Quin sentit té l¿educació?

Sí, la pregunta vol ser provocadora. De fet, sempre resulta una mica pertorbador preguntar-nos sobre el sentit de les coses, i més quan ens referim a dimensions de la vida que estan plàcidament incorporades a la nostra existència, que donem moltes vegades per fetes o per bones. Llavors, molt poques vegades ens aturem davant seu i ens preguntem: però… per què?, per a què?, amb quin sentit?

Les persones que ens dediquem a l’educació, solem invertir esforços importants per millorar la nostra pràctica, experimentant més metodologies i millors, explorant materials, analitzant i repensant constantment les nostres dinàmiques docents. Tot això és, sens dubte, fonamental, i fer-ho bé assegura la millora contínua dels processos d’ensenyament i aprenentatge. No obstant això, potser menys sovint, ens preguntem sobre el sentit fonamental de la nostra feina, per exemple, qüestionant les visions del món, cosmovisions o paradigmes als quals s’arrela la nostra pràctica educativa.

Per això, de tant en tant, m’agrada tornar a la filosofia, aquesta ciència que –com deia l’escriptor Joan Benet– complica les coses que tothom sap. Us convido a això en aquest breu assaig: a preguntar-nos sobre el sentit de l’educació recuperant les reflexions d’alguns pensadors de filosofia clàssica. Filòsofs que han tingut, i continuen tenint, una gran influència en com es configura l’educació moderna.

Visió filosòfica del sentit de l’educació

Començo per Jean Jaques Rousseau. En el seu Discurs sobre la desigualtat entre els homes, Rousseau ens descriu l’«home natural», com a ésser individual, adaptat i integrat a la natura. Aquest estat de natura és per a Rousseau un estat d’equilibri, en què les persones, lliures dels lligams de la societat, estarien en un estat de puresa moral, mancades de raó, passions o imaginació, i dotades «naturalment» del sentit de la justícia, de la bondat i de l’amor. En contrapartida, la maldat i els mals socials són, en el marc d’aquesta construcció filosòfica, el resultat de l’entrada de la persona en societat, que, amb les seves superestructures i vicissituds, la fa moralment feble, i l’allunya de les seves necessitats i inclinacions originàries.

La idea d’un «home natural» va estar històricament vinculada amb allò que es va anomenar el mite del «bon salvatge», que va guanyar rellevància en la literatura europea a l’època dels grans descobriments geogràfics, quan el contacte amb pobles originaris d’Amèrica i Àfrica va portar a un interès cultural creixent pels costums exòtics i tot allò que es presentava com a aliè a la civilització europea. En efecte, alguns escrits de Rousseau van estar dedicats als pobles primitius. Malgrat tot, entendre la seva reflexió sobre l’«home natural» simplement com una aproximació nostàlgica a un estat ideal d’innocència representa una lectura poc profunda de la complexitat de la seva proposta filosòfica. Més que una realitat que es pugui datar històricament, l’estat de natura de l’«home natural» és una hipòtesi de treball que ens proposa el filòsof com a crítica social; un instrument per a la reflexió sobre els mecanismes socials que, al llarg de la història, han enfosquit i reprimit la llibertat.

Aquest debat entre natura i societat configura el nucli principal de l’aportació rousseauniana a l’educació moderna. Allò que ens planteja Rousseau és una educació orientada a salvaguardar l’estat natural de l’ésser humà, una educació humanista, que ens porti a conèixer i a connectar amb la nostra pròpia essència. Proposa així una educació fonamentada en la idea de no interferència, que proporcioni espai i llibertat als impulsos, a la força, als desitjos, al llenguatge i als moviments naturals de cada etapa de la vida. En aquest sentit, la perspectiva rousseauniana de l’educació, molt diferent de la tradició monàstica de la seva època, proposava posar al centre l’experiència del subjecte que aprèn, deixant-lo experimentar i fluir, premissa que més tard van seguir molts pedagogs moderns com Maria Montessori o Freixenet, i que s’ha continuat renovant en els actuals moviments pedagògics de l’educació lliure.

Així mateix, resulta molt interessant posar en relació aquesta visió rousseauniana de l’educació amb les idees d’Immanuel Kant. Els escrits de Kant sobre l’educació són riquíssims, i abracen aspectes molt variats, com ara la disciplina, la instrucció i la formació. Però, mentre que l’educació rousseauniana es basa en la cerca dels principis que regeixen l’home en un hipotètic estat pur de natura, Kant veu en l’educació un camí per a l’esdevenir de la raó i la moralitat o, més precisament, per al progrés moral de l’individu i, en conseqüència, de la societat.

Educació kantiana

Per a Kant, l’educació hauria d’estar orientada a desenvolupar facultats com l’enteniment i la voluntat, a superar la ignorància, a rectificar errors, i a perfeccionar el nostre sentit moral i de responsabilitat envers els altres i envers la societat. En efecte, l’educació kantiana es planteja sobretot com a formació ètica de l’individu, més enllà de la mera instrucció o del coneixement tècnic. La concepció de l’ésser humà com a subjecte racional i, com a tal, responsable dels seus actes, és possiblement la principal premissa ètica subjacent a la idea kantiana d’educació. Una educació que Kant entén com a temps i espai per aprendre a pensar i a qüestionar els principis ètics i morals, dels quals s’origina tota acció.

Filosofia de l’educació

Jean Jacques Rousseau i Immanuel Kant són dos pensadors fonamentals en la filosofia de l’educació. És veritat –i val la pena recordar-ho– que els seus llegats no estan exempts de contradiccions. Especialment, el caràcter elitista de l’educació de la seva època, de la qual molts i moltes quedaven exclosos. Però, hi ha molta riquesa en les seves aportacions. Penso, per exemple, en la seva defensa d’una educació que posi al centre la vida, des d’ètiques i estètiques basades en els afectes i les atencions, en la responsabilitat amb l’altre i amb un mateix, i la idea de reconnexió amb la natura. Malgrat la transformació evident del món, i la necessitat també evident de crear nous paradigmes i noves formes de pensar l’educació, recórrer a la història del pensament modern és un exercici interessant. Encara que sigui per buscar elements de reflexió que ens permetin construir noves preguntes, i que ens ajudin a fer de l’educació un camí per a la construcció d’una societat millor, més justa, més ètica, més digna i més feliç.