Callada comuniques: ho saps?

El llenguatge verbal és un petit percentatge (menys del 10 %) del context comunicatiu. El llenguatge inclusiu, tot i que no és una novetat i té dècades de recorregut, és una de les pràctiques més esteses en institucions, empreses, etc. per tal de visibilitzar les dones i altres col·lectius. Què podem fer, doncs, perquè la comunicació, en sentit global (verbal i no verbal) sigui més igualitària?

Inspirada per la lectura del llibre Qui parla i qui calla. Comunicació i (des)igualtat entre dones i homes, us comparteixo algunes idees per a la reflexió i la pràctica, i per aconseguir una comunicació més igualitària. Valoreu com ho feu vosaltres mateixos.

Aquest llibre d’Irene Yúfera, Estrella Montolío i Elisa Rosado, amb pròleg de Maria Carme Junyent, m’ha semblat indispensable per fer una anàlisi del nostre dia a dia –com a dona, mare, filla, companya, docent, tieta, amiga- i veure què podem canviar per contribuir a reduir la desigualtat en comunicació. Les ratlles següents són una selecció d’idees i conceptes que he trobat clau i interessants.

El llenguatge inclusiu té origen als anys setanta del segle XX i té una gran complexitat al darrere (una de les limitacions del desdoblament, per exemple, és reforçar el binarisme de gènere, en una societat en què la realitat és molt més àmplia i diversa). El 1991, la UNESCO va publicar Recomanacions per a un ús no sexista del llenguatge i se’n deriva la proposta de la creació de les formes del femení dels noms de les carreres, professions, etc. Les recomanacions –les que acabem d’esmentar i altres– són una actuació més que cal fer, però, malauradament, amb el llenguatge inclusiu, com a pràctica lingüística, no n’hi ha prou i cal anar més enllà per eliminar les desigualtats entre homes, dones i altres col·lectius.

De manera extremadament resumida i simplista, la comunicació verbal representa, segons els teòrics, només un 7 % de la comunicació, i la resta del percentatge el té el llenguatge no verbal (paraverbal i corporal). Si volem impulsar una comunicació igualitària entre dones i homes, i només posem l’atenció en els elements verbals del missatge, deixem de banda les imatges, els elements visuals, els elements sonors i molts altres aspectes, alguns dels quals poden tenir, fins i tot, més impacte.

Reflexions sobre com comuniquem

Una tècnica per tal d’autoreflexionar sobre com comuniquem és la «prova de la inversió», que consisteix a canviar el sexe de qui participa en la situació i veure si ens expressem de la mateixa manera o fem canvis. Per això, cal observar quin pes donem als estereotips, quins mots fem servir, quin paper donem a l’escolta, a la interacció –en què l’existència de biaix, hi és, però cal identificar-la i corregir-la–, a l’ús de la paraula, a les actituds i al contingut, per esmentar-ne alguns.

Segons una de les autores, Elisa Rosado, «respecte d’aquells nivells més tardans del nostre desenvolupament discursiu, podem prendre decisions conscients molt rellevants per comunicar-nos d’una manera que s’avingui amb els nostres principis» i, per tant, quan identifiquem biaixos comunicatius de gènere, encara som a temps de modificar-los i canviar-los.

Un altre focus en el qual posar l’atenció és la «sordesa selectiva» –concepte estudiat per la doctora honoris causa UOC Mary Beard– que es produeix, per exemple, en les converses en què es va canviant la centralitat i les posicions, però no només en les paraules, sinó també en el llenguatge no verbal i la posició dels cossos. Aquesta sordesa la podem analitzar amb una eina de diagnòstic de comunicació en reunions, disponible a: https://xes.cat, que consisteix a complimentar una graella a partir de l’observació, externa o per membres del mateix grup.

Subtilment, de manera inconscient, anem construint identitats diferenciades pel que fa al sexe per als nens i nenes (aquí, podríem esplaiar-nos amb la publicitat de les joguines i de la roba, la segregació entre nens i nenes, els colors, els estils, els rols, etc.) en l’àmbit familiar, a l’escola, a la universitat (com a estudiants, docents, investigadores), a la vida professional –ja es produeix una tímida transformació en la cultura de les organitzacions–, al carrer, a les xarxes socials, als mitjans de comunicació (vaig parlar-ne a #Onsónlesdones), i aquesta diferenciació és deguda, en part, a l’educació i els estereotips adquirits.

El món digital, entès com un reflex o una extensió del món físic, també té molta presència en les desigualtats i la violència. Els algoritmes de les xarxes socials tenen biaixos i estereotips presents en les dades d’entrada i, per tant, és un altre àmbit en el qual dedicar esforços per aconseguir més igualtat.

La «prova de la inversió», la «sordesa selectiva» us permetran fer una autocrítica i, per tancar el text, us proposo una reflexió a partir de casos reals. El material és fruit de la feina de l’Estrella Montolío (una de les autores del llibre, catedràtica de Lingüística Hispànica de la Universitat de Barcelona i responsable de la secció «Todo es lenguaje») i el Carles Mesa (periodista, director del magazín No es un día cualquiera de RNE), que presenten una mostra de 147 àudios sobre els diferents tipus de violències verbals que pateixen les dones diàriament. Aquest interessant exercici consisteix a acabar la frase «Un cas de violència verbal contra les dones es produeix quan…» (es poden consultar els arxius sonors originals a la fonoteca de «Todo es lenguaje»).

El compromís comunicatiu per aconseguir una comunicació igualitària no es pot limitar al discurs verbal, com hem explicat. Quin paper desenvolupes en la comunicació? Ho fas de manera igual segons si són homes o dones? Et proposem una reflexió dels teus comportaments comunicatius: para atenció i fes la «prova de la inversió». No ens podem permetre deixar perdre més talent femení. Callada comuniques: ho saps?

Per saber-ne més:

YÚFERA, Irene; MONTOLÍO, Estrella; ROSADO, Elisa (2023). Qui parla i qui calla. Comunicació i (des)igualtat entre dones i homes. Vic: Eumo Editorial.