Reimaginar futurs

La crisi climàtica no pot entendre’s ni abordar-se sense considerar les estructures històriques que l’han originat. Aquesta invitació a la reflexió proposa una mirada descolonial i ecologista, que reconeix la interconnexió entre emergència ambiental, colonialisme, racisme epistèmic i processos d’emancipació. Defensar el medi ambient implica també qüestionar un model que ha explotat territoris i sabers, imposant una visió del món que redueix la naturalesa a un recurs i deslegitima els coneixements locals, especialment els de dones, pobles indígenes i comunitats rurals. Enfront d’aquesta herència de silenciament, és urgent recuperar altres maneres d’habitar el món i imaginar altres futurs possibles.

Alguns conceptes ens ajuden a comprendre millor les dimensions d’aquest problema. D’una banda, el racisme ambiental (Kottak, 1999) permet visibilitzar com els impactes més severs de la degradació ecològica recauen desproporcionadament sobre comunitats racialitzades, migrants o empobrides. Sequeres, tempestes i desplaçaments forçats ja afecten àmplies zones del sud global, la qual cosa significa que les comunitats menys responsables de l’emissió de gasos d’efecte d’hivernacle són, paradoxalment, les que més sofreixen els seus impactes. És el que alguns autors han anomenat geografies del sacrifici (Silveira et al., 2017): zones del món on es concentren indústries contaminants i projectes extractius, i l’elecció dels quals no és casual, sinó que respon a patrons històrics de marginació heretats de l’ordre colonial. Això permet comprendre, per exemple, que la contaminació de l’aire, el sòl i l’aigua no és una simple externalitat ecològica o econòmica, sinó una forma quotidiana de discriminació que deteriora la salut, redueix l’esperança de vida i aprofundeix l’exclusió social.

Així com la degradació ecològica reprodueix patrons d’exclusió, també ho fa l’exclusió del coneixement: aquí entra en joc el concepte d’epistemicidi, que al·ludeix a la destrucció o invisibilització sistemàtica de formes de coneixement no occidentals, resultat de processos històrics com el colonialisme, el racisme i la modernitat eurocèntrica. Anníbal Quijano (2000) parla de colonialitats del saber, subratllant que el colonialisme va instituir una jerarquia entre coneixements, situant el pensament europeu com a universal i superior; una colonialitat epistèmica encara vigent en institucions educatives, científiques i polítiques. Des del feminisme decolonial, María Lugones (2008) amplia aquesta noció mostrant com l’epistemicidi també travessa els cossos racialitzats i feminitzats, les experiències i els sabers dels quals han estat sistemàticament deslegitimats. En aquest marc, Vandana Shiva (2005) denúncia la violència epistemològica del projecte modern-colonial, que ha convertit la diversitat biocultural en mercaderia. Una «monocultura de la ment» que no sols ha devastat els ecosistemes, sinó també deslegitimat coneixements ancestrals.

Quines formes de resistència i emancipació són possibles en aquest context? Des de la justícia ecològica, se sosté que les respostes no estan en la tecnologia ni en els mercats de carboni, sinó en les lluites de comunitats que han sabut sostenir la vida en condicions d’adversitat. Com recorda Shiva (2008), les dones rurals, pageses i pobles indígenes no són simples víctimes, sinó guardianes del coneixement ecològic i de pràctiques de cura que han de situar-se en el centre de qualsevol transició. L’emancipació, des d’aquesta perspectiva, implica restaurar la pluralitat de sabers i recuperar pràctiques agroecològiques, comunitàries i regeneratives desplaçades per la lògica de la industrialització i la globalització neoliberal. Amb aquesta voluntat de transformació, emergeix amb força des dels pensaments decolonials, afroindígenes i comunitaris el concepte de futurs ancestrals, una proposta que desafia la linealitat del temps imposada per la modernitat occidental. En lloc de concebre el futur com una cosa escindida del passat, planteja una temporalitat relacional, en la qual les memòries, els coneixements i les pràctiques ancestrals no són vestigis arcaics, sinó horitzons de possibilitat.

