Ombres animades

Durant els dies 8 i 9 d’aquest mes de maig, l’Aula Magna de la Facultat de Ciències Humanes i Socials de la Universitat Jaume I de Castelló es va convertir en un espai de reflexió i diàleg interdisciplinari amb la celebració del seminari Lliurar-se a la foscor. Ficcions neogòtiques en cinema, art, literatura i televisió. Aquesta trobada va reunir especialistes de diverses disciplines per explorar les múltiples manifestacions del gòtic en la cultura contemporània.

La jornada inaugural va començar amb la conferència d’Antonio Ballesteros (UNED), titulada «La ausencia presente: poéticas y tipologías del fantasma en la época victoriana», en què es va analitzar la figura de l’espectre com a símbol de tensions socials i emocionals en la literatura del segle XIX.

Cartell del seminari

Font: UJI

A continuació, vaig presentar la meva conferència «Animar la oscuridad: lo gótico como imaginario estético en el cine de animación», en què vaig convidar l’audiència a explorar la confluència expressiva entre un mitjà de gran potència expressiva i un imaginari estètic que, nascut en la literatura, ha fascinat artistes i cineastes durant més d’un segle. Posteriorment, Leire Aizpurua (UPV/EHU) va presentar el seu treball «El retrato de Elizabeth Sparkle. El cuerpo femenino en ruinas y la belleza decadente en La sustancia (Coralie Fargeat, 2024)», en què va oferir una lectura crítica sobre la representació del cos femení al cinema contemporani a partir del fenomen que ha comportat la pel·lícula de Fargeat.

A la tarda, Teresa Sorolla (Universitat Jaume I) va analitzar Pobres criaturas (Poor Things, Yorgos Lanthimos, 2023) en la ponència «Cadáveres exquisitos saltan furiosamente», en què va explorar les nocions d’identitat i corporalitat en la pel·lícula. La jornada va concloure amb projeccions i un debat moderat per Santiago Arroyo (Universitat Complutense de Madrid), que va propiciar un intercanvi enriquidor entre els assistents.

L’endemà, Xavier Aldana Reyes (Manchester Metropolitan University) va obrir la jornada amb «Cine gótico de Frankenstein (1931) a Nosferatu (2024). Hacia una teoría estética», en què va proposar una genealogia crítica del cinema gòtic i les seves transformacions al llarg del temps. A continuació, Víctor Mínguez (Universitat Jaume I) va presentar «Sherlock vs. Jack. Crimen y razón de Estado en Murder by Decree (Clark, 1979) y From Hell (A&A Hughes, 2001)», en què va analitzar com les pel·lícules citades aborden les especulacions sobre la connexió entre crim i política en el cas del primer assassí en sèrie de la història.

El seminari va concloure amb presentacions de joves investigadors, els qui van aportar noves perspectives i enfocaments a l’estudi del tema. Al llarg de les dues jornades, aquest espai va proposar un diàleg crític i creatiu, en què es van explorar les ombres que habiten les nostres ficcions i realitats contemporànies.

En la meva conferència, vaig exposar al públic assistent que, des dels seus orígens, l’animació ha mostrat una capacitat excepcional per representar mons impossibles, personatges grotescos i atmosferes emocionalment intenses. I que el gènere gòtic, amb la seva passió pel fosc, el sublim, el monstruós i l’espectral, troba en l’animació un terreny fèrtil per desplegar els seus trops visuals i narratius.

Animació i gòtic: universos afins

L’afinitat entre animació i estètica gòtica no és merament decorativa. Va molt més enllà de l’ús de castells tenebrosos, boira persistent o personatges d’ultratomba. Té a veure, sobretot, amb les possibilitats expressives úniques del mitjà animat per encarnar el macabre, el misteriós, l’inestable i l’irracional. L’animació permet deformar l’espai i el cos, representar estats mentals alterats, donar vida a l’inanimat o evocar realitats subjectives sense estar constreta per les lleis de la física o la lògica narrativa clàssica. En aquest sentit, el llenguatge animat es converteix en una extensió natural de les obsessions gòtiques pel liminar, l’ambigu i l’inquietant.

Un dels aspectes més fascinants d’aquesta relació és la capacitat de l’animació per representar la subjectivitat, aquest nucli emocional i mental sovint trastornat que el gòtic explora des dels seus orígens literaris. En animació, els pensaments, obsessions o deliris d’un personatge es poden visualitzar literalment, distorsionant la forma, el color, la perspectiva o el ritme de les imatges. Aquesta capacitat per traduir l’estat psicològic a forma visual constitueix una eina ideal per explorar temes com la bogeria, la culpa o l’alienació, tots ells fonamentals en la sensibilitat gòtica.

Un dels exemples més primerencs i contundents d’aquesta connexió el trobem en El corazón delator (Ted Parmelee, 1953), una breu però poderosa adaptació del conte homònim d’Edgar Allan Poe. Aquest curtmetratge va ser objecte d’anàlisi central durant la meva presentació en el seminari, no només per la seva fidelitat als temes de l’autor nord-americà, sinó perquè demostra de manera exemplar com l’animació pot amplificar l’experiència gòtica per mitjà dels seus recursos formals.

Amb una animació limitada, estilitzada i expressionista, El corazón delator submergeix l’espectador en la ment pertorbada del protagonista. La perspectiva subjectiva, l’ús del clarobscur, la distorsió dels escenaris i la narració en primera persona —magnificada per la veu continguda però ominosa de James Mason— creen una experiència sensorial que va més enllà de la il·lustració del text de Poe: es converteix en una exploració audiovisual del deliri. El batec del cor, com a manifestació sonora de la culpa, es transforma en un element narratiu i atmosfèric que només el llenguatge de l’animació permet integrar de forma tan plàstica i emocional.

A més, El corazón delator va ser una obra rupturista en el seu temps: classificada X al Regne Unit, va rebre una nominació a l’Oscar i va ampliar les fronteres del que podia representar l’animació, de manera que es va allunyar de l’àmbit infantil per endinsar-se en un territori fosc i adult.

Si El corazón delator constitueix un precedent, el cinema de Tim Burton ha estat clau per consolidar una estètica gòtica pròpia dins de l’animació. Burton ha sabut combinar influències clàssiques (Poe, l’expressionisme alemany, els contes macabres) amb una iconografia visual inconfusible i una sensibilitat contemporània que oscil·la entre el grotesc i l’entranyable. En curtmetratges com Vincent (1982) o llargmetratges com La núvia cadàver (2005) i Frankenweenie (2012), l’univers burtonià construeix mons en què la mort i la melancolia conviuen amb la tendresa i l’humor negre.

El gòtic sempre ha estat vinculat amb el que Freud va denominar «l’uncanny» (el sinistre, l’ominós, l’estranyament familiar). I l’animació, amb la seva capacitat per donar vida a objectes, formes i gestos que en el món real no es mourien, participa en aquest mateix efecte. Quan una nina parpelleja, quan una ombra es materialitza, quan un espai es deforma segons l’emoció de qui l’habita, estem en el territori on el gòtic i l’animat es troben.

En un moment en què l’animació s’emancipa com a forma artística adulta, híbrida i experimental, és més pertinent que mai revisitar la seva relació amb el gòtic. Perquè en la foscor animada no sols trobem terror i ombres, sinó també una invitació a mirar de cara el que ens pertorba, ens fascina i, potser, ens defineix.