En diverses pel·lícules i sèries de ficció recents ens trobem amb una tendència a l’alça: els principals malvats de la funció són bilionaris o col·lectius de bilionaris que actuen com a simple extensió dels seus privilegis. Tot i que això no és nou, com sempre, la ficció ens ajuda a entendre els sentiments i les pors dels temps en què vivim: la concentració de poder, l’explotació de persones, el menysteniment del canvi climàtic davant el negoci que suposa l’explotació dels recursos naturals pel consum o l’emergència de formes de govern autoritàries basades en la plutocràcia o la cleptocràcia.
En els darrers temps ens han anat arribant diverses sèries on de forma explícita els superrics exerceixen de malvats de la funció, movent els fils i orquestrant canvis dramàtics en la vida de persones, poblacions o el planeta sencer. De Paradise a The jackal, passant per Murder at the end of the world, The fall of the House of Usher, El joc del calamar, Prime target o Severance. En d’altres, la irrupció d’un personatge bilionari provoca un element de disrupció (The morning show) o queda –de moment– implícit (Silo), o fins i tot s’estableix una connexió directa entre acumulació de poder i diners i la maldat en un sentit bíblic (Evil o 30 monedas). I, per descomptat, es complementa amb la sàtira de la frivolitat i l’amoralitat dels rics, presentats com a éssers patètics i menyspreables amb un to entre el drama o la comèdia, amb exemples tan coneguts com Succession o The White Lotus, passant per apostes més extremes com el film El triangle de la tristesa o la breu però significativa aparició dels accionistes a The Substance.
Imatge de ‘Succession’
Font: Gary Sanchez Productions, Project Zeus i Hyperobject Industries / HBO
És clar, assenyalar els rics com a malvats és un recurs clàssic en el cinema i la televisió. A banda, però, de la seva omnipresència, hi ha un seguit de peculiaritats que m’han cridat l’atenció. Potser el més curiós és que, a diferència del malvat clàssic ric, d’una peça, megalomaníac, pertorbat, que hem vist a sagues com les de James Bond, aquí ens trobem amb persones aparentment normals, funcionals, que simplement es mouen amb uns altres codis morals, derivats directament de l’acumulació de poder i de diners, per sobre de la resta de persones. Per això aquesta maldat es pot exercir des del grup, sigui un grup familiar o un consell d’accionistes (o una barreja entre ambdues coses).
Imatge de ‘The jackal’
Font: Carnival Film & Television, Peacock Productions i SKY Studios / NBCUniversal
Les diverses cares de la maldat
Podran a vegades fer el ridícul a festes privades, però a ningú li importa perquè continuen sent rics. O ocultaran les seves pulsions –això sí que connecta amb representacions més clàssiques de la maldat– a través de la màscara o l’anonimat. Aquesta distància també ens diu que seran altres qui portaran a terme el treball brut, sigui a una illa on desenes de persones lluitaran a mort per aconseguir un premi en metàl·lic mentre les persones riques s’ho miren des d’una sala amb totes les comoditats, o contractant assassins a sou internacionals des de les seves luxoses oficines amb vistes a Manhattan o a la City de Londres.
A vegades, aquesta maldat esdevé quotidiana, fins i tot inadvertida, fruit de la posició mateixa de poder sense que se’n sigui conscient. Aquest era el cas de Paràsits, potser la pel·lícula que va impulsar popularment aquesta mirada contemporània al mal quotidià sota l’aparença de l’amabilitat i la normalitat (per això molestava tant a Donald Trump). En aquest món de maldat incrustada en la quotidianitat i els negocis, hi deixa d’haver límits entre allò públic i allò privat, de manera que les més altes instàncies del sistema semblen estar corrompudes o simplement esdevenen extensions del poder privat.
I a vegades, aquests poders reescriuran el futur de la Humanitat, reservant-se un rol quasi messiànic, com el de Fundadors. O es presenten com a corporacions amigues, d’inquietant aspecte paternalista, que per la seva activitat generen nous mecanismes de control i explotació, per acció o per omissió (a Severance, els rics fins i tot troben formes de compartimentar un jo menor, explotat, sense cap capacitat d’agència, encarregat de les tasques menys gratificants).
