Número 108 (març de 2021)

Periodisme, ‘podcasts’ i feminisme: entre l’activisme i la identitat de marca

Cristina Pujol

El format podcast ha permès la proliferació de veus i temes molt diversos però, en el context d’aquesta revista i dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC, em sembla interessant reflexionar sobre els que han estat creats per dones periodistes amb vocació crítica i feminista.

En una reflexió sobre l’evolució de la blogosfera, Geert Lovink afirmava que «en un context en què el capitalisme comunicatiu no crea espais per a les identitats, les persones utilitzen els mitjans de comunicació en xarxa per produir identitats. Internet és un mitjà per a l’experiència en massa però al mateix temps altament diferenciat i singularitzat i el blog seria la tecnologia d’aquesta experiència» (Lovink, 2016, p. 174).

 

Malgrat que hi ha moltes diferències entre l’actual boom dels podcasts i el dels blogs de fa més d’una dècada, aquesta ambivalència entre l’experiència en massa i la singularitat, pròpia dels entorns digitals, em sembla pertinent per analitzar algunes propostes de podcasts creats per dones: Gent de merda (Clàudia Rius, Paula Carreras, Rita Roig i Ofèlia Carbonell), Les Golfes (Júlia Bacardit i Anna Pazos), Ciberlocutorio (Andrea Gumes i Anna Pacheco) i Deforme semanal ideal total (Isabel Calderón i Lucía Lijtmaer).

 

A diferència d’altres programes o magazins feministes com Las chicas (Celina Montalbán i María Guerra), de la Cadena Ser, se situen fora dels circuits de ràdio corporativa i els mitjans tradicionals, que coneixen molt bé perquè, a excepció de la violoncel·lista Ofèlia Carbonell, totes són periodistes que han viscut –o s’han format– en una època de crisi profunda del periodisme professional. Com afirma amb rotunditat Lucía Lijtmaer, «al final, vaig haver de prendre mesures. Amb 40 anys no podia continuar treballant a 80 euros la peça i amb encàrrecs a les 12 de la nit. És una vergonya».

 

Aquí podem establir un petit matís generacional: mentre Deforme semanal és explícitament feminista en origen i es presenta com un radioshow en què les seves creadores «desgranaran la seva particular visió de la vida i la cultura contemporània» (que no és sinó la de les ulleres liles), les seves companyes ja entren de ple en la generació millennial, amb un feminisme més irònic (Les Golfes són «l’únic podcast produït per dones que no passa el test de Bechdel»); internet com el centre de l’univers (Ciberlocutorio: «Totes les coses més importants del món són a internet. I, si no hi són, no ens importen»), i la precarietat laboral com a element determinant de les seves identitats i experiències vitals (Gent de merda: «Perquè som gent de merda. I tu també»).

 

Unes agendes plenes a vessar de feminisme, precarietat laboral, crítiques a les representacions mediàtiques hegemòniques, la centralitat dels social media en les experiències vitals… i l’idioma com a afirmació identitària i cultural en un context, el del conflicte independentista català, impossible de conciliar als mitjans de comunicació generalistes: Les Golfes i Gent de merda reivindiquen i practiquen l’ús del català i les llengües minoritàries a la premsa i internet, mentre que al Ciberlocutorio defensen i practiquen un bilingüisme habitual a la societat catalana.

 

Els podcasts barregen temes, entrevistes, músiques i referents culturals amb una vocació mainstream que els permet analitzar de manera crítica, sovint irònica, moltes vegades divertida, l’actualitat social, cultural, política i mediàtica d’una manera autoconscient de la seva situació marginal i precària, amb l’actitud de les que no tenen res a perdre ni caps que les puguin acomiadar. Amb el vi a taula i el so de les copes colant-se a les seves converses (Ciberlocutorio, Les Golfes), les oients assistim a una reunió d’amigues en què la tafaneria i els riures serveixen tot sovint per parlar i pensar-se a una mateixa a través de terceres: sobre les pors a un futur laboral desconcertant, les inseguretats físiques o econòmiques, les experiències d’abús i assetjament sexual o laboral, les relacions familiars i de parella, els desitjos, etc. El revers del periodisme contemporani i oficial: una agenda en què les etiquetes, les dades, les estadístiques, els informes i les objectivitats són substituïts per testimoniatges, primeres persones i relats de múltiples orígens, formats i moments històrics.

 

Malgrat això, pensar les identitats en el context del capitalisme contemporani implica posar sobre la taula la demanda –si no exigència– de construir les nostres identitats com una marca, una mercaderia capaç de ser modificada, promocionada. I aquesta qüestió sobrevola de manera constant els podcasts: a mesura que pugen els oients i l’atenció dels mitjans tradicionals, també creix la responsabilitat i la por a l’autocensura, a desvirtuar el projecte original, a perdre la possibilitat d’accedir a un projecte o encàrrec, a ser la quota de «noia jove feminista» amb la qual els mitjans generalistes intenten ampliar el seu mercat.

 

Però, per descomptat, no són noies, són dones. Dones intel·ligents que volen posar en evidència que pensen de manera autònoma, tenen idees pròpies i opinió sobre el que està passant en un context periodístic en què les «noies» són l’exponent precaritzat d’una professió que les relega als rols informatius, sense opinió, sense identitat, on només són una imatge que permet, sobretot a les cadenes de televisió, compensar la desproporció de gènere en els rols professionals que representen. Com afirma Marina Garcés, les professions es feminitzen a mesura que perden poder i no és casualitat que l’elevada feminització del periodisme coincideixi amb una disminució del seu prestigi social i amb el qüestionament constant de la professió.

 

La seva exposició pública, encara que marginal, permet veure altres formes de pensar de manera pública, altres formes de practicar el periodisme, altres formes de comunicar –i comunicar-se– en xarxes, altres temes i agendes i, en el fons de tot això, una alternativa a les relacions de poder hegemòniques.

 

Per saber-ne més:

Gill, Rosalind; Sharff, Christina (2011). New femininities. Postfeminism, neoliberalism and subjectivity. Londres: Palgrave McMillan.

Lovinck, Geert (2016). Redes sin causa. Una crítica a las redes sociales. Barcelona: UOC.

 

Citació recomanada

PUJOL, Cristina. Periodisme, ‘podcasts’ i feminisme: entre l’activisme i la identitat de marca. COMeIN [en línia], març 2021, no. 108. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n108.2115

 

periodisme;  gènere;  mitjans socials; 
Números anteriors
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???