Podem crear amb objectius molt diversos. Podem fer-ho per expressar-nos, ens podem quedar en la superfície, resoldre una problemàtica senzilla, fins i tot frívola, podem solucionar problemes més complexos, que afectin més persones, o aquelles que estan en risc d’exclusió, per exemple. Podem crear amb la intenció de salvar vides o fins i tot de salvar el planeta. Fins i tot, podem crear (per al) més enllà.
Connectar conceptes, professionals i disciplines és, sovint, una habilitat subtil o poc visible perquè, tot i ser imprescindible en l’àmbit creatiu, és poc tangible o quantificable. Així i tot, hi ha persones que, de manera natural o perquè ho han entrenat, veuen enllaços que esdevenen claus en el procés creatiu. Aquest article és un homenatge als fils invisibles, a les connexions i als camins que tracem entre vectors, tinguin la forma que tinguin.
La paraula expectativa prové etimològicament de spectare (contemplar o veure detalladament), amb el prefix ex, fent-ho cap enfora. Es refereix a l’esperança o possibilitat d’aconseguir una cosa, i la tenim tan integrada a la nostra mirada que, de vegades, es converteix en prejudici o, com a mínim, sovint ens pot desviar del focus. Les expectatives se’ns col·loquen com a filtre en la relació amb les altres persones i, també, per descomptat, en l’àmbit acadèmic i en el professional.
El setembre i el gener són aquells mesos en què tot comença de nou, tothom es proposa (aquest any sí!) crear nous hàbits i assolir aquells objectius que, quan passen quinze dies, ja ningú no recorda. Hi ha un mercat que coneix bé aquest fenomen, i és el del col·leccionisme. Àlbums de cromos, nines de porcellana, coets que es munten amb peces... Per què i què col·leccionem? Creativitat i col·leccionisme poden anar de bracet?
Després de dos anys ben estranys, ara pot ser un bon moment per qüestionar-nos la vida, en general, però també, en particular, coses com de quina manera compartim la professió del disseny, com ens relacionem amb els i les nostres col·legues, o si els festivals de disseny són un bon espai per fer-ho. Quin sentit tenen? Moriran? Han canviat? Canviaran?
En l’àmbit del disseny, les decisions que prenem, quan projectem un objecte, un espai o una aplicació digital, per exemple, tenen un alt impacte en la societat, des de la sostenibilitat ambiental fins al respecte pels drets humans, passant per l’accessibilitat i l’atenció a la diversitat, en l’espectre més ampli del seu significat. El fet de posar-se en la pell de l’altre (to put yourself in someone’s shoes), doncs, ha de formar una part essencial del procés de disseny.
Per què ens pot interessar dissenyar projectes personals, propis, autoiniciats, autoencàrrecs o com els vulguem anomenar? O, dit d’una altra manera, què ens pot portar a posar-nos el barret de dissenyador o dissenyadora, client i la resta de papers de l’auca que hi ha en el procés de disseny? Força estudiants que acaben els estudis de disseny es pregunten «I ara què faig, si tinc poca experiència i pocs projectes al portafolis?». Doncs, bé, un dels camins que podem prendre és el de l’autoencàrrec.
Sovint, l’activisme i la protesta van relacionats amb la comunicació amb pocs recursos, el Do It Yourself (DIY) i la creativitat de persones que volen explicar coses i s’espavilen per poder fer-ho. La història és plena d’exemples de gràfiques creades per a manifestacions espontànies que es formalitzen i tenen una estètica determinada depenent de les eines amb les quals s’han creat.
Què recomanaries a una persona que vol estudiar disseny? Què pot fer per aprofitar al màxim els estudis que està a punt d’iniciar? Aquestes són preguntes recurrents en moments de l’any com els que estem ara, moments de canvi on s’acaben i es comencen cursos, graus, màsters… Mirem endavant pensant quin camí o quina aventura volem emprendre, intentem dissenyar el nostre futur i ho volem fer de la manera més enriquidora i profitosa possible.
Per què ben entrat el segle XXI es recuperen i s’activen tallers de letterpress (impressió amb tipus mòbils) quan imprimir en digital és molt més ràpid i còmode? Podríem fer un paral·lelisme amb el que també passa amb la recuperació dels vinils, en el món de la música, o de la fotografia analògica? És clar que es tracta d’una tendència. Però què ens hi porta?