Una col·lega de professió (i amiga) ens explicava que un grup d’estudiants se li va acostar al final d’una classe, amb molta preocupació. Amb nerviosisme li van demanar si li podien fer una pregunta una mica personal. Volien saber per què tenien tants professors i professores professionals del disseny en aquell màster. Creien que això era una senyal que la professió no anava bé i que, com que no tenien feina, no tenien una altra opció que dedicar-se la docència, com a solució de supervivència.
El cas em va sorprendre moltíssim, així que necessitava esbrinar què motiva a un/a dissenyador/a a dedicar-se a la docència. S’han fet estudis sobre com els i les docents, en general, actuen com dissenyadors/es, projectant el procés d’aprenentatge dels seus estudiants, adoptant el design thinking o proposant noves maneres d’aproximar-se a la seva activitat a través de la creativitat. Però i a l’inrevés? Què impulsa a dissenyadors i dissenyadores a compatibilitzar la seva activitat professional amb la docència? I, quan ho fan, com és la seva experiència?
Vaig llançar una petita enquesta des de les meves xarxes socials, assumint que es tractaria d’una petita aproximació, a manera de sondeig, que em donaria les primeres pistes per a resoldre la meva pregunta inicial. Més endavant potser estiraré del fil per a construir una recerca més robusta. En aquest cas vaig obtenir 25 respostes, de docents o professionals que imparteixen docència en disseny, entre els 28 i 51 anys, majoritàriament de l’àrea metropolitana de Barcelona, però també d’altres parts d’Espanya com Las Palmas de Gran Canaria, la Corunya, València, Madrid o Bilbao, entre altres.
Quins motius els han dut a ser docents?
Un parell de participants explica que es va trobar «fent classe» gairebé per casualitat, començant amb un workshop i acabant amb una docència més reglada, però la majoria parla d’una decisió conscient i meditada. Hi ha una part emocional en aquesta decisió d’incorporar-se a l’àmbit de la docència, que els porta a parlar d’aspectes com la passió o la curiositat. És cert que en algunes ocasions apareix la cerca d’estabilitat econòmica que aporten uns ingressos extra, però aquest motiu només el trobem en vuit dels vint-i-cinc casos.
El que més motiva a les persones enquestades és compartir coneixements amb l’alumnat, acostar la disciplina a noves generacions, ajudar altres persones a crear una oportunitat, fins i tot s’expressa com «retornar coneixements a la comunitat». En relació amb aquest aspecte, es parla també de la docència com a impulsora de canvis socials.
«A compartir, a aprendre, a millorar, a formar part d’un canvi social i humà, a construir conjuntament, a motivar reflexió i a estar al dia i nodrir-me de la riquesa de les persones.» (PD07)
Finalment, troben uns beneficis directes que els enriqueixen de manera personal i professional. La docència els fa estar en contacte amb noves generacions, continuar actius (en la cerca de referents, processos, tendències) i, sobretot, aprendre dels seus estudiants. En ensenyar també s’aprèn.
«La participació d’un procés en què les dues parts es nodreixen. Mentre un retorna allò que ha après i la situació actual, l’altre li indica les noves tendències, com no estar obsolet i adaptar-se a les noves realitats.» (PD23)
Quina és la millor part de ser docent segons la seva opinió i experiència?
Destaquen aspectes relacionats amb la seva motivació per ser docents, com ara compartir els seus coneixements i experiències amb persones que volen formar-se en l’ofici, continuar actiu o activa i, una altra vegada, aprendre de l’alumnat.
«M’apassiona crear espais segurs per a compartir, col·laborar, integrar diferents perspectives, investigar, crear, nodrir-nos mútuament…» (PD20)
Connectar amb l’alumnat i veure’l créixer són els dos aspectes més repetits com a part més positiva de la docència.
«Les mirades còmplices de les persones que participen en les meves classes, els seus moments de sentir-se perdudes i aquells en els quals es tornen a trobar.» (PD22)
També es valora el marc acadèmic com un espai propici a l’experimentació, que nodreix tant l’alumnat com el professorat.
«La connexió amb la part més experimental. Explorar alternatives que només des d’un marc educatiu és possible.» (PD23)
En aquest apartat no hi ha rastre de la part econòmica, de l’estabilitat que es buscava en iniciar la seva activitat docent, així que no sabem si és que no l’han trobat o si, una vegada dins el món acadèmic, els punts que acabem de destacar han superat les condicions laborals que es buscaven a l’inici.
I el pitjor de la docència?
En aquesta part ens adonem de les ombres de, sobretot, treballar amb persones. Hi ha diferents comentaris sobre gestionar la desmotivació, la cerca d’immediatesa o certs comportaments inadequats d’alguns i algunes estudiants. Això comporta un desgast emocional i d’energia, així com frustració que esdevé la pitjor part de l’activitat.
«Quan no connectes amb els alumnes, al grup no li interessa el que expliques. Quan no aconsegueixes arribar a ells.» (PD25)
També s’esmenta la inversió extra de temps que requereix, sobretot, la preparació de classes i correccions, que no és recompensada econòmicament.
«Les hores que porta preparar un curs, la repetició de matèries constantment, cosa que et fa ser un robot.» (PD14)
Però les dues coses que més s’esmenten com a elements menys agradables són, d’una banda, la part burocràtica que acompanya a la docència i tot el que comporta i, per una altra, les correccions i l’avaluació, que es perceben com a activitats més tedioses.
«Els processos més acadèmics i més burocràtics com ara revisar les competències, els plans d’estudi, les avaluacions... Tasques necessàries, però a vegades es fan més pesades.» (PD03)
Així doncs, la hipòtesi d’aquell grup d’estudiants que es van dirigir a la meva col·lega pensant que el seu professorat (professional en actiu) era allà perquè no tenia feina, sembla no complir-se, o almenys no de manera general. Sí que hi ha alguns comentaris relacionats amb la cerca de remuneració econòmica o estabilitat, però tenen molt més pes aspectes com la realització personal de compartir la seva experiència, acompanyar el creixement de l’alumnat o mantenir-se actius i actives per a enriquir el seu bagatge professional.
La docència, quan es combina amb la pràctica professional, és un complement que, com hem pogut comprovar en aquesta breu consulta, té més a aportar que no pas a restar. I és que –ara parlo per mi– acompanyar a persones a formar-se, a aprendre i a créixer acadèmicament i professionalment pot ser tan enriquidor (per totes dues parts), que puc dir que, en el meu cas, és una de les experiències més boniques que he viscut (i visc).
Gràcies a totes les persones que han compartit les seves experiències en aquesta mini-investigació i a totes aquelles que remen perquè la combinació professió-docència sigui tan enriquidora.
Citació recomanada
MASSAGUER, Lluc. «Què impulsa a professionals del disseny a ser docents?». COMeIN [en línia], novembre 2024, no. 148. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n148.2473
