En un article anterior, indagava el sentit de l’educació a partir de les aportacions de dos referents de filosofia clàssica: Jean-Jaques Rousseau i Immanuel Kant. Proposo ara aprofundir en aquest debat recuperant uns altres dos autors fonamentals: Karl Marx i Paulo Freire. Les seves aportacions han tingut una gran rellevància en la construcció d’una visió crítica de l’educació. No només en la mesura que ens han ajudat a comprendre els mecanismes interns dels sistemes educatius per a la reproducció de desigualtats, sinó també perquè han assenyalat i defensat que l’educació és –o hauria de ser– un instrument poderós per a la transformació social.

El 2019, es va publicar el llibre Urbanismo feminista. Por una transformación radical de los espacios de vida, del Col·lectiu Punt 6. Es va editar a Virus Editorial. Sovint, és important detenir-se a entendre el perfil de les diferents editorials i, en aquest cas, hi ha una connexió directa de la temàtica del llibre amb la idea política de l’editorial en qüestió, que concep «el llibre com una eina d’una comunitat de lluita i en lluita, que no té sentit si no és per pensar la realitat de manera radicalment crítica».

Podria dir que l’ordre dels noms és atzarós però no ho és i, tot i que la Viquipèdia m’informa que hi ha una divergència en el títol entre l’Estat espanyol i Amèrica del Sud (en el primer cas, era El bueno, el feo y el malo, mentre que en el segon, El bueno, el malo y el feo), és evident que no soc equidistant entre els tres personatges i l’ordre té sentit i, de moment, encara, Trump és el dolent i Elon Musk, el lleig, no per temes estètics, sinó perquè li ha tocat. Veiem com es mou cadascun d’ells en el tauler de les xarxes socials, en la tensió –com veurem– entre llibertat d’expressió i desinformació.

Després del parèntesi de la pandèmia, recuperem la Jornada Almanzora Comparte. Sota el repte de «Com millorar l’activitat econòmica de la comarca», tornem a utilitzar la dinàmica de la hackathon per actuar com a catalitzadors de l’intercanvi d’experiències. L’esperit d’aquesta jornada és posar en comú aprenentatges compartits pels representants d’empreses, institucions i associacions de diversos àmbits i interessos.

La transversalització de gènere no és un repte fàcil. Ni en els òrgans de poder o governança, ni en l’elaboració de polítiques públiques i les seves aplicacions pràctiques. Perquè, sense pressupostos, dissenys i aplicació de tàctiques específiques, pensades des d’allò comunitari, transversalitzar el gènere és susceptible de ser reduït a una idea o, pitjor, a un ideal. Evidentment, dins de l’àmbit universitari i la seva institució, el repte existeix i és majúscul.

La televisió ha estat el mitjà per excel·lència durant molts anys i està canviant radicalment en termes de consum. Vivim un moment històric quant a la digitalització de processos de qualsevol mitjà. El model de subscripció ha arribat per quedar-se i per donar més importància al contingut. Decidim pagar per serveis a la carta per escollir una pel·lícula, sèrie o documental, notícia o contingut afí als nostres gustos i interessos, cosa que fa tres o quatre anys era impensable a Espanya.

Periodisme esportiu, polític, econòmic, cultural, científic… Aquestes són algunes de les especialitats possibles a l’hora de decidir en quin àmbit vols aprofundir i formar-te, per tal de poder treballar en una publicació especialitzada. Per fer-ho, cal un bon coneixement de l’àmbit escollit, disposar i seleccionar bones fonts d’informació i, també, parlar el mateix llenguatge entre científics (o polítics, o esportistes, etc.) i periodistes. Ciència i salut han estat el focus informatiu els darrers dos anys arran de la pandèmia.

Fa un parell d’anys, vaig estar passejant per la platja d’un municipi que va ser afectat per un temporal dels que són habituals cada any al nostre territori. La platja, malgrat que hi havien reposat part de la sorra, tenia un aspecte desolador. En les línies següents, us explico un procés de reflexió creativa, a partir d’un exercici d’il·lustració.