En temps de foscor i desesperança, el periodisme té l’obligació no només d’informar, sinó de ser un far que ajudi a comprendre una realitat cada vegada més complexa i infoxicada.
«Que sigui per a tu una llum als llocs foscos, quan totes les altres llums s’hagin extingit.»
J. R. R. Tolkien, La comunitat de l’anell
Des de fa anys, tant en les meves classes a la universitat com en qualsevol fòrum públic en què hagi tingut l’oportunitat de parlar de la importància del periodisme per a la construcció d’una ciutadania crítica, he portat a col·lació dues idees tòtem de les facultats de Comunicació, per esberlar-les tot seguit.
En primer lloc, m’agrada recordar aquells criteris de noticiabilitat sacrosants de Carl Warren (1975) que tenen més de setanta anys i la vigència dels quals, malauradament, és gairebé inqüestionable. És a dir: actualitat, proximitat, que tingui repercussions futures, que la protagonitzin persones rellevants, suspens, raresa, conflicte, sexe, emoció i progrés per a la humanitat. No entraré a analitzar-les detalladament, però totes elles tenen un element en comú: ens diuen, com explica Judith Butler (2010), quines vides són dignes de ser plorades i quines no, i quins subjectes, per tant, queden exclosos del fet noticiós.
L’altre axioma enarborat constantment en les assignatures de Periodisme és el de l’objectivitat, però en parlaré més endavant…
La deslegitimació de l’ofici
Aquest ensenyament acrític es dona, d’altra banda, en un context en què la confiança en els mitjans de comunicació ha patit un deteriorament enorme en els últims anys.
La proliferació de notícies falses, la manipulació, la polarització i l’atomització del discurs informatiu en les xarxes socials han creat un entorn de desinformació i deslegitimació molt hostil per a la pràctica periodística. El filòsof Byung-Chul Han ja reflexionava el 2014 sobre aquesta paradoxa de la comunicació moderna en una entrevista per a la revista Zeit Wissen:
«Avui no hi ha llenguatge, hi ha mudesa i desemparament. El llenguatge és silenciat. D’una banda, hi ha aquest immens soroll, el soroll de la comunicació, de l’altra, hi ha aquest enorme silenci, un silenci que és diferent del silenci. (…) Només hi ha una comunicació sorollosa i sense paraules, la qual cosa és un problema. Avui ni tan sols hi ha coneixement, només informació. Saber és completament diferent de la informació. El coneixement i la veritat sonen antiquats ara. El coneixement també té una estructura temporal diferent, comprèn el passat i el futur. I la temporalitat de la informació és el present, ara.»
Podríem dir que, de manera complementària, Lola López Mondéjar (2024) també aprofundeix en aquesta «mudesa» a l’assaig Sin relato quan parla de l’atròfia de la capacitat narrativa dels éssers humans en el capitalisme digital.
Col·lateralment, podem inferir que totes dues reflexions ens porten alhora a pensar sobre la necessitat d’un periodisme que, enmig del soroll informatiu, sigui capaç d’oferir contingut significatiu que contraresti la superficialitat predominant.
‘Slow journalism’ o la informació cuinada a foc lent
Un dels possibles contrapunts a aquesta sobreabundància d’informació o, manllevant-li el terme a Ismael Peña-López, a la «infoxicació» que ens envolta, és l’anomenat slow journalism, que no és res més que un periodisme que promou un enfocament més reflexiu i profund en la producció de notícies. En comptes de sucumbir a la velocitat dels esdeveniments i a la pressió per donar l’exclusiva, encara que això vagi en detriment de l’anàlisi, el periodisme ha de prendre’s el temps necessari per verificar, interpretar i oferir una narració contextualitzada. Aquesta mena de periodisme és, en certa manera, l’antídot a la pressa destructiva de les xarxes socials, en què el que importa és la immediatesa i no la qualitat de la informació.
En una entrevista recent amb Laura Aznar, durant la celebració del 25è. aniversari dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC, la sociòloga i periodista va reflexionar sobre com els mitjans alternatius que van sorgir com a avançament i com a resposta al moviment dels indignats –com ara Crític, El Salto, Pikara Magazine o La Marea– van respondre al repte d’oferir un periodisme més pausat i reflexiu, un periodisme a foc lent en què el pensament crític i la recerca sí que tinguessin cabuda. Aznar va destacar que el sorgiment d’aquests mitjans va donar-se en «una època de molta ebullició contextual» i va formar part de l’expressió de la «impugnació popular» a l’establishment i a «la falta de representativitat».
Aquests mitjans de comunicació alternatius, que buscaven una manera diferent d’informar i una certa independència empresarial dels grans poders, van fer gala també d’una posició arriscada en prendre clarament partit en els processos històrics, com ens va ensenyar Antonio Gramsci, i sense romandre neutrals davant la injustícia, la desigualtat i les narratives dominants; alineant-se amb les persones més vulnerabilitzades i els exclosos de «la història oficial», com resava el títol d’aquell imprescindible film de Luis Puenzo de 1985 sobre el terrorisme d’estat i les desaparicions forçoses en la dictadura civicomilitar argentina.
Aquests nous mitjans –que ja disposen de més d’una dècada de trajectòria– van entendre que un periodisme que es limiti a informar sense qüestionar el poder o les estructures establertes perd el seu paper essencial com a agent de transformació social i com a garant del dret a la informació de la ciutadania.
