Mataró, 30 de maig de 2025, vuit de la tarda. M’assec en la butaca al costat de la meva jo de 15 anys –la fan d’Al salir de clase i de Martín H– que m’ha fet seguir la trajectòria de Sergio Peris-Mencheta i Juan Diego Botto des de fa més de 25 anys fins als nostres dies. Ho faig carregada d’expectatives, sens dubte, però sense saber encara com serà de mobilitzadora l’obra 14.4.
Si bé les seves obres Un trozo invisible de este mundo (2012) i Una noche sin luna (2021) ja ens va fer emmirallar en les conseqüències de l’odi, la desmemòria i l’exili, aquesta ens interpel·la sense concessions, des de l’honestedat, inapel·lable des de l’experiència vital del mateix protagonista, l’actor Ahmed Younoussi. 14.4 pren el seu títol dels quilòmetres que separen el continent africà del continent europeu en l’estret de Gibraltar. Una distància que sembla ínfima i fàcil de sortejar des del privilegi blanc, però que és un mur de contenció de l’«Europa fortalesa» ple de violència, por i incertesa en forma d’aigua i concertines, per a totes aquestes persones que cada any intenten creuar, arriscant la seva vida en moltes ocasions.
La història de l’Ahmed és una entre moltes, però –a través de la seva veu– el públic acompanya cada tram del trajecte des que amb tot just 3 anys va començar a valer-se per sí mateix fins que amb solament 9 anys va aconseguir arribar a Espanya, gairebé per casualitat, amagat en carenat del sostre de la cabina d’un camió. Però aquesta autobiografia no és solament una obra teatral ni una experiència estètica, ja que ens situa i ens confronta, obligant-nos a una profunda reflexió que no ens permet acomodar-nos en la butaca en la posició de mers observadors, sinó que ens converteix en testimonis d’un viatge llarg i traumàtic que interpel·la els nostres prejudicis i la nostra desídia davant les polítiques migratòries de la Unió Europea i de l’Estat espanyol.
Dinàmiques participatives, pedagogia i espais de diàleg
Escrivia Eduardo Galeano en El libro de los abrazos (1989):
«Per a què escriu un, si no és per a ajuntar els seus trossos? Des que entrem a l’escola o l’església, l’educació ens esquartera: ens ensenya a divorciar l’ànima del cos i la raó del cor. Savis doctors d’Ètica i Moral han de ser els pescadors de la costa colombiana, que van inventar la paraula sentipensant per a definir el llenguatge que diu la veritat».
Sempre que recordo aquest fragment, reafirmo la meva convicció que a aquest món li falten més persones sentipensants. Necessitem recordar que la mobilització d’emocions ha estat present en lluites i revolucions al llarg de la història i, que aquesta «fantasia de la individualitat» que tan bé defineix Almudena Hernando, unida a la noció il·lustrada –i profundament dissociada– de la racionalitat absoluta, ens ha fet deixar en mans de la ultradreta un ampli camp semàntic que té a veure amb l’amor, la vida, la por, la seguretat…
I de sobte, t’enfrontes al relat de l’Ahmed, i t’adones que és impossible no emocionar-se davant aquesta posada en escena que encarna el sofriment i la resistència de tants milions de persones en tantes fronteres d’aquest condemnat planeta. I és impossible també ignorar, des d’una mirada educomunicativa, el gran potencial que té aquesta obra com a recurs pedagògic. Perquè la narració en primera persona mobilitza l’afectivitat del públic, tot creant connexions empàtiques que poden facilitar la comprensió de fenòmens com ara el racisme i l’exclusió social. El teatre, en aquest sentit, transcendeix la mera representació per a convertir-se en laboratori d’aprenentatges, en què cos, reflexió i emoció convergeixen en un espai d’escolta activa i convida a desmuntar mites sobre la migració i proposar vies d’acció contra els discursos d’odi.
Educar per a la resistència democràtica
En un context de polarització creixent, on les xarxes socials multipliquen missatges d’odi i desinformació, el teatre –o almenys aquest tipus de teatre– ofereix un espai de resistència democràtica. Perquè aquest és el gran valor de l’obra del tàndem brillant que formen Sergio Peris-Mencheta i Juan Diego Botto: anar més enllà del muntatge teatral per a convertir-se en un dispositiu educomunicatiu que es converteix en una eina per a formar ciutadania crítica i per a desactivar discursos d’odi des d’una experiència cultural profundament transformadora, capaç de sembrar llavors d’empatia i formar agents de canvi. Una experiència que transcendeix l’escenari i que permet parlar d’«alteritat», de «memòria històrica», de «responsabilitat col·lectiva»…, també despertar la capacitat o la intenció de qüestionar relats hegemònics, i que ens preguntem com ens relacionem amb «l’altre / l’altra» i quines narratives reproduïm sense adonar-nos-en.
Que obres com ara 14.4 recorrin auditoris i aules és un pas decisiu per a apostar per una educació crítica i solidària, on l’art s’alia amb la pedagogia per a construir societats més justes i diverses i, en definitiva, més humanes.
Imatge de portada:
Fragment del cartell promocional de l’obra 14.4. Font: Barco Pirata Producciones Teatrales.
Citació recomanada
HERRERA SÁNCHEZ, Sonia. «‘14.4’: un antídot contra el racisme i els discursos d’odi». COMeIN [en línia], juliol 2025, no. 156. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n156.2555
