Són moltes les visions crítiques sobre el capitalisme digital que s’estan elaborant en els darrers anys des de diferents disciplines i sabers, advertiments que cal tenir en compte i que cal posar en diàleg. Enmig de la infoxicació de les xarxes, ens estem convertint en serfs i serves zombificats d’un règim nou?
En un article publicat a El País, l’11 de febrer de 2024, l’economista Yanis Varoufakis escrivia: «Serfs dels núvols, proletaris dels núvols i vassalls dels núvols del món, uniu-vos! No tenim res a perdre, excepte les nostres cadenes mentals». Ho feia parlant del concepte de tecnofeudalisme que ha desenvolupat en el seu darrer llibre, publicat aquest mateix any pel segell editorial de la Universitat de Deusto i que val la pena tenir a mà per pensar el futur de les mutacions del capitalisme en l’era digital.
És precisament en aquesta lògica de vassallatge acrític que planteja Varoufakis, des d’aquest amor romàntic d’entrega absoluta com Madame Bovary i hipervisibilitat com Gran Hermano que practiquem sovint en la xarxa –des de TikTok a Instagram, passant per Amazon o els llargs tentacles de Google–, que em sembla interessant portar aquí la idea de zombificació vinculada a les noves metamorfosis del capitalisme i el neoliberalisme.
El tecnocapitalisme s’ha definit de manera genèrica com aquesta fase del desenvolupament del capitalisme on la tecnologia digital i la informació s’intersequen com a elements essencials per a l’organització i expansió del sistema capitalista contemporani i, amb això, per al modelatge de les nostres vides socials, econòmiques, polítiques i culturals. Però aquest tecnocapitalisme, caracteritzat pel senyoriu de les grans empreses tecnològiques, la tecnoutopia de Silicon Valley, l’economia de l’streaming de les plataformes digitals, la mercantilització de les dades i la seva vigilància, l’automatització del món laboral i l’ampliació d’abismes digitals, s’assenteixi, alhora, en una teoria política, econòmica i cultural que implica una volta de rosca i una actualització necessària de la noció clàssica de neoliberalisme: el tecnoliberalisme. Un tecnoliberalisme que, com expressava Emiliano Gullo en un article titulat «La guerra de los mundos», invisibilitza les relacions de producció, desmaterialitza les relacions socials i «apunta i dispara contra la solidaritat, contra la proximitat d’un cos amb l’altre».
Reflexions sobre el neoliberalisme zombi i el règim ‘live’
I és just aquí, en aquest procés d’invisibilització, desmaterialització i atomització social, on crec que és convenient portar a col·lació dos conceptes molt suggeridors per a la reflexió. Es tracta de les nocions de neoliberalisme zombi i de règim live, encunyades respectivament per Jamie Peck, geògraf econòmic i professor de la University of British Columbia; i per Sayak Valencia, filòsofa, teòrica feminista i professora investigadora en el Departament d’Estudis Culturals del Colegio de la Frontera Norte.
Pel que fa al neoliberalisme zombi, Peck (2011) ho descriu així:
«Mort, però dominant, el neoliberalisme, de fet, sembla haver entrat en la seva fase zombi. El seu cervell sembla que fa molt temps que va deixar de funcionar, però les extremitats es mouen encara i molts dels seus reflexos defensius semblen encara estar treballant. Els morts vivents de la revolució del mercat lliure continuen caminant per la terra, encara que amb cada resurrecció de la seva marxa, la falta de coordinació es fa cada vegada més erràtica.»
Aquesta idea de Peck descriu d’una manera molt visual l’aptitud adaptativa del neoliberalisme que, de manera recurrent i persistent, ha demostrat ser capaç de sobreviure a les seves pròpies crisis i de continuar funcionant malgrat les fallades evidents del sistema.
