Ara que s’acosta la propera cimera del clima de l’ONU, el focus mediàtic es torna a posar en les qüestions mediambientals i en les responsabilitats dels governs i les corporacions. Un tema que cal revisar de manera freqüent és l’anomenat greenwashing, és a dir, les estratègies utilitzades per les empreses per simular o fer veure que fan polítiques i accions per ser respectuoses amb el medi ambient i reduir el seu impacte.

Analitzem, des de l’òptica de l’organització i la producció d’esdeveniments, les gales de fundraising, prenent com a exemple la recent People in Red, que va tenir lloc a Barcelona. Es tracta d’un tipus d’esdeveniment que té com a finalitat recaptar fons, per la qual cosa requereix una planificació i logística acurades.

El Reuters Institute for the Study of Journalism indica que la intel·ligència artificial (IA) serà una de les tendències d’aquest 2023. En paral·lel, al llarg dels darrers mesos, s’ha produït una explosió d’eines d’IA, també per part de la ciutadania, i, com a periodistes, aquest fet ens obliga a endinsar-nos-hi per entendre’n i aprofitar-ne les potencialitats. En aquest escenari, entrevistem la Patricia Ventura, doctora en Mitjans, Comunicació i Cultura per la Universitat Autònoma de Barcelona, consultora i especialista en ètica i intel·ligència artificial.

En un context en què la crisi climàtica ens afecta i afectarà cada vegada més, la sostenibilitat no hauria de ser una opció, sinó una obligació per a les marques. Comunicar-ho de manera eficient i no caure en el greenwashing es converteix en un repte per als professionals de les relacions públiques i la comunicació corporativa.

Xavier Purcallà és una de les persones que més saben de comunicació corporativa a Espanya. Ha estat director de Comunicació Externa de Vueling, d’Octagon i, en l’actualitat, al Grup Flaix. I en totes les seves experiències tenia clar que la comunicació és clau a l’hora de construir i defensar la reputació de l’empresa. No en va, una de les seves especialitats és la comunicació de crisi.

El joc de posicionament no és patrimoni exclusiu del futbol. De fet, també és quelcom fonamental en la professió del Màrqueting i de la Comunicació. Per una banda, les marques juguen a posicionar-se en les ments dels seus clients (actuals o potencials) amb unes fortaleses i debilitats concretes que les diferenciïn de la competència. Per altra banda, les organitzacions també es veuen obligades a posicionar-se en problemàtiques socials i mediambientals amb l’objectiu d’apropar-se als seus grups d’interès en els temes que més els preocupen.

És indubtable que tots els objectes dissenyats, analògics o digitals, consumeixen o han consumit energia elèctrica. En la seva producció (una cadira) o en la seva distribució, l’han consumit. I molts s’alimenten de l’electricitat per funcionar regularment, com, per exemple, una cafetera o un telèfon mòbil.

El passat 14 d’octubre, va tenir lloc una acció duta a terme per dues activistes al museu National Gallery de Londres: el llançament d’una llauna de sopa de tomàquet sobre una de les versions del quadre Els girasols (1888) de Van Gogh, que –val a dir– està protegit per un vidre. L’acció ha tingut força repercussió a les xarxes i ha posat sobre la taula el debat sobre la crisi climàtica i les diverses formes d’activisme. En aquest article, exposo algunes de les idees contraposades que s’han donat en aquest cas.

En l’actualitat, moltes marques fan ús de la femvertising com a recurs de responsabilitat social corporativa. A Espanya, la marca Campofrío inverteix en campanyes que poden ser considerades exemples de femvertising, amb missatges i imatges que empoderen el gènere femení. Per reflexionar sobre aquesta tendència, hem triat la campanya Fantasmes, de Campofrío, amb la finalitat d’entendre’n la recepció en un públic jove. S’observa una sensibilització d’aquest segment pel tema, alhora que es detecta certa desconfiança en la legitimitat del compromís feminista d’aquesta marca.

Onades de calor cada vegada més intenses, freqüents i duradores. Devastadors incendis, sequeres, temperatures rècord… Lentament però inexorable la terra ens avisa que està cansada. «Lasciate ogni speranza voi ch’entrate» («Abandoneu tota esperança els qui aquí entreu»), deia la inscripció a les portes de l’infern on inicien el seu viatge Dante i Virgili, a La divina comèdia. I a nosaltres, quina esperança ens queda? De l’aparent paradís de la globalització, arribem ara a les portes del nostre particular infern. Europa crema, la mar s’escalfa, l’aigua escasseja.