El passat estiu, vaig llegir Dune (Herbert, 1965) a quaranta-dos graus a l’ombra. Durant la lectura desitjava canviar la samarreta i els pantalons curts per un dels artefactes de supervivència de la novel·la: els destilcossos dels fremen, perfectament adaptats al clima desèrtic del planeta Dune. Viure un estiu postsequera com el que hem tingut al nostre planeta ens hauria de fer reflexionar sobre les condicions climàtiques, tal com fa Frank Herbert a la seva novel·la. Tot seguit, us comparteixo la meva reflexió, explorant un objecte creat per l’autor com a exemple de disseny-ficció, i comparant-lo amb altres prototips que exploren la crisi climàtica més enllà del món literari de l’autor.
Herbert fou un escriptor i periodista compromès amb l’ecologia que explorava idees complexes a cavall de la filosofia, la religió i la política amb artefactes literaris de ciència-ficció. Va ser un dels primers autors de gènere que va popularitzar idees sobre l’ecologia i el pensament de sistemes, i va subratllar la necessitat que els humans pensessin en el medi ambient sistemàticament i a llarg termini (Herbert, 2003).
Ecologia ‘Dune’
A Dune, l’ecologia esdevé el tema principal, juntament amb el poder, l’evolució i la supervivència. Algunes de les accions de preservació del medi es projecten a més de tretze generacions vista, que és el temps estimat per fer que el planeta sigui habitable. Al llarg de la novel·la, Herbert va concretant les necessitats d’adaptació al medi dels personatges amb la creació d’un conjunt d’objectes que formen part de l’storyworld de Dune, i que són un bon exemple de disseny-ficció.
Disseny-ficció
La primera descripció del terme va ser encunyada per Bruce Sterling (2005), autor també de ciència-ficció. Sterling explicava que, a mesura que es va anar familiaritzant amb el disseny, el sorprenien els problemes de disseny que tenien els artefactes i els serveis futuristes. Que en obrir la ciència-ficció al disseny, apareixien problemes més grans, relacionats més aviat amb la cultura especulativa en general, amb la manera en què la nostra societat s’imagina a si mateixa per mitjà de les disciplines més avançades (Sterling, 2009).
La relació entre disseny-ficció, ciència i disseny va ser establerta per Julian Bleecker el 2009 a l’assaig Design-fiction: A short essay on design, science, fact and fiction i, avui dia, el disseny-ficció està englobat dins la pràctica del disseny especulatiu (Coulton i Lindley, 2017). Aquesta pràctica articula diferents línies de treball com el disseny de futurs o el disseny crític, amb l’objectiu de plantejar preguntes i crear escenaris que provoquin pensament crític, debat i reflexió (Dunne i Raby, 2013). I en aquest enfocament del disseny, s’especula sobre noves idees mitjançant prototips i narracions, de vegades també mitjançant prototips narratius.
El destilcòs de Frank Herbert
Des del punt de vista del disseny-ficció, un destilcòs és un prototip narratiu que planteja una solució creativa a una necessitat, seguint amb el paradigma clàssic del disseny (Design Council, 2023). I un destilcòs és una peça de roba tècnica que permet recollir la humitat que emet el cos de les persones i emmagatzemar-la en un petit dipòsit. Herbert el va desenvolupar per tal de garantir la supervivència dels fremen, pobladors del desert d’Arrakis. El vestit està pensat per reciclar cada gota d’aigua. En moure’s pel desert, una persona mitjana podria perdre més de 10 litres d’aigua diaris pels porus, i el vestit redueix aquesta pèrdua a menys de 5 mil·lilitres mitjançant un sistema de capes de tela que permeten que l’usuari pugui transpirar, i que capturen la suor a la capa més exterior. El vestit també inclou un catèter, un tap nasal i una màscara facial.
