en aquest context que la ciència oberta ha de fer un pas més. No n’hi ha prou amb obrir: cal també connectar. Cal reforçar les aliances entre el col·lectiu investigador i els divulgadors científics i la ciutadania per construir una cultura crítica de la informació. També cal exigir més valentia política. Els governs que promouen la ciència oberta no poden, alhora, mirar cap a una altra banda davant la propagació de la desinformació o la politització de la ciència, i aprofitar per virar les necessitats cap a la seguretat, allà on hi pot haver molts recursos però menys futur. I en aquest escenari, el paper de les institucions del coneixement, universitats, biblioteques o centres de recerca és crucial. No només han d’obrir les seves portes, sinó que veiem que també poden esdevenir espais de resistència contra la banalització del saber.
En aquest marc, el col·lectiu investigador pot i ha d’assumir un rol més actiu. És fonamental tenir una presència clara i compromesa a les xarxes socials, divulgar activament els resultats i processos científics, respondre als discursos desinformadors sense por a la confrontació i, sobretot, evitar l’equidistància amb discursos anticientífics. No totes les opinions tenen el mateix valor quan una està basada en evidències i l’altra en sospites infundades. Cal deixar de banda l’ambigüitat i defensar la ciència com a eina de progrés, però també com a eina de canvi.
Perquè, si la ciència s’obre però el món es tanca, si compartim dades però no alfabetitzem, si exposem evidències però no generem confiança, haurem guanyat transparència, però perdut influència. I això, en temps d’incertesa global, és un risc que no ens podem permetre.
Imatge de portada:
Milad Fakurian / Unsplash.
Citació recomanada
LÓPEZ-BORRULL, Alexandre. «Una ciència més oberta en un món més tancat?». COMeIN [en línia], juliol 2025, no. 156. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n156.2551