La il·lusió de la neutralitat i l’objectivitat
Tornant al principi d’aquest article, em sembla important recordar que l’objectivitat, tal com tradicionalment s’ha entès en el periodisme, no existeix. Al llibre Contra la neutralitat. Un periodisme de pau i de lluita, Xavier Giró (2024), professor de Periodisme Polític a la Facultat de Ciències de Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) durant més de trenta anys, argumenta que la idea d’un periodisme completament objectiu és una fal·làcia. En la pràctica, totes les decisions que prenem en la producció d’una notícia –què explicar, com fer-ho, què deixar fora– estan influïdes per la nostra perspectiva, ideologia, bagatge i context, pels nostres «coneixements situats», com diria Donna Haraway. Per tant, més que voler una objectivitat inassolible, el periodisme ha d’abraçar la transparència i l’honestedat sobre els seus límits i biaixos, i sobre els posicionaments de qui escriu. Aquesta mena de periodisme ha de reconèixer que no hi ha una veritat absoluta i immutable, però sí el rigor i l’honradesa respecte a la realitat que es narra, respecte als nostres punts de partida epistemològics i polítics enfront del poder i, sense cap mena de dubte, respecte a la ciutadania.
El periodisme, des dels seus orígens, sempre ha tingut una forta vocació de servei públic. Tanmateix, en l’era de les notícies 24/7 i la competència feroç pels clics i l’audiència, molts mitjans de comunicació han sacrificat aquesta vocació en favor de la rendibilitat econòmica. Olga Rodríguez (2013), a l’article «Y entonces..., ¿para qué nos habíamos hecho periodistas?», ens recordava que, malgrat les pressions empresarials i la precarització de la professió, el periodisme continua sent una eina fonamental per a la supervivència democràtica. Al mateix article, la periodista plantejava algunes preguntes imprescindibles (i més apressants avui dia):
«Us imagineu que el periodisme es deixés de provocar torticoli de tant mirar cap amunt, que apostés per internar-se en els barris humils de les ciutats per relatar tota una realitat que ara mateix defineix al nostre país, i que s’oblidés dels despatxos, de les corbates, de confabular amb el poder?».
En aquesta mateixa línia, Laura Aznar, en l’entrevista esmentada, també assenyalava que els mitjans alternatius representen una sort de tallafocs o rèplica davant la mercantilització del periodisme. Segons Aznar, aquests mitjans haurien de ser un model per a joves periodistes, perquè demostren que és possible mantenir la independència editorial i apostar per la qualitat, sense cedir davant les pressions econòmiques que fomenten un periodisme cada vegada més superficial.
Periodisme i construcció de ciutadania crítica: llum en temps foscos
El periodisme, doncs, té la responsabilitat d’il·luminar la foscor en temps de confusió, soroll i desinformació, encara que comporti poc més que la llum trencadissa d’un llumí o, robant-li la metàfora a Georges Didi-Huberman (2012) –i, potser, de pas, a Pasolini– la llum erràtica i resistent de les cuques de llum. Com aquests éssers inaprehensibles que descriu Didi-Huberman, els i les periodistes han de continuar defensant la seva vocació de servei públic, i prendre partit quan calgui, oferint un context més profund i ajudant a construir una ciutadania crítica, informada i capaç de prendre decisions conscients en un món cada vegada més complex.
Aquest tipus de periodisme, lluny de cedir davant la velocitat de les xarxes socials i la banalitat dels mems, manté el seu compromís amb l’ètica i la reflexió, i ens recorda que, fins i tot en els moments més foscos, sempre hi ha petites resplendors. Ja Hannah Arendt, a la seva obra Hombres en tiempos de oscuridad parlava de la importància de mantenir l’esperança enmig de la desesperació:
«Que fins i tot en els temps més foscos tenim el dret a esperar certa il·luminació, i que aquesta il·luminació pot provenir menys de les teories i conceptes que de la llum incerta, titil·lant i sovint feble que alguns homes i dones reflectiran en els seus treballs i les seves vides sota gairebé qualsevol circumstància i sobre l’època que els va tocar viure a la terra.»
El periodisme, per tant, en la seva millor expressió, s’hauria de prendre seriosament aquest encàrrec i ser aquesta llum desproveïda de pretensions, feble, potser, que ajudi les persones a comprendre una mica millor el món que les envolta, que ens ofereixi una visió crítica per poder qüestionar el que se’ns ven com a dogma i que vagi més enllà dels fets aïllats per explicar-ne les implicacions socials, polítiques, culturals, ecològiques i econòmiques d’aquests mateixos fets. Només així, la resposta a la pregunta d’Olga Rodríguez podrà ser: «Ens vam fer periodistes per ajudar a construir un món més just i habitable».
Per saber-ne més:
ARENDT, Hannah (2017). Hombres en tiempos de oscuridad. Editorial Gedisa.
BUTLER, Judith (2010). Marcos de guerra: Las vidas lloradas. Editorial Paidós.
DIDI-HUBERMAN, Georges (2012). Supervivencia de las luciérnagas. Ediciones Abada.
GIRÓ, Xavier (2024). Contra la neutralitat. Un periodisme de pau i de lluita. Pol·len Edicions.
LÓPEZ MONDÉJAR, Lola (2024). Sin relato: Atrofia de la capacidad narrativa y crisis de la subjetividad. Editorial Anagrama.
RODRÍGUEZ, Olga (2013, 12 novembre). «Y entonces..., ¿para qué nos habíamos hecho periodistas?» elDiario.es [en línia]. Disponible a: https://www.eldiario.es/opinion/zona-critica/hecho-periodistas_129_5168260.html
WARREN, CARL (1975). Géneros periodísticos informativos nueva enciclopedia de la noticia. Publicat per A.T.E.
Imatge de portada:
Foto de Famitsay Tamayo / Pexels.
Citació recomanada
HERRERA SÁNCHEZ, Sonia. «El periodisme de les lluernes: llum i taquígrafs en temps de foscor». COMeIN [en línia], maig 2025, no. 154. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n154.2533
