Claude Barras: «Animar en ‘stop-motion’ és gairebé un acte xamànic»

Barras va visitar Barcelona per a presentar la seva nova pel·lícula, una aventura juvenil en stop-motion la història del qual es desenvolupa a l’illa de Borneo i que no sols ofereix una història captivadora per a tota classe de públics, sinó que també proposa una reflexió profunda sobre la importància de protegir les cultures indígenes i el medi ambient enfront d’una explotació industrial sense mesura que condueix a la desforestació i a l’extinció cultural. A través d’un relat apassionant i una estètica diferent, Barras busca conscienciar el públic sobre la urgència de preservar el nostre planeta i els seus habitants.

Gràcies a Rita & Luca Films, distribuïdora de la pel·lícula, vam tenir l’oportunitat de conversar amb Claude Barras. En la conversa, explorem les arrels de la seva inspiració, des de les seves primeres influències fins al seu enfocament artesanal en l’animació stop-motion, i ens endinsem en la tècnica i l’estil del cineasta.

 

Fotograma de ‘Salvatges’

Font: Nadasdy Film

Jordi Sánchez-Navarro (JSN): No puc tenir davant una de les figures imprescindibles de l’animació contemporània i no preguntar-li allò que qualsevol voldria saber: quines van ser les seves primeres influències en el món de l’animació? Com es va acostar a aquest univers?

Claude Barras (CB): El meu primer record relacionat amb l’animació és veure per televisió, quan tenia sis o set anys, una pel·lícula d’animació de ninots que em va fascinar: Ruka (La mano), de Jiří Trnka.

JSN: Un dels millors curtmetratges d’animació de tots els temps, d’un dels grans mestres de la història. No és un mal primer contacte, per descomptat.

CB: Em va impressionar moltíssim, em va fer pensar, reflexionar durant setmanes. Vaig parlar molt sobre ella amb els meus pares. Crec que, si avui em dedico a l’animació en stop-motion és perquè aquell record es va quedar amb mi i va ressorgir molts anys després. El meu pare era agricultor i viticultor, però els diumenges pintava a l’oli, gairebé sempre sobre temes religiosos. Va ser ell qui em va ensenyar a dibuixar; vaig heretar la seva passió pel dibuix i el seu gust per l’artesania. Després vaig estudiar en una escola de còmic, perquè la meva idea inicial era fer llibres infantils o historietes. Però vaig tenir la sort de treballar en un llargmetratge d’stop-motion realitzat a Suïssa, Max & Co, en el qual vaig participar en el disseny de personatges i, més tard, en la fabricació de ninots. Va ser llavors quan tot va encaixar.

JSN: Parlant d’aquest pas de l’interès inicial en el dibuix i la historieta a treballar en l’animació de ninots, què és el que l’atreu tant d’ells? Què tenen d’especial?

CB: El que més em fascina és el procés de donar vida a un personatge. Primer dissenyes, després apliques la tècnica, vesteixes la marioneta... i fins que no la tens físicament davant teu, muntada, pintada i vestida, no sorgeix aquesta relació tan especial amb ella. I quan finalment la veus moure’s per primera vegada, tot i que sàpigues perfectament com està feta, sents una emoció indescriptible. És alguna cosa que també afecta a tot l’equip. Animadors i artesans experimenten junts aquest moment màgic en el qual el personatge neix en la pantalla.

JSN: És gairebé com si es tractés d’un acte màgic: manipular el ninot, fondre’s en l’espai amb ell, insuflar-li vida...

CB: Exactament. Però el curiós és que, encara que compartim el mateix espai amb la marioneta, no compartim el mateix temps. Aquí radica l’essència de l’stop-motion. La vida de la marioneta es mesura normalment en dotze imatges per segon, la qual cosa significa que un dia de treball d’un animador a penes equival a uns segons de metratge. És un procés meticulós, amb un temps distorsionat, gairebé com si intentéssim capturar una essència o una emoció en un moment del temps completament diferent del nostre. Crec que aquesta relació amb els objectes té una mica de xamànic. En moltes cultures hi ha una visió gairebé màgica dels objectes, com si tinguessin una ànima pròpia. Amb l’animació en stop-motion passa una cosa semblant: creem una connexió amb aquestes figures que, d’alguna manera, cobren vida.

JSN: En l’animació stop-motion en general, i en les seves pel·lícules en particular, hi ha una tensió entre, d’una banda, el realisme de la història i de treballar amb objectes tangibles i, per un altre, l’estilització dels personatges i dels decorats. Com treballa aquest aspecte? Com troba aquest equilibri entre realisme i estilització?

