Imaginaris del turisme al cinema espanyol

La primera escena de Veneciafrenia (Álex de la Iglesia, 2022) ens mostra un artista local que, vestit amb màscara i roba de bufó, assassina un turista davant de les càmeres i rialles de desenes de persones que ho viuen com una performance dins de la lògica de l’espectacle de masses que comporta l’experiència contemporània de la ciutat dels canals. En clau de slasher, la pel·lícula explica la història d’un grup d’amics joves espanyols (tres noies i dos nois) que passen uns quants dies a Venècia com a comiat de soltera d’una de les noies. Entre copes, rialles i ganes de festa, acaben sent perseguits i assassinats per un grup de locals disposats a arribar a les últimes conseqüències per alliberar la seva ciutat de la invasió de turistes.

Si entenem l’oci com una conseqüència del desenvolupament de les societats avançades, el turisme seria l’expressió d’aquest consum específic i superflu que passa per la cerca d’un benestar i una participació social un cop s’han satisfet les necessitats bàsiques de l’ésser humà. Però, si entrem en les motivacions per viatjar, la variable dels «estils de vida», amb la seva càrrega d’identitats, aspiracions i distincions, posa en marxa una dinàmica en la qual les representacions (i, en l’era del social media, de les autorepresentacions) en són un dels elements principals.

La Spanish Film Comission té clar que les pel·lícules i sèries aconsegueixen una vinculació emocional important entre els espectadors i els espais representats, fins al punt que el «turisme de pantalla» (cinema, sèries, programes de televisió, publicitat) representa un negoci de fins a 80 milions de persones, que prenen la decisió de viatjar per allò que han vist a la pantalla en detriment de suggeriments i consells d’amistats i familiars.

Mentre el màrqueting, el city branding, o el brànding a seques, van convertint els nostres espais, ciutats, identitats i experiències de vida en «marques per gestionar», un repàs pels relats i representacions del turisme en el cinema espanyol popular ens pot donar una mica de perspectiva històrica sobre com s’han anat configurant els nostres imaginaris.

El turisme reflectit pel cinema

Si a Veneciafrenia el turista és la víctima (sense gaire tirada per aquesta destinació, tot sigui dit), a Justino, un asesino de la tercera edad (La Cuadrilla, 1994), el turista és l’assassí. O, més ben dit, l’aspirant a turista és l’assassí. Perquè el gran dilema del protagonista, un rematador de toros jubilat, és que està disposat a matar tot aquell que s’atreveixi a impedir-li passar uns quants dies de vacances a Benidorm, ciutat turística per excel·lència i utopia de la tercera edat espanyola.

Benidorm, Mallorca, Màlaga… Els viatges de l’IMSERSO van ser un puntal dels plans del desenvolupisme franquista, juntament amb l’aprovació de la jubilació als 65 anys i la millora de les infraestructures turístiques i l’esperança de vida del país. Justino encarnaria aquest turisme social entès com a conquesta i dret adquirit per una classe treballadora exclosa de les experiències i la participació del temps i dels espais d’oci.

Aquest imaginari va tenir el seu reflex en el cinema de l’època, en títols populars com Festival en Benidorm (Rafael J. Salvia, 1960), La gran familia (Fernando Palacios, 1962), Un beso en el puerto (Ramón Torrado, 1965), 40 grados a la sombra (Mariano Ozores, 1967), El turismo es un gran invento (Pedro Lazaga, 1968), Verano 70 (Pedro Lazaga, 1969) o Relaciones casi públicas (José Luis Sáenz de Heredia, 1968). Estius costumistes de les famílies espanyoles que ja mostren les tensions entre les aspiracions dels visitants i la picardia dels locals, i deixen entreveure la gallina dels ous d’or de la nova indústria nacional.

Nancy Berthier proposa, pel que fa a l’extens corpus de pel·lícules espanyoles en les quals es narra el turisme costaner, «l’existència d’una configuració topogràfica conflictiva que conjuga una articulació entre un ser i un estar: els personatges volen amb totes les forces no només estar a la platja, sinó també arribar a ser turistes, desig que és la font de la dinàmica narrativa». Per a això, proposa l’anàlisi de l’imaginari de Mallorca a El verdugo (Luis García Berlanga, 1963) i, de Benidorm, a Justino, un asesino de la tercera edad (La Cuadrilla, 1994) i Barrio (Fernando León d’Aranoa, 1999) com a elements que configuren un anhel de fugir d’allò quotidià, de sortir de l’enclassament i l’exclusió de la qual els fan ser conscients les imatges publicitàries d’aquests «paradisos».

Hi ha un evident component de classe en tot allò relacionat amb el turisme. A mesura que es democratitzen els accessos i llocs geogràfics (a mesura que es tornen més accessibles econòmicament), més barreres s’aixequen en les estratègies del màrqueting de destinació i distinció. El turisme espacial és l’últim, però també les exclusivitats de destinacions «autèntiques», «ecològiques», «naturals» i «verdes» que tenim a tocar de les nostres ciutats contaminades i hostils.

Barreres sovint invisibles: a Libertad (Clara Roquet, 2021), l’adolescent protagonista descobreix que l’idíl·lic estiu empordanès de la burgesia catalana a la qual pertany la seva família és un espai asfixiant, una condemna de classe per a la filla adolescent de la treballadora domèstica de la família. La veritable llibertat per a Libertad serà tornar a Colòmbia i deixar de ser «l’altra» (la immigrant, la sexualitzada, la disponible, la descarada) de tots els imaginaris i aspiracions dels seus contemporanis espanyols.

Per saber-ne més:

BERTHIER, Nancy (2013). «Visiones cinematográficas del turismo costero: el punto de vista de los excluidos (El verdugo -1963-, Justino un asesino de la tercera edad -1994-, Barrio -1999)». A: Cahiers de civilisation espagnole contemporaine, no. 11. DOI: https://doi.org/10.4000/ccec.4910

Citació recomanada

PUJOL OZONAS, Cristina. Imaginaris del turisme al cinema espanyol. COMeIN [en línia], juny 2022, no. 122. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n122.2239