Els mitjans de comunicació tradicionals i també els nous espais i plataformes de comunicació sorgits amb la digitalització, com agents d’aquesta zombificació neoliberal, no desisteixen de la reproducció de la narrativa thatcheriana del «There is no alternative» respecte a la mercantilització i desregulació creixents. Tot és mercat. Tot pot ser explotable i rendibilitzat: les dades, la informació, la cultura, el coneixement, la feina, els cossos…
I aquestes narratives, reconfigurades i acomodades en els nous formats i embolicades en un embalatge ideal per al consum ràpid i compulsiu, es donen en un temps del que Sayak Valencia (2019) conceptualitza com una mutació cognitiva tant a escala de continguts com d’aparells de percepció. Es tracta del règim live, un «projecte polític, epistemològic i econòmic» –com afirmarà Valencia en diversos dels seus textos–, caracteritzat per la propagació i la intensificació per mitjà dels mitjans digitals i les xarxes socials de l’«in live», «en temps real», la vida i la societat compreses com un reality xou, la percepció alterada i espectacularitzada del món que ens envolta i de la nostra interacció amb els altres. Només cal introduir «en viu» en qualsevol cercador d’internet per comprovar que se’ns ven «en directe» el genocidi a Gaza, el partit de futbol de torn o les eleccions presidencials a Mèxic.
Perquè, com explica Sayak Valencia en el seu article «El régimen está (transmitiendo en) vivo», aquest té tres pilars fonamentals: «1. l’eliminació visual de la divisió públic-privat, 2. la reïficació del temps com una cosa sense durada (pura adrenalina, instantaneïtat i desmemòria) i 3. la cosmetització extrema de les imatges de violència i la seva despolitització crítica» (2019).
Així, de sobte, ens descobrim a nosaltres mateixes en mode zombi scrolling, desplaçant-nos a dalt i a baix per la pantalla del nostre mòbil i ordinador, sense rumb fix, sense atenció. Moviment de dit automàtic, poca atenció, consum compulsiu de correus, de fotos, de vídeos, de tuits, de reels…; buscant aquesta nova dosi d’adrenalina, d’impacte, de novetat; «en viu», perquè ens sembli que formem part d’aquest quelcom que observem des d’una distància prudent i higiènica; activisme de sofà… «Danseu, danseu, maleïts!», ens criden des de Silicon Valley. «No pareu, no penseu». Infoxicats, continuem servils. Però la veritat és que no hi ha transformació sense carrer, ni comunicació real sense cossos.
Per saber-ne més:
GULLO, Emiliano (2023, juny). «La guerra de los mundos». Ctxt [en línia]. Disponible a: https://ctxt.es/es/20230601/Firmas/43020/emiliano-gullo-tecnoliberalismo-relaciones-sociales-conflicto-clase-plataformas.htm
PECK, Jamie (2011). «Neoliberalismo Zombie y el Estado ambidiestro». Prohistoria, no. 16 [en línia]. Disponible a: https://www.redalyc.org/pdf/3801/380135844010.pdf
VALENCIA, Sayak (2019). «El régimen está (transmitiendo en) vivo». Re-visiones, no. 9 [en línia]. Disponible a: https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=7211193
VAROUFAKIS, Yanis (2024, febrer). «Somos humildes siervos de los señores de la nube: bienvenidos al tecnofeudalismo». El País [en línia]. Disponible a: https://elpais.com/ideas/2024-02-11/somos-humildes-siervos-de-los-senores-de-la-nube-bienvenidos-al-tecnofeudalismo.html
Per a preparar-se per a l’apocalipsi zombi:
HERRERA SÁNCHEZ, Sonia (2022). «Manifiesto a favor de escuchar al zombi». Dossier La Marea, no. 91 [en línia]. Disponible a: https://www.academia.edu/95719357/Manifiesto_a_favor_de_escuchar_al_zombi
MCQUEEN, Scotty. [Crazy Conspiracy Dude], (2021-2023). YouTube [en línia]. Disponible a: https://www.youtube.com/@crazyconspiracydude5357
Citació recomanada
HERRERA SÁNCHEZ, Sonia. «Zombis del tecnoliberalisme i del règim ‘live’: danseu, danseu, maleïts!». COMeIN [en línia], maig 2024, no. 143. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n143.2432
