La ciència-ficció audiovisual viu una era particularment destacada, gràcies a l’èxit recent de pel·lícules com Dune Part 2 o d’apostes decidides de sèries de televisió com Para toda la humanidad, Constelación, Silo, Fundación o El problema de los tres cuerpos. Això sense comptar amb altres produccions que se situen en els seus límits (depenent del que entenguem per ciència-ficció). I per descomptat, altres camps tan fèrtils com la literatura o els jocs.
La motivació per escriure aquest article ve, per a mi, d’una paradoxa curiosa: la ciència-ficció considerada alhora com a manera d’escapisme i com a font de respostes a la qual es recorre en una època tan marcada per la incertesa. Cada vegada que em trobo amb articles o comentaris en mitjans sobre si una pel·lícula o sèrie de ciència-ficció ha sabut predir o no un temps o una tecnologia futura, em sento alhora sorprès i indignat. Sembla que a la ciència-ficció se li ha vingut exigit una capacitat de predicció utilitarista que en justifiqui el valor cultural; probablement una rèmora de la seva consideració com a producte cultural menor.
Una cosa semblant a la mirada versemblant dels qui s’afanyen a assenyalar amb superioritat errors científics (com el clàssic «A l’espai exterior no es poden sentir sons!»).No molt diferent d'aquella mirada –encara existent- entre fascinada, paternalista i menyspreativa que atorgava funcions a la televisió.
Ciència i ficció
Les mirades predictives i racionalistes a la ciència-ficció no tenen en compte els mecanismes més bàsics de la ficció (un altre terme carregat de malentesos). Encara que, certament, una part del problema ve de la tensió entre dos termes que poden semblar antitètics: el coneixement científic, empíric, subjecte a verificació, demostrable, reproduïble i que configura veritats generals; i la ficció, que forma part d’una altra mena de coneixement sobre el món, el narratiu, que es manifesta a partir la nostra connexió amb realitats, personatges i situacions versemblants, que no necessàriament realistes, per expressar veritats personals. A través de la ciència-ficció, podem habitar un altre tipus de mons allunyats del quotidià que ens presenten en el fons històries tremendament humanes i socials, d’una manera distanciada, sovint més indirecta o metafòrica, i que precisament per això ens permet connectar amb emocions molt tangibles i profundes. En aquest sentit, no importa tant si a The Creator (2023) es reflecteix adequadament o no el futur de la intel·ligència artificial com la manera com es tracta el tema d’on es troba la nostra humanitat.
Imatge del pòster promocional de ‘The Creator’
Font: 20th Century Studios / New Regency Productions / Entertainment One
Els límits de la ciència-ficció
Una altra qüestió és la confusió entre ciència-ficció, cinema futurista i cinema altament tecnològic. El cinema de ciència-ficció és, sens dubte, un espai fèrtil per parlar del futur. Però no és necessàriament cinema sobre el futur. Ni sobre tecnologia. Per posar-ne només dos exemples: Gravity (2013), d’Alfonso Cuarón, ambientada en un transbordador espacial, ocorre en un temps present sense tecnologia especulativa; Children of Men (2006), de… Alfonso Cuarón, està ambientada en un temps futur especulatiu, sense que la tecnologia tingui cap paper rellevant. Així i tot, es consideren clàssics moderns de la ciència-ficció.
Imatge del pòster promocional de ‘Gravity’
Font: Warner Bros. / Esperanto Filmoj / Heyday Films
Podem qualificar de manera més oberta la ciència-ficció com una forma situada dins d’una zona límit, de frontera, de la ciència, del científicament possible i en aquest sentit, del «tècnicament possible». En aquesta zona límit ens podem trobar en un terreny recognoscible o propulsar-nos cap a altres fronteres on cap ésser humà s’ha aventurat abans. És per això que qualsevol relat, tot i que sigui realista, d’un viatge a la Lluna estarà sempre impregnat d’un halo de ciència-ficció, perquè ens porta més enllà del que entenem com la nostra experiència quotidiana del món, construïda durant segles. O perquè certs relats ambientats en el passat o en mons de temporalitat incerta es poden presentar com a ciència-ficció. La ciència-ficció, en qualsevol cas, contribueix a crear el que Liveley, Slocombe i Spiers (2021) denominen «estranyament cognitiu», que ens permet deixar de costat l’experiència quotidiana i facilita una mirada nova cap a qüestions molt pròximes i transcendents. I sí, sovint, d’una manera tremendament atractiva, en estimular la nostra capacitat de sorpresa i de meravella davant el món, la qual cosa ens reconnecta amb la nostra infància.