El destilcòs és una peça clau de la cultura fremen. Cal ajustar-lo bé, i utilitzar-lo implica un compromís. També subscriu l’usuari al culte de l’aigua. Quan un fremen mor, tota l’aigua del seu cos es recicla i es reparteix entre la tribu. Portar un destilcòs implica estar disposat a rehidratar-se amb la humitat dels companys, a no vessar ni una llàgrima sota cap concepte. Dur un destilcòs deixa marca: el catèter imprimeix una cicatriu als narius i al llavi superior. En resum, el destilcòs complementa les funcions de destil·lació i d’hidratació del cos per adaptar-lo a un entorn hostil, i fer-lo pràcticament autosuficient. Lluny de ser una autosuficiència individualista, el destilcòs està profundament imbricat en la cultura comunitària dels fremen. L’adoració de l'aigua i la cura en l’ús de la mateixa marquen també els paràmetres estètics dels individus: els fremen sospiten de les persones que tenen la pell llisa i el cos visiblement hidratat. La cicatriu facial esdevé un indicador de compromís i resistència.
L’actor Javier Bardem (Stilgar) vesteix un destilcòs a la versió cinematogràfica de ‘Dune’ del 2021
Foto: Chia Bella James
Els recol·lectors del futur de Dunne i Raby
Al projecte Future Foragers, Anthony Dunne i Fiona Raby utilitzen el disseny per obrir una nova perspectiva sobre la qüestió de com alimentarem el món quan tingui nou mil milions de persones, xifra estimada per al 2050 l’any que van establir el projecte (2009). Imaginen un possible futur en què el problema de l’escassetat dels aliments inspira l’ús d’una sèrie de pròtesis que permeten que les persones digereixin algues, fulles i arrels. Estan inspirades en els sistemes digestius d’altres mamífers, d’insectes i ocells, i sintetitzen bacteris microbians de l’estómac per maximitzar el valor nutricional de l’entorn urbà. Així, es compensen les deficiències d’una dieta comercial empobrida de resultes de la superpoblació. Els humans del 2050 són neorecol·lectors que han externalitzat els mecanismes gastrointestinals.
Una de les premisses de Dunne i Raby és que les institucions públiques no podran donar resposta a la manca d’aliments, i per aquest motiu els prototips estan pensats per contraposar iniciatives bottom-up amb normatives< em>top-down, i polaritzar el tipus de respostes que es podrien produir cap al problema de la fam (Dunne i Raby, 2009). La seva hipòtesi és que els prototips serien dispositius do it yourself desenvolupats per jardiners de guerrilla, biòlegs de garatge i glamurosos frigans –de freegans, activistes que es manifesten contra el consum i el malbaratament de productes alimentaris.
Totes les peces del projecte, igual que el destilcòs, complementen funcions bàsiques i esdevenen òrgans artificials d’adaptació al medi. Al mateix temps, es materialitzen amb l’empremta del sistema tecnopolític en el qual han estat projectades, i articulen els rols socials dels seus usuaris.
Imatge del projecte ‘Future Foragers’
Font: CCCB
L’algacultura de Burton i Nitta
Els dissenyadors britànics Michael Burton i Michiko Nitta també estudien i dissenyen maneres alternatives d’alimentar el cos. El seu projecte Algacultura, de l’any 2010, ofereix una relació simbiòtica entre els humans i les algues. Proposa que els éssers humans siguin semifotosintètics i que puguin obtenir aliments de la llum, com ho fan les plantes.
Burton i Nitta han ideat un vestit de simbiosi que permet que es produeixi una relació beneficiosa amb les algues. Un d’aquests vestits es va utilitzar a The Algae Opera al Victoria & Albert Museum de Londres (2012), en una performance en què el cant d’òpera va esdevenir productor d’algues d’alta qualitat, aprofitant la capacitat pulmonar de Louise Ashcrof, la cantant. Els organismes fotosintètics del vestit es van alimentar del diòxid de carboni expel·lit durant l’actuació, cosa que va crear una mostra de la futura font d’aliment. El públic no només va ser convidat a apreciar-ne la música, sinó també a assaborir la cançó menjant-se les algues. La composició de la cançó i la tècnica vocal de la cantant es van crear per millorar el gust de les algues mitjançant tècniques d’enriquiment sonor dels aliments (Nunes et al., 2016), fent ús de diferents tons i freqüències per modular-ne el sabor amarg o dolç.
Aquest escenari s’inspira, entre altres fonts, en el treball dels científics Debora MacKenzie i Michael Le Page, que van escriure sobre criatures fotosintètiques, o el que anomenen «plantimals» a New Scientist (a Stępień, 2022). Avui dia, els organismes fotosintètics inclouen els líquens, llimacs de mar i algunes espècies de salamandres que acullen les algues al seu cos, en una associació anomenada endosimbiosi.
