Arran del progrés de les sofisticades tecnologies de control digital, avui més que mai ressorgeix el referent de 1984, la distòpia literària orwelliana convertida en mitologia del segle XX. En aquesta obra, s’il·lustrava subtilment com funcionaven les dictadures del primer terç del segle passat. Menys es parla d’una nova experiència d’Un món feliç, la distòpia de Huxley amb què s’inaugurava la crítica cultural al capitalisme industrial dels anys vint i trenta.

Dues de les sagues de ciència ficció televisiva i cinematogràfica que més repercussió mundial han tingut són Star Wars i Star Trek. Totes dues continuen la seva expansió transmèdia, que inclou preqüeles i seqüeles a cinema i televisió, i tot tipus de marxandatge, esdeveniments, i influència social i en la conversa en línia. Ara bé, heu pensat alguna vegada que Star Trek podria arribar a representar el sempre difícil de representar col·lectiu freelance?

L’amenaça de vaga dels guionistes nord-americans podria ser una oportunitat perquè els discursos i les anàlisis que es fan des dels mitjans de comunicació i l’acadèmia surtin del marc establert pel màrqueting industrial de les plataformes.

S’ha parlat molt –i se’n continuarà parlant– sobre l’impacte en la vida adulta dels infants que van créixer entre els focus del cinema, la televisió i la indústria de l’espectacle. I en particular: sobre què va ser el que van viure o van deixar de viure en les seves infàncies, que suposadament els impedeix viure una vida adulta sana i equilibrada. Segur que immediatament us en ve a la ment algun cas. Salutacions a Macaulay Culkin. I records per a Kailia Posey.

La majoria de productes audiovisuals d’una televisió es roden en un plató. Des dels telenotícies fins a la gran majoria de programes, informatius, divulgatius o d’entreteniment. Aviat, per exemple, els odiats o esperats debats electorals. Però, què passa quan volem fer servir un espai extern, no habilitat, com a plató de televisió? Quins seran els grans reptes per fer-ho possible?

Què tenen en comú House, Prison Break, Lost o House of the Dragon? O Black Mirror, Broadwalk Empire, A Game of Thrones, The Sopranos i The Wire? La resposta immediata sembla fàcil: es tracta d’exemples destacats d’importants sèries de televisió dels últims anys. Però, hi ha una altra connexió menys evident: la presència d’un mateix director o directora en, almenys, algun dels seus episodis. I és que, fora de casos molt particulars, la direcció de ficció en televisió és una tasca que, en comparació amb el cinema, passa desapercebuda, mentre que el mèrit d’autoria recau en figures com la del showrunner. És la direcció de televisió una qüestió merament funcional? En donem algunes idees.

Marc-Uwe Kling ha escrit QualityLand (2017), una novel·la que no només és un best-seller, sinó que, a més, analitza de manera divertida els reptes de la digitalització de la societat i té més impacte que qualsevol acadèmic. La novel·la és una distopia més, sobre què pot passar si les tecnologies digitals que coneixem avui dia continuen avançant per on van. Molt en la línia d’altres novel·les distòpiques sobre tecnologia com The Circle (Eggers, 2017) o La Klara i el Sol (Ishiguro, 2021).

El passat 15 de setembre es va presentar el llibre Indigenous Media Activism in Argentina. Publicat per Routledge en el marc de la sèrie «Media and Communication Activism. The Empowerment Practices of Social Movements», al costat de l’autora, Francesca Belotti, van participar tres comentaristes de prestigi internacional: Claudia Magallanes-Blanco (Universitat Iberoamericana de Puebla, Mèxic), Amalia Córdova (Smithsonian Institution, Estats Units) i Salvatore Scifo (Universitat de Bournemouth, Regne Unit).

En aquests últims mesos, l’atenció s’ha fixat en els moviments de compra i d’inversió en les plataformes social media. Això explica la cobertura donada a les temptatives i la compra de Twitter per Elon Musk. El sector de la comunicació, però, està en canvi constant i els dubtes sobre el model de negoci planen sobre els grups mediàtics, en els quals també es produeixen canvis habituals entre els inversors. Al costat d’interessos comercials, hi ha altres atractius i raons estratègiques darrere d’aquestes actuacions.

Tal com vam veure en el primer lliurament d’aquest article, el funeral de la reina Elisabet II del Regne Unit va reunir més de 500 mandataris d’arreu del món, 2.000 convidats a l’abadia de Westminster i una audiència de milions de persones que en van seguir la retransmissió en directe. L’acte, que va durar menys d’una hora, va ser un exemple de cerimonial, etiqueta i protocol. En aquest darrer lliurament, n’analitzem els símbols, la part musical, l’etiqueta i l’ornamentació floral.