Ciència-ficció i futurs
D’altra banda, hem de tenir en compte que qualsevol especulació sobre el futur, encara que sigui des del camp científic, és inevitablement una ficció, que se situa en una zona límit del científicament possible. En certa manera, per tant, és ciència-ficció. Així, les prediccions, projeccions, escenaris, extrapolacions, models o plans sobre el futur, efectuades des de situacions presents, són, d’una manera o una altra, narracions. I si alguna cosa ens ensenyen les narracions és que hi ha canvis latents de llarg recorregut, punts d’inflexió inesperats i diferents maneres d’entendre el futur des de diverses realitats socials en el món, que posen en qüestió que ens hàgim de prendre literalment visions predictives objectives basades en l’estadísticament probable convertides en el futur. Visions que condicionen les decisions que es prenen en el present i el que podem imaginar com a futurs possibles.
Això no resta transcendència a les projeccions formals sobre el futur, sinó que les situa en un marc més ampli i amb més capacitat per a l’acció. I en aquest marc més ampli, la ciència-ficció ens ensenya no només que diversos futurs són possibles, sinó que aquests futurs no només són realitats estadístiques o socioeconòmiques, sinó que estan habitats per persones , que han de reaccionar a situacions inesperades o hostils, on hi ha dilemes i reptes que cal afrontar a una escala no global, homogènia ni estadísticament determinada, sinó quotidiana, local, concreta. En aquest marc més ampli, el coneixement científic i el coneixement narratiu del món poden, i han de, anar de bracet per entendre què pot significar viure el futur, o potser de manera més clara, futurs possibles, futurs desitjables i futurs que volem evitar.
Per això ens hem de prendre seriosament la ciència-ficció. No per la seva capacitat predictiva sobre el futur, sinó per ajudar-nos a dialogar per mitjà d’aquesta capacitat per assajar, a través de les seves històries, la qual cosa significa (mal)viure dins d’un futur possible. I com arribar-hi –o evitar arribar-hi.
Per saber-ne més:
ROIG, Antoni (2017). El despertar de las máquinas: 50 películas clave sobre tecnología. Editorial UOC.
BAL, P. Matthijs; BROKERHOF, Inge; DÓCI, Edina (2021). «How does fiction inform working lives?: An exploration of empathy and social sustainability». International Journal of Public Sociology and Sociotherapy (IJPSS), vol. 1, no. 1, pàg. 1-11. DOI: http://dx.doi.org/10.13140/RG.2.2.16207.38568
LIVELEY, Genevieve; SLOCOMBE, Will; SPIERS, Emily (2021). «Futures literacy through narrative». Futures, vol. 125, 102663. DOI: https://doi.org/10.1016/j.futures.2020.102663
ZAIDI, Leah (2019). «Worldbuilding in Science Fiction, Foresight and Design». En: Candy, S. y Potter, C. (eds.). Journal of Futures Studies, vol. 23, no. 4, pàg. 15-26. Taipei: Tamkang University Press. DOI: http://dx.doi.org/10.6531/JFS.201906_23(4).0003
Banda Sonora:
ARCTIC MONKEYS (2018). Science fiction [en línia]. Disponible a: https://youtu.be/qMI9GXTLZyI?si=eYlcPyUbxXd2EI1_
PEARL JAM (2013). Future days [en línia]. Disponible a: https://youtu.be/0V6eD9P2VMI?si=jn2BXpZtKKWueT5q&t=85
ZAGER AND EVANS (1969). In the year 2525 [en línia]. Disponible a: https://youtu.be/izQB2-Kmiic?si=CBYtcr6TzaM0GGSv
Citació recomanada
ROIG, Antoni. «Prenguem-nos seriosament la ciència-ficció». COMeIN [en línia], abril 2024, no. 142. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n142.2428
