Té delicte el disseny?, existeix un delicte en dissenyar?, som partícips de delictes en els nostres projectes professionals? Hal Foster, un dels historiadors i crítics d’art més importants de les últimes dècades, va publicar el llibre Diseño y delito (2004).
En aquesta publicació, l’autor enterra la daga en la praxi i els processos del disseny, i crea així un marc per a formular preguntes incòmodes i fins i tot culpabilizadores a una professió que exigeix revisar-se constantment en un món turbocapitalista: «Del màrqueting cultural a les relacions històriques entre l’art contemporani i el museu modern, passant per l’arquitectura espectacle, l’auge de les ciutats globals o les vicissituds conceptuals de la història de l’art i els estudis visuals, Diseño y delito ofereix, amb el seu estil polèmic, una sèrie de reflexions que permetin il·luminar les condicions de la cultura crítica en els nostres dies».
Portada del llibre de Foster
Font: Akal
Foster subratlla la inflació del disseny com una idea de sobreproducció artificial de necessitats de consum. En el nostre entorn podem trobar milers d’exemples: quants models de sabatilles esportives Nike hi ha en el mercat actualment?, i quantes noves s’estan produint en aquest moment?, realment necessitem tantes? Usarem aquesta base o pretext per a fer un salt sobre la relació del disseny i el delicte, i ens situarem en una pregunta encara més incòmoda: quina és la relació del disseny amb la guerra?
El disseny i la guerra
El 2024, no podem mirar a un altre costat si, davant dels nostres ulls, presenciem en les nostres pantalles la destrucció i anihilament de vides a cop d’un clic. Juga el disseny un rol en els genocidis actuals? És conegut el nivell de sofisticació dels nazis pel que fa al seu armament, sistemes tecnològics, imatge gràfica i, fins i tot, la moda que van usar. Sí, el disseny ha participat en processos que involucren genocidis, guerres, o com vulguem anomenar a les intervencions violentes, massives i poc equitatives contra pobles i comunitats, principalment més fràgils i que no tenen els recursos per a dissenyar un sistema militar o de defensa propi. Podria semblar molt estrany vincular el disseny amb la guerra, perquè en l’imaginari popular l’objectiu del disseny és fer el bé i millorar la vida de les persones. És realment sempre així?
Probablement ens hem allunyat d’aquests debats, perquè els estudis de disseny, les agències de publicitat que coneixem, així com les figures més emblemàtiques en el món del disseny, no es dediquen al disseny d’armament. Això ens allunya d’una realitat contundent: la guerra necessita la implementació, a través del disseny, de gran part del seu armament i imatge de combat. Anem a fets fàcilment verificables. El 1998, en el Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia a Madrid, es va dur a terme l’exposició «Diseño Industrial en España» comissariada per Daniel Giralt-Miracle (comissari general), una retrospectiva molt potent de la història del disseny de l’Estat espanyol. El catàleg es pot consultar i té 431 pàgines on podem apreciar centenars de dissenys Made in Spain. En la pàgina 223 d’aquesta publicació es mostra el «Subfusell metrallador Star Z-70». Segons el text, «Arma individual, automàtica, lleugera i de fàcil maneig, amb bloqueig per massa inerta del tancament, canó fix i tancament mòbil. Acció directa dels gasos sobre el tancament (1970)». El fabricant és Star. Bonifacio Echevarría, S.A.
El disseny d’aquesta arma de combat inclosa en aquest catàleg, ple de dissenys inofensius i molt útils per a la vida quotidiana, ens acosta frontalment a entendre que l’armament destinat a matar, és disseny en totes les seves dimensions i hem de ser conscients d’aquest fet i no solament centrar-nos en el que ens sembla còmode d’analitzar. Seria important ensenyar a les escoles de disseny la història del disseny armamentístic? L’empresa Star. Bonifacio Echevarria, S.A. ens mostra un catàleg de diverses desenes de dissenys de pistoles i rifles d’assalt, la qual cosa ens porta a imaginar el nombre d’empreses espanyoles dedicades al disseny d’artefactes dissenyats per a la mort.
El disseny i els drons
Si bé l’anterior exemple ens parla d’armes més típiques, l’exemple paradigmàtic del disseny focalitzat a la vigilància i l’extermini a distància és el dron. Els vehicles aeris no tripulats, més apropiadament RPAS (de l’anglès Remotely Piloted Aircraft System), comunament coneguts com a drons. És increïble com hem naturalitzat la seva presència en la societat, considerant-ho gairebé una joguina o un gadget d’ús esportiu. Aquest artefacte, d’una sofisticació ingent, va ser dissenyat per a la guerra i cada dia és el responsable de desenes de morts, que en molts casos són objectius col·laterals (vides innocents). El dron és disseny de 360 graus, és disseny en cada detall de la seva estructura física, tecnològica i estètica. És l’arma perfecta que permet atacar a distància sense tenir baixes personals, la perversió feta objecte volador. Per al filòsof Grégoire Chamayou, els drons són el principi de la mirada persistent o de la guàrdia permanent, l’avançada de l’anticipació preventiva (Chamayou, 2013). Són el nou ull de Déu disposat a atacar.
Més de 40.000 vides són la signatura amb sang dels genocidis actuals que, entre altres repercussions, compten –referenciant a Hal Foster– amb una inflació del disseny armamentístic que està representant l’increment de la riquesa dels seus dissenyadors i la mort per a milers de persones.
Per saber-ne més:
CHAMAYOU, Grégoire (2013). Théorie du Dron. París: La Fabrique. Versió en espanyol [en línia]. Disponible a: https://geopolitica.iiec.unam.mx/sites/default/files/2019-03/Gre%CC%81goire%20Chamayou%20Teori%CC%81a%20del%20dron.pdf
FOSTER, Hal (2044). Diseño y delito. Akal.
Citació recomanada
FOGLIA, Efraín. «Disseny i guerra: el disseny i els seus possibles delictes». COMeIN [en línia], octubre 2024, no. 147. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n147.2465