Així, hi ha una coincidència amb el clàssic tropo de les organitzacions privades amb interessos ocults (fundacions d’interessos poc clars, corporacions tecnològiques, militars o farmacèutiques, per posar alguns exemples) que han tingut presència a thrillers durant dècades. Però potser la diferència principal és que s’estableix una connexió més directa entre aquesta depravació moral i el fet d’acumular diners i poder sense fi. Per als malvats contemporanis, tot forma part dels negocis. De la mateixa manera que, fora de la ficció –o en aquest món que transita contínuament entre la realitat i la ficció–, aquestes obsessions tenen el seu reflex en els influencers financers, que s’emmirallen en bilionaris poderosos, majoritàriament homes blancs i occidentals, que poden fer i aconseguir el que vulguin perquè tenen aquest poder. Homes que actualment governen a importants països del món a cops de motoserra, amb una demostració de llibertat –per a ells– vetada a les persones normals. La morbosa fascinació que ens provoca veure aquesta desinhibició que donen els diners, sigui a través de la comèdia, la ciència-ficció o el thriller, fa que ens importi menys que siguin malvats.
Els herois que s’hi enfronten
I qui se’ls oposa? Bàsicament, dos tipus de figures: d’una banda persones obsessives, hàbils, implacables, quasi perfectes en aparença, però en el fons l’altra cara de la moneda de qui executa els plans dels malvats; o bé referents morals, imperfectes, íntegres, disposats a plantar cara. Tots dos perfils, en la ficció, solen ser solitaris, desconfiats, i poden pagar un alt preu personal o vital. Però sovint tenen al seu voltant algun tipus d’aliat o aliada potencial com a brúixola moral. És més probable que persones del segon grup segueixin aquesta brúixola moral que els del primer. Com a intuïció –no tinc els fonaments suficients per afirmar-ho–, la primera és l’opció individualista, heroica, i l’altra una metàfora de l’acció col·lectiva. Una l’admirem en la distància, l’altra ens apel·la personalment.
Imatge de ‘Paradise’
Font: 20th Television i Hulu / Disney+
I acabo amb un apunt paradoxal. Les sèries dels bilionaris malvats, com la resta, ens arriben a través de plataformes controlades per bilionaris com Ted Sarandos (Netflix), Jeff Bezos (Amazon Prime), Alan Bergman (Disney), David Zaslav (Max) o Tim Cook (AppleTV+). Evil washing? Que cadascú en tregui les seves conclusions.
Per saber-ne més:
FARIS, David (2023). «2023, the year of the billionaire villain». The week [en línia]. Disponible a: https://theweek.com/culture-life/2023-year-of-billionaire-villain?utm_source=pocket_shared
ALJAZEERA. (2025). «‘Eat the rich’: a growing class divide». Video. Aljazeera [en línia]. Disponible a: https://www.aljazeera.com/program/upfront/2025/2/11/eat-the-rich-a-growing-class-divide?traffic_source=rss&utm_source=pocket_saves
HICKMAN Dylan (2023). «It’s never been trendier to hate billionaires». Elite Daily [en línia]. Disponible a: https://www.elitedaily.com/entertainment/how-billionaires-became-tv-movies-biggest-villains
TABÁREZ, Nicolás (2023). «Matar a los ricos: cómo los millonarios se convirtieron en los villanos favoritos del cine y las series». El observador [en línia]. Disponible a: https://www.elobservador.com.uy/nota/matar-a-los-ricos-como-los-millonarios-se-convirtieron-en-los-villanos-favoritos-del-cine-y-las-series-20232179250
Banda sonora:
Aerosmith - Eat the rich. Spotify [en línia]. Disponible a: https://open.spotify.com/intl-es/track/3O7LU72UPGoCzrOFU6LqGd?si=6651d3bc8c024cc1
Pulp - Common people. Spotify [en línia]. Disponible a: https://open.spotify.com/intl-es/track/3SzP7yEGRSbfnkkNVMxxYa?si=182956159edd4e5a
ABC - How to be a millionaire. Spotify [en línia]. Disponible a: https://open.spotify.com/intl-es/track/7FBA7Hk0ZvyU4mC1h3V7Wq?si=c265d8ec625c428a
Hereus del Beat, Lildami, Galgo Lento - Elon Musk. Spotify [en línia]. Disponible a: https://open.spotify.com/intl-es/track/3nEspPQz1BUsT0DyerXzMI?si=cdf44e75652a4e57
Creedence Clearwater Revival - Fortunate son. Spotify [en línia]. Disponible a: https://open.spotify.com/intl-es/track/4BP3uh0hFLFRb5cjsgLqDh?si=8682e3e3df024bcb
Imatge de portada:
Imatge de The White Lotus. Font: Rip Cord Productions/HBO
Citació recomanada
ROIG, Antoni. «“Només són negocis”: superrics i supermalvats a la ficció contemporània». COMeIN [en línia], març 2025, no. 152. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n152.2522
