Micròfon obert: «Cacophony»

La consolidació del pòdcast, com a format sonor heterogeni, fa que hi hagi un ventall de propostes per a tots els gustos i públics. A Parenthesis, el pòdcast dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC, hem fet «Cacophony», una peça que combina l’activisme, el debat i el teatre. «Cacophony» és la primera activitat de 2024 impulsada per l’Àrea de Cultura de la UOC, en el marc del Vicerectorat d’Aliances, Comunitat i Cultura, i amb la participació de professorat dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació i dels Estudis d’Arts i Humanitats, d’estudiants dels màsters universitaris en línia de Periodisme i Comunicació Digital: Dades i Noves Narratives i de Social Media: Gestió i Estratègia, i de la Unitat d’Igualtat. Aprofitem que tenim el micròfon obert per aproximar-nos a «Cacophony» des d’angles diferents.

El naixement de Parenthesis es va fer coincidir amb el Dia Mundial de la Ràdio (13 de febrer) tot just fa quatre anys. Tal com es presentava a «Nace Parenthesis: el pódcast de ECIC», volia ser un espai per «oferir noves tendències» en comunicació i, també, per «parlar amb persones que ens inspiren». Un pòdcast fet des de la universitat i que té com a oients principals els universitaris: alumnat i equip docent. Sens dubte, amb el pas del temps continua mantenint aquests objectius. A la vegada, el pòdcast –que continua vivint una època esplèndida– també ha estat un format per experimentar i aprendre, on hem apostat amb força i fermesa per les narratives sonores: una manera nova d’explicar històries, en què intentem aprofitar la capacitat expressiva del llenguatge sonor, anar més enllà dels gèneres radiofònics tradicionals i elaborar productes que permetin treure’n rendiment en educació, recerca i també transferència del coneixement.

Al llarg de les temporades hem passat d’un contingut exclusivament en castellà, a un contingut bilingüe, en què tant l’equip com els convidats parlen amb la llengua amb què se senten més còmodes. Hem intentat que les temàtiques fossin variades, s’hi ha sumat un subproducte («Interrogantes del diseño») i l’equip encarregat de portar-lo a terme ha evolucionat, a més d’haver estrenat un magnífic laboratori que ens ha permès tenir un espai consolidat i professionalitzat.

Fa uns mesos ens va arribar una proposta engrescadora i també molt reptadora del Vicerectorat d’Aliances, Comunitat i Cultura. Sense dubtar-ho vam acceptar, perquè encaixava perfectament amb l’ADN de Parenthesis. El resultat és «Cacophony», un pòdcast del qual els darrer dies s’ha escrit i parlat força («La mentida pot estar al servei d’una causa justa? En parlem amb la Sala Beckett al pòdcast Parenthesis»). A més, actualment és en cartellera l’obra teatral, que porta el mateix nom que el pòdcast. En aquest text, però, ens el mirarem des d’uns angles diferents.

«Cacophony», pòdcast activista i transmèdia

En primer lloc, com a pòdcast activista, amb la voluntat de visibilitzar temàtiques, enfocaments i referents, i també per a la construcció identitària. La professora Cristina Pujol també va parlar de l’activisme en el pòdcast contraposant-lo amb el contingut de marca a: «Periodisme, ‘podcasts’ i feminisme: entre l’activisme i la identitat de marca», i va recollir una selecció de pòdcasts feministes. En la plataforma Ivox trobem els considerats els millors pòdcasts activistes del 2023 agrupats en les categories següents: causes socials, lluita feminista, entendre com funciona el món i planeta terra. Altres exemples de pòdcast activista i lluita els trobem a Amnistia Internacional i Creu Roja.

En segon lloc, considerem que també és interessant abordar Cacophony posant el focus en l’expertesa de convidats i, consegüentment, en l’amplificació de debats. Juntament amb la Sala Beckett hem pogut digerir el guió i fer una anàlisi reposada que permet escoltar-se: abans, durant i després de l’obra. Amb un contingut transmèdia que posa el focus en els eixos temàtics, contextualitza la informació, aporta coneixement, anàlisi i reflexió; com el periodisme a foc lent, que permet reposar les idees i deixar la immediatesa. Tot plegat complementa l’obra teatral i pot ser d’utilitat per atraure un segment de públic habituat al canal auditiu, dotar d’un nou matís a l’estratègia de comunicació del teatre o com un contingut d'aprenentatge, sigui a l’aula o per a la ciutadania.

Els podcasts d’altres sales són, per exemple, La prèvia del Liceu, Els Imprescindibles - Teatre Barcelona (una producció de TeatreBarcelona amb la col·laboració de Betevé), el Teatre Nacional de Catalunya (es descriu el pòdcast com una manera d’aprofundir en els espectacles de la mà del director) o el Teatre Lliure, que li posa nom al pòdcast (barra lliure) i el presenta així: «barra lliure és el pòdcast del Teatre Lliure, presentat per la periodista Anna Pérez Pagès amb la col·laboració de Bernat Reher i amb realització sonora d’Anna Mauri. Cada episodi és una conversa distesa amb l’equip artístic de les produccions pròpies de la temporada sobre els processos de creació, els materials de recerca [...]». La Revista d’Arts escèniques i audiovisuals: Entreacte també en va fer una recomanació.

I mentre tanquem la redacció del text, ja tenim el guió del pròxim Parenthesis, que continuarà aprofitant el micròfon obert per aportar un granet de sorra i parlar de salut i vida.

NOTA:

Aquest article s’ha dut a terme en col·laboració amb Cristina Fort (@cristina_fort).

Per saber-ne més:

NARVION, Clara (2023, abril). «Teatre a cau d’orella (pòdcasts de teatre en català)» Entreacte [en línia]. Disponible a: https://entreacte.cat/entrades/perspectives/teatre-a-cau-dorella-podcasts-de-teatre-en-catala/