La paraula expectativa prové etimològicament de spectare (contemplar o veure detalladament), amb el prefix ex, fent-ho cap enfora. Es refereix a l’esperança o possibilitat d’aconseguir una cosa, i la tenim tan integrada a la nostra mirada que, de vegades, es converteix en prejudici o, com a mínim, sovint ens pot desviar del focus. Les expectatives se’ns col·loquen com a filtre en la relació amb les altres persones i, també, per descomptat, en l’àmbit acadèmic i en el professional.
Quan estudiem, les expectatives pels resultats que hem d’obtenir, per la docència que experimentarem, l’avaluació o la relació amb els companys i companyes, influeixen en les nostres decisions i ens marquen la manera d’avançar. Però, en l’àmbit acadèmic, el professorat tampoc no s’escapa d’aquest possible biaix en la mirada. Tenim davant, o a l’altra banda de la pantalla, un grup d’estudiants que ens donen informació (segons la seva comunicació, el to amb el qual parlen, el tipus de preguntes que fan, la proactivitat a l’aula...) que va construint les nostres expectatives. La majoria de vegades són sensacions que no han passat per la part racional del nostre cervell. La intuïció, o de vegades els fets, també, ens diuen que aquella persona necessita esforçar-se més que la resta per entendre tal concepte complex, o que aquella altra no té cap mena d’interès en allò que està estudiant, o bé que aquella de més enllà és tan apassionada que segur que sobrepassa l’excel·lència en els resultats.
Expectatives en l’àmbit educatiu
Voldria plantejar diversos casos que, si els enllacem, ajuden a entendre una mica més la injustícia que de vegades presenten les expectatives. El primer cas és el d’un company meu de carrera, que suspenia la majoria d’assignatures. Semblava que no li interessava res, que el seu cap tenia una estructura diferent i no encaixava amb allò que es demanava a classe. Actualment, és un professional brillant en el seu àmbit, l’audiovisual, que destaca per la innovació dels seus plantejaments. Imparteix classes a la universitat.
El segon cas és similar, però el vaig viure jo com a docent i ell com a estudiant. Un perfil molt similar a l’anterior. No sé si es va arribar a graduar. Ara mateix, és un professional molt destacat en l’àmbit del motion i l’he anat veient com a ponent en diferents festivals de disseny.
El tercer cas és de fa només unes quantes setmanes. Amb el Grup de Recerca Mediaccions, estem desenvolupant un projecte que es vertebra, per mitjà del Design Thinking, amb uns tallers a tres escoles públiques de Barcelona, amb infants d’entre 11 i 12 anys. Doncs, bé, en els primers tallers, hi havia un nen que semblava que aquelles activitats l’avorrien completament i no li despertaven gens d’interès. Però, al darrer taller, en el qual treballàvem construint un missatge per mitjà de la combinació i creació de diferents emojis, tot va canviar. Aquell tema li ressonava, l’activava, el motivava. Va fer les millors aportacions, les més creatives i encertades.
Com podem lluitar amb aquest desenfocament que ens poden provocar les expectatives, juguem el rol que juguem tant en l’àmbit acadèmic com en el professional?
El passat mes de novembre, Pink Morro, artista i creador visual, en el marc de la 3a Fira Virtual d’Ocupació de la UOC, per mitjà d’una xerrada va compartir consells per desbloquejar barreres en el procés de treball de persones relacionades amb la creativitat com professionals del disseny, artistes, il·lustradors i il·lustradores, etc. Un dels punts que calia tenir en compte eren les expectatives, que, deia, havíem de baixar perquè ens limitaven i no deixaven fluir els projectes. Ens proposava jugar i experimentar per arribar a aconseguir més llibertat creativa.
Tant si les rebaixem com si les trenquem o les traspassem, l’important és ser conscient de la força de les expectatives i com ens poden jugar a favor o en contra. En futbol, sempre diuen allò de «no hi ha rival petit» o «no hi ha rival invencible», depenent de si ho diu l’equip favorit o no. Doncs, bé, podem aplicar aquest tòpic, també, en la resta de vida (que n’hi ha!). I, per acabar de tancar la metàfora, afegim un «s’ha d’anar partit a partit». Mirem de fugir de les expectatives que no ens ajuden, analitzem i reflexionem cada moment i acció sense prejudicis. Busquem la motivació (la nostra i la dels altres) i no tanquem portes abans d’hora.
Recordeu: la lliga és molt llarga i no hi ha rival petit.
Per saber-ne més:
MORRO, Pink; MASSAGUER, Lluc / UOC (2022). Preparados, listos.. ¡cohete! Puntos clave para crear nuestro espacio creativo en el mercado laboral [vídeo en línia]. Disponible a: https://youtu.be/3lTr4HSR8Xk
Citació recomanada
MASSAGUER, Lluc. «Anar partit a partit: focus i expectatives». COMeIN [en línia], gener 2023, no. 128. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n128.2301
