En un article anterior, indagava el sentit de l’educació a partir de les aportacions de dos referents de filosofia clàssica: Jean-Jaques Rousseau i Immanuel Kant. Proposo ara aprofundir en aquest debat recuperant uns altres dos autors fonamentals: Karl Marx i Paulo Freire. Les seves aportacions han tingut una gran rellevància en la construcció d’una visió crítica de l’educació. No només en la mesura que ens han ajudat a comprendre els mecanismes interns dels sistemes educatius per a la reproducció de desigualtats, sinó també perquè han assenyalat i defensat que l’educació és –o hauria de ser– un instrument poderós per a la transformació social.
Començo per Karl Marx –filòsof, activista i revolucionari– situant les idees generals de la seva teoria del materialisme històric. Explicat en termes simples, el materialisme històric proposa explorar com les condicions materials i econòmiques d’una societat n’afecten l’organització i el desenvolupament i, per tant, també la vida social dels individus. Per condicions materials, Marx es refereix, sobretot, als mitjans econòmics i tecnològics de producció, i defensa que les relacions de poder en una societat es determinen en la lluita per aquests mitjans. En la seva obra Contribució a la crítica de l’economia política, Marx explica aquesta visió a partir de dos marcs socials que es contenen i se sostenen mútuament: la infraestructura econòmica (que inclou els mitjans i les tecnologies de producció) i una superestructura jurídica, política i simbòlica, en la qual figuren, per exemple, les institucions legals, educatives i polítiques, i també els valors, les formes culturals, les religions, les ideologies i les filosofies.
Aquesta sobreposició entre infraestructura i superestructura no s’ha d’entendre, però, com una armadura o configuració sòlida. En efecte, Marx veia la societat com una cosa inherentment mutable, en constant moviment, submergida en contradiccions i conflictes interns, i en constant lluita pels ressorts que mouen aquestes estructures. Des d’aquesta mirada, la teoria del materialisme històric de Marx entén que tots els components d’una societat –éssers vius i inanimats– conformen un tot interrelacionat que aglutina grups socials, institucions, creences i doctrines que estan subjectes a canvis continus vinculats a les lleis de la dialèctica i les relacions de poder.
La mirada marxista sobre l’educació
Llavors, quin rol té l’educació des d’una mirada marxista? Com podem entendre l’educació des de la perspectiva del materialisme històric?
Si ens enfoquem en l’educació com un element clau de la superestructura social, en què Marx situa la dimensió més política de la societat, el sistema educatiu formal es pot entendre com un dels múltiples mecanismes per a la reproducció material i simbòlica de les relacions de poder. En aquesta línia, pensadors com Althusser i Giroux (representants del pensament marxista en educació) ens recorden que si mirem la història de l’educació veurem que la institució escolar ha estat utilitzada en molts moments com a mediadora de pràctiques socials i culturals que asseguren i mantenen l’hegemonia d’una configuració determinada de poder. No només com a instrument per a la capacitació i formació de les classes treballadores, sinó com un mecanisme per a la transmissió d’ideologies dominants i la manutenció d’un determinat ordre econòmic i social.
Però, si això és així, ens podríem preguntar: no hi ha llavors esperança per al canvi social des de l’educació? Si entenem l’educació només com un mecanisme de reproducció de desigualtats, quines alternatives queden a l’educació per a la transformació social?
El materialisme històric és una teoria molt potent per pensar com evolucionen les societats en relació amb les seves bases materials i econòmiques, que són, segons el pensament marxista, en els fonaments de tota transformació social. No obstant això, convé no oblidar que per a Marx la naturalesa humana és potencialment revolucionària. És a dir, la voluntat humana no és un reflex passiu dels esdeveniments, sinó que conté el poder de rebel·lar-se contra les circumstàncies i les limitacions que imposen les estructures d’una societat.
La mirada sobre l’educació de Paulo Freire
És en aquest cas que l’obra i el pensament de Paulo Freire –un dels pedagogs més influents de l’Amèrica Llatina– té una rellevància fonamental, pel fet que cerca transformar des de l’educació mateix la realitat. La mirada freiriana, partint de la crítica marxista, defensa una educació transformadora que s’ha anomenat de moltes maneres: pedagogia de l’esperança, pedagogia de l’oprimit, pedagogia de l’autonomia… Termes amb els quals Freire defensava que l’educació hauria de ser un procés viu de coneixement, de formació política, però també una manifestació ètica i de compromís amb el canvi social mitjançant l’alliberament de l’individu i el desenvolupament de la seva consciència crítica. Diferenciava, per això, allò que anomenava una «educació bancària» (transmissora, alineada amb la reproducció d’hegemonies) de l’«educació com a pràctica de la llibertat» (Freire, 1970 i 1993), basada en l’afectivitat, l’alegria, les relacions, però també la capacitat científica i el domini tècnic, que defensava com a sabers necessaris dels docents al servei del canvi.
Els educadors eren així un actor clau en allò que Freire solia anomenar la revolució de l’esperança. En efecte, Freire sempre va reclamar l’esperança com una virtut molt important en la pràctica educativa de qualsevol docent. Esperança que defensava, plenament conscient dels seus límits materials. Així ho explicava: «En parlar d’esperança en la possibilitat de canviar el món, no vull fer l’efecte de ser un pedagog líric o ingenu. En parlar d’aquesta manera, no desconec com de difícil es fa, cada vegada més, implicar-se a favor dels oprimits» (Freire, 1997). Paulo Freire solia dir que la gran tasca humanista i històrica dels oprimits és alliberar-se a si mateixos i alliberar els opressors. Des d’aquesta mirada, defensava que el principal valor i l’objectiu de l’educació era canviar un món desigual i injust per un d’ètic i profundament solidari.
De la mateixa manera que el pensament de Marx, l’obra de Freire posa en evidència la dimensió política de l’educació, en al·ludir a la impossibilitat d’abordar la pràctica educativa des d’una dimensió merament tècnica i metodològica –i, per tant, neutra. Dos pensadors, dos temps històrics, però la mateixa contundència. Freire, potser per la seva rellevància a l’Amèrica Llatina, l’he tingut més a prop, més present, l’he llegit més i, segurament, l’he entès millor. Però, totes dues han estat lectures molt presents en la meva formació com a educadora, i a tots dos m’agrada tornar sempre que puc per recordar el nostre compromís personal i social necessari amb el sentit de l’educació.
Per saber-ne més:
Althusser, Louis (s. f.). Ideología y aparatos ideológicos del Estado. Mèxic: Quinto Sol.
Freire, Paulo (1970). Pedagogía del oprimido. 21a edició. Madrid: Siglo XXI.
Freire, Paulo (1993). Pedagogía de la Esperanza: un reencuentro con la pedagogía del oprimido. 7a Edició. Madrid: Siglo XXI.
Freire, Paulo (1997). Pedagogía de la Autonomía. Saberes necesarios para la práctica educativa. 11a edició. Madrid: Siglo XXI.
Giroux, Henry (1986). «Teorías de la reproducción y la resistencia en la nueva sociología de la educación: un análisis crítico». En: Universidad pedagógica nacional, no. 17. Mèxic. DOI: https://doi.org/10.17227/01203916.5140
Marx, Karl (2008). Contribución a la crítica de la economía política. Mèxic: Siglo XXI.
Citació recomanada
CREUS, Amalia. Per continuar pensant el sentit de l’educació. COMeIN [en línia], maig 2022, no. 121. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n121.2235