Vestit de simbiosi algacultura lluït per la ‘performer’ Noah Young
Foto: Burton Nitta
Amb l’artefacte dissenyat per Burton i Nitta, no només es fa tangible una manera d’adaptar el cos a un entorn mancat d’aliment, sinó l’efecte transformador que pot tenir en l’esfera musical i l’entorn cultural general més enllà dels dominis convencionals de l’antropocentrisme.
Cossos reconfigurats
Els artefactes presentats han estat dissenyats conjuntament amb un marc fictici que permet posar en crisi diferents premisses del nostre present, començant per les garanties mediambientals per a la supervivència. Els tres projectes ens han mostrat cossos reconfigurats pels dispositius mateix, i per la intensitat dels materials i les formes, cosa que permet no només tenir una trobada amb l’alteritat, sinó, en paraules de Justyna Stępień (2022), «per desencadenar un material que esdevé fora del món estrictament humà». En aquest sentit, els artefactes anteriors mostren que tant els cossos humans com els dels dispositius són matèries que no estan separades entre si, sinó que estan interconnectades amb el món i els seus processos, la qual cosa comporta nous models d’ètica i política que van més enllà dels models antropocèntrics convencionals.
El denominador comú de tots els imaginaris presentats és la necessitat d’adaptació de l’ésser humà a l’entorn. Estem enredats amb altres organismes que ens envolten no només per les nostres connexions socioculturals, sinó sobretot per les transformacions que tots experimentem des de la materialitat del món. Així, les obres comentades no només reflecteixen el món d’allò possible, sinó que el transformen, i ofereixen solucions per posar en pràctica valors ètics alternatius per a la salut ecosistèmica del nostre entorn.
NOTA:
Aquest article es va acabar d’escriure el dia 17 d’octubre de 2023, amb màximes de 27º a la ciutat de Barcelona.
Per saber-ne més:
BURTON, Michael; NITTA, Michiko (2012). The AlgaeOpera [en línia]. Disponible a: https://www.burtonnitta.co.uk/AlgaeOpera.html
DUNNE, Anthony; RABY, Fiona (2009).
Foragers
[en línia]. Disponible a: https://dunneandraby.co.uk/content/projects/510/0DUNNE, Anthony; RABY, Fiona (2013). Speculative everything: design, fiction, and social dreaming. Massachusetts: The MIT Press.
FORDYCE, Saraleah (2021). «Discursive Design: Critical, Speculative, and Alternative Things. By Bruce and Stephanie Tharp». Design and Culture, vol. 13, núm. 2, pàg. 249-252. DOI: https://doi.org/10.1080/17547075.2020.1845037
HERBERT, Brian (2003). Dreamer of Dune: The Biography of Frank Herbert. Tor Books.
HERBERT, Frank. (2021). Dune. Editorial Mai Més.
KRAMER, Catherine (comissària) (2015). +humans. Exposició [en línia]. Disponible a: https://www.cccb.org/ca/exposicions/fitxa/-humans/129032
LINDLEY, Joseph; COULTON, Paul (2015). «Back to the future: 10 years of design fiction». British HCI '15: Proceedings of the 2015 British HCI Conference, pàg. 210-211. Nova York: Association for Computing Machinery. DOI: https://doi.org/10.1145/2783446.2783592
NUNES, A.; BORLIDO-SANTOS, Júlio; LOPES, M. M. (2016). «Art futuring food». A: I. Anna S. Olsson; Sofia M. Araújo; M. Fátima Vieira (eds.). Food futures: ethics, science and culture, pàg. 391-411. Wageningen Academic Publishers. DOI: https://doi.org/10.3920/978-90-8686-834-6_45
STĘPIEŃ, Justyna (2022). Posthuman and Nonhuman Entanglements in Contemporary Art and the Body. Primera edició. Routledge. DOI: https://doi.org/10.4324/9781003216209
STERLING, Bruce (2005). Shaping Things. Massachusetts: The MIT Press.
STERLING, Bruce (2009). «Design fiction». Interactions, vol. 16, núm. 3 [en línia]. Disponible a: https://doi.org/10.1145/1516016.1516021
Citació recomanada
BARTOMEU MAGAÑA, Elena. «‘Dune’ i els artefactes de ficció». COMeIN [en línia], desembre 2023, no. 138. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n138.2378
