La sèrie de ficció de Ripley (Netflix) conviu en plataformes amb l’estrena de la sèrie documental El caso Sancho (HBO) i el seguiment en la premsa del judici a Tailàndia. Seure al sofà a veure la sèrie Ripley a Espanya, el maig de 2024, et fa pensar de manera inevitable en el cas Sancho: dos assassins joves i bells, seductors queer, oportunistes àvids de diners i riquesa que cometen els seus crims a escenaris idíl·lics, perifèries del plaer allunyades dels seus països d’origen, encarnats en identitats que van mutant segons les diferents circumstàncies i necessitats. Necessitats que es basen a obtenir el que volen a qualsevol preu.

L’humor fet per dones que es gesta en l’ecosistema mediàtic d’internet té un encaix difícil quan es desplaça a canals i formats generalistes. Després d’Elvis (Baz Luhrmann, 2022), on se’ns conta amb una narrativa i una estètica aclaparadores l’ascens i caiguda del mite popular d’Elvis consumit en les gargamelles del showbusiness, Sofia Coppola ens conta a Priscilla (2023) el revers íntim i domèstic de la vida de la seva dona durant els seus anys de relació (1959-1973): la seva primera trobada a la base militar nord-americana d’Alemanya –ella amb 14 anys i ell amb 24–, la seva marxa als EUA, la seva vida a Graceland, les noces, la maternitat i la separació.

El primer Seminari d’Estudis Culturals de GAME (Grup de Recerca en Aprenentatges, Mitjans i Entreteniment) va permetre posar en comú projectes, debats i idees al voltant d’un camp de recerca que permet articular el pensament amb la intervenció política i social. La ponència principal va ser a càrrec de Toby Miller, que va posar sobre la taula els elements per definir els estudis culturals a partir de dos autors: el filòsof Bruno Latour i l’historiador Roger Chartier.

L’amenaça de vaga dels guionistes nord-americans podria ser una oportunitat perquè els discursos i les anàlisis que es fan des dels mitjans de comunicació i l’acadèmia surtin del marc establert pel màrqueting industrial de les plataformes.

Hi ha un consens generalitzat sobre el fet que les dones tenim un problema de confiança en nosaltres mateixes i, des dels mitjans de comunicació, la publicitat i els manuals d’autoajuda, es van llançant missatges d’autoestima i imatges de dones empoderades per solucionar-ho.

És probable que als centres on s’estudia i s’ensenya periodisme s’hagi d’explicar a les estudiants l’escàndol que va destapar The Guardian sobre l’empresa de consultoria Cambridge Analytica i el seu paper en el resultat del Brèxit o en la victòria de Donald Trump del 2016. No fa gaires dies, un col·lega professor de periodisme en una universitat pública de Madrid em va explicar que un grup dels seus estudiants de quart curs el va interrompre per preguntar-li «què era això del Ferrerasgate». Malgrat la seva actualitat i gravetat, tots dos casos semblen condemnats a l’oblit, engolits per l’enèsima crisi de Twitter.

Ara que ve el bon temps i algunes comencem el nostre particular període d’estivació, proposo realitzar un recorregut sobre alguns canvis que s’han produït en els discursos, representacions i imaginaris culturals del turisme en el canvi de segle en un context de crisi econòmica i climàtica, amb la indústria turística en el centre dels debats sobre el model espanyol construït en el desenvolupisme i consolidat durant la transició.

Quan Neus Ballús va recollir el premi Gaudí 2022 a la millor pel·lícula va dir que «les dones no només hem arribat al cinema per fer òperes prima: hem vingut per quedar-nos». Aquesta frase sintetitza un procés de més de vint anys en què hem viscut un canvi generacional en el cinema espanyol que ha anat acompanyat de la incorporació, la visibilització i el reconeixement de les dones en el sector cinematogràfic.

La recuperació dels treballs de l’acadèmica i activista bell hooks posa en valor un llegat que clama per un feminisme interseccional en un moment de canvis generacionals i debats a l’activisme global.

El títol –una miqueta clickbait– de l’article és una excusa per parlar d’una figura fonamental de la crítica cultural i dels estudis culturals i posar-la en relació amb els estudis de Comunicació i el seu compromís (o no) amb l’educació mediàtica.