El primer Seminari d’Estudis Culturals de GAME (Grup de Recerca en Aprenentatges, Mitjans i Entreteniment) va permetre posar en comú projectes, debats i idees al voltant d’un camp de recerca que permet articular el pensament amb la intervenció política i social. La ponència principal va ser a càrrec de Toby Miller, que va posar sobre la taula els elements per definir els estudis culturals a partir de dos autors: el filòsof Bruno Latour i l’historiador Roger Chartier.
De Latour, en va prendre la proposta de contemplar tots els elements que intervenen i interactuen en la producció de coneixement, la seva xarxa actancial, l’agència de la qual pot ser humana o d’una altra índole. I de Chartier, la insistència que, malgrat que els formats, mitjans i dispositius siguin digitals, és la lectura i l’escriptura, el text, allò que està en el centre de la comunicació humana.
Miller defineix l’objectiu dels estudis culturals com l’anàlisi crítica que té en compte les relacions del poder i de subjectivitat, i és fonamental introduir en les recerques preguntes clàssiques (qui, què, com, quan, com) sense oblidar el fonamental cui bono, a qui beneficia aquest objecte que s’investiga. Miller trasllada la crítica a la institució universitària mateix i considera que necessitem veure la cultura per mitjà de prismes teòrics de sobirania i indústria: ens anima a combatre l’hegemonia acadèmica anglosaxona, i l’absolutisme, l’individualisme i el nacionalisme metodològic per obrir el camp a una veritable interculturalitat i interdisciplinarietat.
La primera taula tenia com a objectiu traçar un recorregut dels estudis culturals en els estudis de cinema i comunicació a Espanya. Celestino Deleyto va descriure els seus inicis amb l’anàlisi cultural de cinema comercial en el seu llibre Ángeles y demonios. Representación e ideología en el cine contemporáneo de Hollywood, en el qual investigava sobre les tensions entre plaer, poder, ideologia i entreteniment en la cultura de masses popular. Un llibre que, com va comentar el seu editor, Josep Lluís Fecé, va causar certa polèmica entre els historiadors del cinema del moment per considerar que aquesta perspectiva d’estudi no tenia legitimitat acadèmica. Francisco A. Zurián va recollir el testimoni parlant dels seus inicis en l’hermenèutica i estètica del cinema, amb treballs sobre Henri Agel i André Bazin. Als Estats Units, va fer el gir cap als estudis culturals, que va anar desenvolupant amb anàlisis culturals sobre el desig homosexual, les masculinitats i les representacions del cos i la sexualitat. Zurián va explicar que ha desenvolupat la seva trajectòria en el grup de recerca GECA. Tot i que amb el seu grup té una àmplia xarxa acadèmica internacional, arribats a aquest punt, el debat va quedar sumit en implícits que deixaven entreveure un malestar respecte a la recepció del seu treball en la comunitat dels estudis de cinema a Espanya.
Laia Quílez, que, des del seu treball sobre la memòria històrica, ha estat desenvolupant un treball interdisciplinari basat en fonts populars i la transmissió generacional de la memòria col·lectiva, va intentar obrir la conversa exposant la dificultat de treballar amb rigor i continuïtat en les condicions competitives i de gestió de la universitat, intervingudes per jerarquies i desigualtats estructurals molt resistents al canvi. No obstant això, em temo que la conversa no va acabar de fluir, la qual cosa no deixa de ser simptomàtica d’un estat de la qüestió.
Si se’m permet interpretar els implícits, malgrat que a Espanya els estudis culturals en el camp del cinema i la comunicació s’han anat introduint en alguns espais i projectes, «la crida a la pluralitat i a l’activisme no ha aconseguit fins ara trencar l’herència disciplinària dominant» (Cornut-Gentille, 2013, pàg. 17). Aquesta situació té un correlat laboral que també és vital perquè el bloqueig de temes, metodologies, perspectives d’anàlisis i projectes de recerca no és només un tancament de files o una demarcació de territoris acadèmics, temàtics o analítics: és també el bloqueig de trajectòries professionals, la precarització de vides acadèmiques, l’estancament de xarxes d’afinitat intel·lectual, la invisibilització de perfils i identitats docents diverses… Toby Miller ja va indicar la tensió existent entre la institucionalització i la marginalització dels estudis culturals, per la qual cosa és inevitable que totes aquestes experiències vagin travessant els relats de vida de moltes persones.