CB: La clau està en l’escriptura. Intento que en el procés d’escriptura la història sigui el més realista possible. Tant a La vida d’en Carabassó com a Salvatges vaig començar demanant als guionistes que escrivissin pensant en una història que transcorre en la realitat, com en una pel·lícula de ficció convencional, sense considerar que estàvem fent-ho per a animació. Encara que hi hagi elements de meravella, la base de tot el que ocorre ha d’estar ancorada en allò real. D’altra banda, el fet de treballar amb marionetes imposa certes restriccions físiques que fan que tot sigui molt més real que no pas en l’animació digital. L’estilització queda principalment en el disseny visual dels personatges, però les veus i el so mantenen un enfocament naturalista. A més, com més realista és un personatge, més difícil resulta transmetre emocions. Aquí és on l’estilització juga un paper clau.

JSN: I a l’hora de treballar com a animador, o de coordinar un equip d’animadors, quin és el seu enfocament per a aconseguir actuacions expressives en els ninots?

CB: Ens centrem molt en la mirada. Els ulls grans i rodons ens permeten amplificar les emocions. Els animadors poden moure els ulls directament amb les mans, la qual cosa fa que el procés sigui tàctil i intuïtiu. Després, amb petits canvis en les celles o les parpelles, aconseguim una enorme varietat d’expressions. És un sistema que dona un resultat molt expressiu, molt gràfic; és com una emoticona per a l’espectador: simple, clar i efectiu. Em sembla que enfocar l’expressivitat d’aquesta manera té una doble virtut: és un joc divertit per als animadors i fàcil d’interpretar per a l’espectador.

JSN: Com es diferencia aquesta manera de treballar de la que es necessita en l’animació en 2D o 3D?

CB: La gran diferència és que en dibuix animat 2D o 3D pots corregir, afegir o eliminar imatges amb facilitat. En stop-motion, cada presa és definitiva i, si alguna cosa no funciona, moltes vegades és més fàcil repetir-la des de zero. Això obliga els animadors a trobar un equilibri entre la planificació i la improvisació. Tot i que hi hagi un control absolut sobre el procés, quan l’animador està sol al set amb la marioneta, ha de deixar-se portar per una certa fluïdesa instintiva, gairebé com si la marioneta el guiés.

JSN: Centrant-nos en Salvatges, la pel·lícula ens fa viatjar fins a les profunditats de les selves del Sud-est Asiàtic, on encara existeixen comunitats humanes precapitalistes i comunitats de primats sotmeses a l’extracció implacable de recursos naturals. Amb aquest títol, la pel·lícula ens convida clarament a reflexionar sobre qui són en realitat els salvatges. Per què aquesta elecció de títol?

CB: Al principi era només un títol provisional. Pensàvem canviar-ho més endavant a una cosa més convencional com Salvem el bosc o Salvar en Oshi. Però vam adonar-nos-en, tant nosaltres com els productors i distribuïdors, que la paraula salvatge té un bonic doble sentit en francès i en llengües llatines com el castellà: pot evocar tant llibertat i bellesa, com destrucció i barbàrie. Volíem jugar amb aquest contrast. De totes maneres, en altres llengües en les quals aquest doble sentit no funciona tan bé, s’ha canviat el títol seguint una fórmula més convencional.

JSN: Salvatges té un fort missatge polític i ecològic, amb una contundent reflexió crítica sobre el colonialisme i els efectes sobre la naturalesa dels excessos d’un capitalisme incontrolat. Creu que l’animació pot ser una eina per generar consciència social i ambiental?

CB: Sens dubte. Explicar històries és, en si mateix, un acte polític. Fins i tot l’entreteniment aparentment més simple ho és: decidir explicar històries només per a divertir també és una postura política. Jo intento obrir la imaginació de la gent i fer que reflexionin sobre la seva relació amb el món. Les històries tenen un poder immens. De fet, avui dia vivim –en gairebé tots els ordres de la vida– gairebé més en històries de ficció que en la realitat.

JSN: I com s’aconsegueix que un missatge amb intenció de fer pensar sobre el món que ens envolta arribi tant a nens com a adults?

CB: M’esforço a mirar el món amb ulls de nen. Si el punt de vista és infantil, els nens es poden sentir identificats, i els adults poden redescobrir la seva pròpia visió del món des d’aquesta innocència. És una manera de qüestionar-nos quin món els estem deixant a les noves generacions.

Citació recomanada

SÁNCHEZ-NAVARRO, Jordi. «Claude Barras: “Animar en ‘stop-motion’ és gairebé un acte xamànic”». COMeIN [en línia], febrer 2025, no. 151. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n151.2512