El rastreig ocular sap el que (no) has llegit

Una distopia més que ens reflecteix els reptes de la societat digital. Com tantes altres novel·les de ciència-ficció, El Círculo i El Todo exploten les pors que tenim com a societat a l’impacte de les tecnologies, a partir d’hipèrboles de la vida quotidiana.

La saga d’Eggers es construeix entorn d’aquest estil Silicon Valley de les empreses tecnològiques, segons el qual aspires a treballar a l’empresa dels teus somnis, i el campus de l’empresa és un club social on tens totes les oportunitats per gaudir de la vida. A El Cercle, fins i tot pots mudar-te al campus, i malgrat que algunes feines són monòtones i tedioses, els empleats se senten immensament agraïts de treballar-hi. El campus representa aquesta bombolla física i ideològica, que allunya la resta del món i el difumina.

A El Círculo es compenetren la xarxa social més important i el cercador més robust; però la hipèrbole narrativa porta al màxim la sobreexposició personal a la qual ens exposen aquestes tecnologies. Mae Holland, la protagonista d’El Círculo, accepta fer-se pública. És a dir, tota la seva vida quotidiana es veurà en streaming; només apagarà les càmeres per anar al lavabo o dormir. Es converteix així en una ambaixadora d’El Cercle, que narra la vida quotidiana, els valors i principis d’El Cercle, per a tots els seus seguidors i detractors. La hipèrbole de la vida en streaming mostra els límits del paradigma de viure per a les xarxes socials. La tensió inherent entre la vida personal i la pública, o tots els dubtes i incoherències personals amb les quals s’assumeix que el públic no seria solidari.

Entre El Círculo i El Todo, hi ha un gir argumental. Els reptes d’El Círculo obtenen nous matisos ideològics. A El Todo, el campus no és només el somni de molts treballadors, també és un espai on les ambicions personals i el bé comú xoquen, on s’experimenta amb els models ideològics i el model econòmic del monopoli s’imposa en la societat.

Crítica ideològica, social i econòmica

Delaney Wells, la protagonista d’El Todo, va més enllà de la seducció de les gratificacions instantànies de les xarxes socials i de tots aquests grans moments de la vida quotidiana que es viuen només en funció de poder compartir-los a les xarxes socials. Delaney és una dissident tecnològica; des de molt jove, ha treballat la seva marca personal a les xarxes socials per crear un personatge fet a imatge i mesura d’El Tot, i aconseguir així el seu primer objectiu, que la contractin a El Todo i així poder destruir l’empresa des de dins. Hi ha arribat fins i tot dient i fent coses amb les quals deliberadament no està d’acord o no s’hi identifica. És a dir, ella també viu esclava dels like i de les tendències, encara que hi està totalment en contra. Tot i això, fins i tot el seu ideal de salvar el món del monopoli tecnodeterminista trontolla davant les ambicions personals.

A El Todo, la intel·ligència artificial ha operacionalitzat els valors morals, suprimint la necessitat que cada individu reflexioni sobre ls seus principis i pugui prendre decisions lliurement. L’omnipresència del monopoli li permet imposar la seva ideologia, fins i tot en els racons més recòndits de la vida personal, sense que els ciutadans hi oposin cap resistència. En aquest món, no gaire llunyà, s’ha imposat la supervigilància i els ciutadans l’abracen agraïts. La por a l’altre els ha convençut. En aquest context, els espais lliures de vigilància representen un petit reducte de resistència i han de ser anunciats per advertir dels riscos de no estar vigilat i del risc de ser identificat com a dissident. Però, la supervigilància no només s’imposa a l’espai físic; El Tot assumeix que ho sap tot. El rastreig ocular sap si no has llegit els termes i condicions de cada compte que obres.

 

Portada d’‘El Todo’

Font: Penguin Libros

El tecnodeterminisme, és a dir, la idea que el progrés tecnològic porta al progrés social; o la fe cega en les possibilitats que ofereix la tecnologia s’acaba imposant. El gran monopoli digital mira amb menyspreu el paper i tota la indústria del paper; vol prescindir de tots els productes de plàstic, i lluita contra el consumisme que es deriva de la facilitat de produir objectes de plàstic. Per aquest camí també vol prescindir dels metges. Considera que és més objectiu, ràpid i precís el criteri d’una intel·ligència artificial mèdica que el criteri d’un metge. Un patró que s’acarnissa contra la palla en els ulls dels altres i no veu la biga en els seus. Una sàtira de la indústria tecnològica, que ens fa reflexionar sobre els seus punts de vista.

I, finalment, la posició econòmica privilegiada de l’empresa juntament amb la superioritat moral dels seus directius, que parteixen de la idea que la indústria digital és superior perquè és ecològica, sostenible i objectiva, els permet influir en la resta de la indústria. Però, aquesta influència ja no és només per l’interès econòmic, sinó pel deliri messiànic de voler imposar la seva ideologia tecnodeterminista en altres sectors de la indústria, a força de compres, fusions i defuncions corporatives. Utilitzen les inversions com a arma d’activisme polític. La novel·la ens planteja cap a on el monopoli tecnològic i la seva oligarquia tecnològica podrien conduir la societat si la dissidència tecnològica no els aturés.

Citació recomanada

ROSALES, Andrea. «El rastreig ocular sap el que (no) has llegit». COMeIN [en línia], octubre 2023, no. 136. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n136.2362