Futurs ancestrals com a formes de resistència

Des de la mirada del pensador indígena brasiler Ailton Krenak (2022), el futur ancestral no és una utopia projectada endavant, sinó una continuïtat espiritual i ètica amb les formes de vida que han sabut sostenir el món abans de la devastació moderna. En obres com ara Ideas para postergar el fin del mundo (2019), Krenak denuncia l’imaginari progressista que separa la humanitat de la naturalesa, promovent una lògica destructiva basada en l’explotació i el consum. Enfront d’això, proposa recuperar una sensibilitat ancestral que entén la Terra com un ésser viu i sagrat, i els éssers humans com a part d’una comunitat més àmplia que inclou rius, muntanyes, plantes i esperits. Aquest vincle amb l’ancestralitat no és simbòlic, sinó un principi actiu de regeneració: pensar des dels coneixements i pràctiques dels pobles originaris permet imaginar futurs on la vida estigui al centre, desafiant la lògica del col·lapse i apostant per una existència basada en el respecte, la reciprocitat i la diversitat.

Reimaginar futurs des de les epistemologies del Sud implica, llavors, descentrar el desenvolupament i la tecnologia com a únics camins vers el futur, obrint pas a formes de vida arrelades en el territori, la cura i la reciprocitat. Els futurs ancestrals no busquen tornar a un passat idealitzat, sinó activar memòries vives que nodreixin la imaginació política i ecològica de les resistències actuals. Són un acte de supervivència i creació col·lectiva que suposa descolonitzar el temps i el pensament, entenent la memòria no sols com a exercici històric, sinó com a força política capaç d’obrir alternatives al col·lapse civilitzatori. En aquest marc, l’horitzó no és un futur abstracte promès pel progrés, sinó una rearticulació del present des de les arrels de la cura, la comunitat i la connexió amb la terra.

Totes aquestes aproximacions dialoguen molt bé amb el que planteja Marina Garcés en Nova il·lustració radical (2017), obra en la que critica els relats moderns del progrés i qüestiona la idea que la humanitat avança linealment vers un futur millor gràcies al coneixement i la tecnologia. En el context de la crisi ecològica, aquesta crítica es torna crucial: revela les esquerdes d’un model civilizatori que prometia desenvolupament i benestar, però ha produït devastació ambiental, desigualtat global i una creixent sensació d’impotència col·lectiva. Enfront d’aquest col·lapse, Garcés no planteja una utopia tecnològica ni un retorn nostàlgic, sinó una «il·lustració radical» que permeti reimaginar la nostra relació amb el món des de la implicació, la responsabilitat i la vulnerabilitat compartida.

Per saber-ne més:

GARCÉS, Marina (2017). Nova il·lustració radical. Anagrama.

KOTTAK, Conrad P. (1999). «The new ecological anthropology». American Anthropologist, vol. 101, núm. 1, pàg. 23-35. DOI: https://doi.org/10.1525/aa.1999.101.1.23

KRENAK, Ailton (2019). Ideias para adiar o fim do món. Companhia dónes Lletres.

KRENAK, Ailton (2022). Futuro ancestral. Companhia das Letras.

LUGONES, María (2008). «Colonialidad y género». Tabula Rasa, núm. 9, pàg. 73-101.

QUIJANO, Aníbal (2000). «Colonialidad del poder, eurocentrismo y América Latina». En: E. Lander (ed.). La colonialidad del saber: Eurocentrismo y ciencias sociales. Perspectivas latinoamericanas, pàg. 201-246. CLACSO.

SHIVA, Vandana (2005). Earth democracy: Justice, sustainability and peace. South End Press.

SHIVA, Vandana (2008). Los monocultivos de la mente: Perspectivas sobre biodiversidad y biotecnología. Editorial Fineo / Traficantes de Sueños.

SILVEIRA, Manuela; MOREANO, Melissa; ROMERO, Nadia; MURILLO, Diana; RUALES, Gabriela; TORRES, Nataly (2017). «Geografías de sacrificio y geografías de esperanza: Tensiones territoriales en el Ecuador plurinacional». Journal of Latin American Geography, vol. 16, núm. 1, pàg. 69-92 [en línia]. Disponible a: http://muse.jhu.edu/article/653132

Imatge de portada:

Fotografia de Kelly/Pexels.