Com que no hi ha res que un agradable àpat entre col·legues no pugui resoldre, els ànims van tornar a lloc i la taula de la tarda ens va permetre sortir de la Universitat per connectar els espais de pensament amb la societat. Marina Garcés va proposar el concepte d’interval com l’element temporal complementari a l’espai per pensar amb perspectiva el nostre desig i acció d’intervenció política. No només cal contemplar l’espai per pensar i situar els projectes de canvi social, sinó també deixar fluir els temps en què es desenvolupen, s’aturen o muten. En el seu cas, Espai en Blanc va ser una aposta experimental, col·lectiva, pel pensament crític que va acabar el 2021 amb el número 99 de la revista El Pressentiment, titulat «Tornarem quan tot vagi bé». La imatge de la portada representa un contenidor d’escombraries a la vora d’una carretera que travessa un terreny àrid i desèrtic. Què vol dir? Com diria J. W. T. Mitchell (1996), la resposta pot ser res en absolut.
En la segona taula, seguint en aquesta intersecció entre pensament i acció política, Víctor Sampedro va exposar la manera en què s’ha d’utilitzar, des de la Universitat, qualsevol espai o mitjà per identificar les agendes del poder, denunciar les condicions objectives de la ciutadania i promoure relats col·lectius emancipatoris. Sampedro rebutja el terme fake news per anomenar-lo directament propaganda i va posar diversos exemples del treball acadèmic que desenvolupa amb voluntat crítica, activista, divulgativa i oberta: Dietética Digital, un llibre i una plataforma des de la qual ofereix recursos i tallers per promoure una ciutadania digital crítica, en què articula conceptes teòrics amb exemples de pel·lícules i sèries populars com Summer wars, Super Size Me o Black Mirror; la publicació d’anàlisis crítiques de treballs finals d’estudiants en premsa, o el seu recent manual Teorías de la comunicación y el poder. Opinión pública y pseudocracia, un text que desborda estratègies, activitats, consells, fins i tot un «test de democràcia» per identificar i combatre la pseudocràcia en la qual vivim.
Des de l’àmbit editorial i activista, Jorge Lago va descriure la manera en què van fundar l’ Institut d’Estudis Culturals i Canvi Social amb la voluntat de continuar pensant les maneres d’articular el pensament amb la intervenció social recollint l’esperit i les idees del cicle polític que va iniciar el 15M del 2011. Per a Lago, és fonamental transcendir els espais institucionals del pensament, la política i la recerca, i va posar com a exemple la popularitat que ha tingut un analista cultural com Mark Fisher, a qui van dedicar un curs que els va permetre constatar l’interès que suscita en les noves generacions un autor que diagnostica el malestar social a partir de reflexions de la psicoanàlisi, que articula amb elements de la cultura popular. D’altra banda, com a editor de Lengua de trapo, Lago ha publicat i prologat el clàssic de Stuart Hall, El largo camino a la renovación. El thatcherismo y la crisis de la izquierda, un llibre que considera d’una actualitat «que fa mal» per la seva capacitat d’analitzar l’origen del neoliberalisme, la seva profunditat cultural i la crisi de l’esquerra en la qual encara estem sumides. Un treball que ens interpel·la i que considera un model d’anàlisi que cal seguir.
Simón Vázquez, per la seva banda, va traçar una exhaustiva genealogia de la tradició editorial de llibres d’esquerres a Catalunya per exposar la manera en què aquests projectes tenien una voluntat de respondre als interessos i gustos de les classes populars. Editorials lligades a cooperatives i moviments socials, que connectaven amb els debats i les lluites dels moviments veïnals i travessen tot el segle XX, en els quals la perspectiva d’anàlisi teòrica i crítica tenia una clara voluntat d’intervenció social i política. Vázquez ha posat en marxa segells com Manifest Llibres o la divisió espanyola de la mítica Verso d’acord amb aquesta tradició, l’esperit de la qual considera que continua vigent en l’actualitat. La seva inquietud, que comparteix amb Lago, és que els seus projectes es converteixin en nínxols de mercat perquè tots dos entenen el seu treball editorial com una extensió de processos socials i polítics més amplis des dels quals construir comunitat.
Per saber-ne més:
ARROYO, Patricia; CASAUS, Marta; GARAVELLI, Clara; ORTEGA, María Luisa (eds.) (2012). Pensar los Estudios Culturales desde España. Reflexiones fragmentadas. Madrid: Editorial Verbum.
CORNUT-GENTILLE D’ARCY, Chantal (2013). Los Estudios Culturales en España. Exploraciones teórico-conceptuales desde el “límite” transdisciplinar. València: Advana Vieja editorial.
MITCHELL, William John Thomas (1996). «What Do Pictures “Really” Want?», October, vol. 77, pàg. 71-82. DOI: https://doi.org/10.2307/778960.
PALACIO, Manuel (2007). «Estudios culturales y cine en España». Comunicar. Revista Científica de Comunicación y Educación, núm. 29, vol. XV, pàg. 69-73.
Citació recomanada
PUJOL OZONAS, Cristina. «Crònica de la I Jornada d’Estudis Culturals de GAME: recorreguts, intervals i implícits». COMeIN [en línia], novembre 2023, no. 137. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n137.2373
Cristina PujolProfessora de Comunicació a la UOC
