«Per educar un infant, cal una tribu sencera», resa un proverbi africà esgrimit sovint pel pedagog, filòsof i escriptor José Antonio Marina. La inquietant alhora que suggeridora minisèrie de Netflix Adolescence (2025) capgira aquest axioma magistralment per plantejar-nos una qüestió tan apressant com punyent: què cal per deseducar aquest infant fins a aconseguir que entri en la pubertat –alerta spoiler– convertit en un monstre? N’hi ha prou amb una tribu (en aquest cas, una tribu molt tòxica) o calen també altes dosis de negligència educacional?
La rellevància del seu contingut i la valentia amb què s’aborda han convertit aquesta producció britànica en una sèrie de visionament gairebé obligat, encara que també ha rebut durs retrets. Especialment, per part d’aquells sectors ultres que se senten més atacats pels seus plantejaments i que no han dubtat a recórrer a estratègies de desinformació per qüestionar-ne l’enfocament.
Des d’un punt de vista estrictament formal i narratiu, el més celebrat d’Adolescence han estat aquests plans seqüència prodigiosos en què es desenvolupa íntegrament cada episodi i la durada dels quals ronda… els seixanta minuts! Al marge d’aquesta meritòria i cridanera filigrana tècnica (ja vista en altres produccions del director de la sèrie, Philip Barantini), el que més em va sorprendre va ser el protagonisme emfàticament coral, amb personatges que es posicionen com a protagonistes eventuals de la narració, però que ja no reapareixen en els episodis restants, de manera que cedeixen aquest rol protagonista a personatges de nou encuny o a personatges ja entrevists com a secundaris i que després ocupen la centralitat del relat. Analitzant-ho a posteriori, imagino que el que em va captivar d’aquest protagonisme dinàmic és que reflecteix a la perfecció la diversitat de factors que poden acabar confluint en els horripilants esdeveniments relatats.
No és només la família. No són només les amistats. No és només l’entorn escolar. No és només el context social. No són només aquestes plataformes digitals que propicien una socialització espúria, sovint amb vocació manipuladora. De la mateixa manera que cap d’aquests condicionants pot garantir per si sol l’educació òptima del menor (cal la implicació de tota la tribu), la sèrie sembla abonar la hipòtesi que, perquè tot descarrili tràgicament, també són múltiples els factors que han de conjuminar-se com a desencadenants de la tempesta perfecta.
Errors i negligències
Certament, l’adolescent de tretze anys que, en la sèrie, és acusat de l’assassinat d’una companya no té en cap cas la pitjor família imaginable. Ni es relaciona amb els pitjors amics. Ni va al pitjor col·legi. Ni viu al pitjor barri. No obstant això, cadascun d’aquests actors falla a l’hora d’albirar i evitar la tragèdia en latent que es va forjant en la esgarriada ment del noi.
Que els pares no tinguin ni idea de quins continguts consumeix en les incomptables hores que passa en l’entorn en línia –fins i tot de matinada– no ajuda. Tampoc no ajuda que el seu cercle d’amics li mostri la seva insana solidaritat instigant-lo a venjar-se de les humiliacions patides i fins i tot li proporcioni l’arma homicida. Ni que el seu col·legi no sàpiga gestionar amb més encert l’assetjament escolar. I així, ad nauseam fins a generar un lamentable cúmul de negligències i errors. Algunes negligències més greus que altres, i alguns errors menys malintencionats que altres, però tots ells convertits finalment en còmplices necessaris de la fatalitat. Tampoc no en cal gaire més. Fent honor a l’axioma atribuït al filòsof irlandès del segle XVIII Edmund Burke, «Perquè el mal triomfi, només cal que els homes bons no facin res».
De fet, la levitat aparent d’aquest cúmul d’errors i negligències, i també la dispersió conseqüent de responsabilitats, provoca un doble efecte. D’una banda, ens genera l’angoixant sensació que ningú està fora de perill, que una cosa semblant podria haver-li ocorregut a la nostra família, ja que ni el nostre context ni la nostra praxi quotidiana difereixen tant –probablement– dels que veiem en la sèrie. I, d’altra banda, ens porta a considerar les xarxes socials i altres plataformes en línia com a detonants de la tragèdia, ja que costa imaginar que els altres factors de l’equació puguin conduir a un desenllaç tan esfereïdor sense el concurs d’aquestes plataformes socials.
En aquest sentit, la sèrie ha popularitzat conceptes com el de la masclosfera (manosphere), un submon de l’univers digital en què es promou la masculinitat més tòxica, es normalitza la violència masclista i es difon un discurs d’odi contra la dona. L’impacte que tota aquesta immundícia ideològica té en els més joves –en un moment en què encara estan definint la seva identitat, la seva cosmovisió i la seva manera de relacionar-se amb l’altre sexe– resulta potencialment devastador, especialment en aquells nens i adolescents que se senten més aïllats i més frustrats. La masclosfera els ofereix justament el que més anhelen: un sentit de pertinença, una comunitat de la qual formar part. Enllaçant amb les primeres línies d’aquest article, podríem dir que els connecta amb aquesta tribu requerida per educar-los, encara que malauradament es tracti d’una (anti)educació que empestifera les seves ments amb prejudicis, rancors i menyspreu.
Prohibir o educar?
Prohibir l’ús de les xarxes socials als menors és l’última salvaguarda que ens queda davant aquesta amenaça, en sintonia amb les diverses iniciatives que últimament s’estan impulsant des de diferents governs nacionals i transnacionals? Respondre aquesta qüestió requeriria un altre article, però, atès que –al marge de la idoneïtat o no d’una mesura com aquesta– hi ha dubtes raonables sobre la capacitat real d’aplicar de manera efectiva aquesta prohibició, en l’endemig cal no deixar els més petits sols davant el perill.
Hem d’escoltar-los, acompanyar-los, interessar-nos pels continguts que consumeixen, parlar amb ells obertament de temes crítics, conscienciar-los. En definitiva, educar-los. Sabent que no és una tasca senzilla, però sabent també que, si com a societat negligim en l’assumpció d’aquesta responsabilitat, sempre sorgirà alguna tribu disposada a ocupar el nostre lloc conculcant el progrés que tan treballosament hem aconseguit al llarg de les últimes dècades, promovent una ideologia extremadament rància i retrògrada que –no fa tant de temps– ja havíem cregut il·lusament en vies d’extinció i provocant una greu reculada en matèria de drets humans. Una reculada que no podem ni hem de permetre’ns perquè, tal com vaig dir fa ja gairebé deu anys i no em resisteixo a reiterar ara, «no hi ha res com els drets humans per fer-nos sentir a tots part d’una mateixa tribu. Aquesta tribu que denominem humanitat».
Imatge de portada:
Cartell promocional d’‘Adolescence’. Font: Netflix.
Citació recomanada
LALUEZA, Ferran. «‘Adolescence’: tribus, educació i xarxes socials». COMeIN [en línia], maig 2025, no. 154. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n154.2540
