Màquines de cura

Els avenços en robòtica i en les tecnologies d’automatització estan canviant ràpidament molts aspectes de les nostres vides. En el camp de la salut i l’assistència sanitària, i especialment en l’atenció a les persones grans, la utilització de robots és ja una realitat. Però, més enllà del gran interès polític, econòmic i social que desperta la robòtica, la utilització de robots per a la cura de persones grans planteja importants desafiaments que afecten les interaccions humanes basades en l’empatia, la cura mútua i la interdependència.

L’allargament continuat de l’esperança de vida en les societats contemporànies té com una de les seves conseqüències l’envelliment de les poblacions. La longevitat és, sens dubte, un assoliment important que es pot vincular a una multiplicitat de factors, com poden ser, entre altres, els avenços tecnològics, econòmics i socials orientats a potenciar el benestar i la salut de les persones. Amb tot, l’envelliment de la població és també un gran desafiament, en la mesura en què requereix que la societat en conjunt, i les Administracions públiques en particular, s’impliquin en la construcció d’entorns socials sensibles a les necessitats vitals de les persones grans, no només des de l’òptica sanitària, sinó també des de perspectives socials, econòmiques, culturals i ètiques.

Malgrat això, en contrast amb aquesta imperiosa necessitat, les societats modernes estan submergides en una profunda crisi de la cura. Per crisi de la cura, ens referim a l’agudització de les dificultats d’amplis sectors de la població per cuidar-se, cuidar o ser cuidats, en un context en el qual s’han extremat les tensions i divisions entre allò privat i allò públic, productiu i reproductiu, i en què les pràctiques de la cura continuen, en general, relegades a l’àmbit privat, i són realitzades majoritàriament per dones i de manera no remunerada.

Però, malgrat la seva històrica invisibilització, les pràctiques de la cura són fonamentals per a la continuïtat de la vida. No només com un element per preservar la dignitat i la identitat de les persones, sinó també com un pilar fonamental dels drets humans. Però, com afrontar la cura quan cada vegada hi ha més persones grans o dependents, i cada vegada són més escassos els recursos i les persones en disposició de cuidar-les? Com restaurar l’equilibri entre producció, reproducció i cura? Un dels àmbits des del qual es busca donar resposta a aquesta pregunta ve de la robòtica, més precisament dels anomenats carebots (robots per a la cura), creats per atendre les necessitats d’acompanyament de les persones grans.

Robòtica social i robots per a la cura

Els carebots són robots que han estat dissenyats amb la finalitat d’assistir pràctiques de cura mitjançant la seva integració en relacions terapèutiques i assistencials. Aquests robots responen a una gran diversitat de funcionalitats, entre altres: màquines que poden ajudar a aixecar persones dependents o ajudar-les amb la mobilitat i l’exercici; robots dissenyats per monitorar l’activitat física i detectar caigudes, alimentar persones que no poden fer-ho soles o ajudar-les a banyar-se o fer servir el bany. També hi ha els robots destinats a involucrar socialment i emocionalment els seus usuaris, amb la finalitat de controlar, reduir o prevenir processos de deterioració cognitiva o oferir companyia en situacions de solitud no desitjada.

La contribució de la robòtica a la millora de la qualitat de vida de les persones grans o dependents té sens dubte un enorme potencial, principalment si tenim en compte el gran esforç social, econòmic i emocional que exigeixen les rutines de la cura per aquells que les exerceixen. No obstant això, només la idea que les pràctiques de la cura siguin fetes de manera sistemàtica per robots, planteja importants interrogants. Quines implicacions ètiques té la seva utilització? En quina mesura responen els robots a les necessitats reals de les persones que necessiten cura? Quines implicacions afectives té el seu ús? I si anem encara més enllà, pot tot això implicar una limitació per a la dignitat de les persones?

En el marc d’aquest debat, Amanda Sharkey i Noel Sharkey (2010), dos investigadors de la Universitat de Sheffield que fa bastant temps que es dediquen a aquesta temàtica, ens conviden a reflexionar sobre algunes preocupacions ètiques fonamentals. Assenyalen, per exemple, que l’ús d’assistència robòtica per a les persones grans podria acabar reduint les seves oportunitats de contacte humà, a més d’augmentar sentiments d’objectivació o cosificació, o la sensació de falta de control sobre les seves vides. Utilitzen el terme cosificació fent referència a les pràctiques de la cura que estan orientades al control dels cossos i rutines, que transformen les persones grans o dependents en una mena de «persones-objecte» –són empeses, aixecades, higienitzades, monitorades–, però les seves experiències, subjectivitat i individualitat tendeixen a quedar anul·lades.

Una altra qüestió important que cal tenir en compte és si aquests robots estan realment dissenyats per posar en el centre les necessitats de les persones que reben la cura, si en canvi s’orienten a reduir costos o la càrrega de treball dels cuidadors o si responen als interessos de la indústria. En aquest sentit, és important recordar que, més que simples assistents constituïts de cables i circuits que van d’habitació en habitació per repartir els medicaments als pacients d’un hospital, els robots són mecanismes complexos que integren protocols d’actuació, algorismes que marquen pautes de relació, interessos de companyies tecnològiques i discursos sobre la naturalesa mateix de la cura, entre altres elements materials i simbòlics.

A més, és important recordar que les persones grans són particularment vulnerables a la pèrdua de dignitat si es tornen dependents i perden certa capacitat de presa de decisions. Depenen dels cuidadors per respondre a la seva individualitat, per tenir la capacitat de captar senyals subtils i per comunicar-se d’una manera emocionalment compromesa i significativa. Dit en altres paraules, en una relació de cura entre persones, hi ha un intercanvi constant i fonamental de sensacions físiques i emocionals: les persones poden llegir el context, percebre com s’experimenta la relació de la cura, sentir estats d’ànim, interpretar gestos, mirades i postures. Un robot podria mesurar la temperatura, el pols i fins i tot reaccionar a senyals anímics, però no pot entendre la situació general des del punt de vista vivencial, experiencial i emocional de la persona que rep la cura.

Robots i ètica de la cura

La cura és una activitat complexa i relacional que requereix no només habilitats específiques, sinó també un alt nivell d’afectivitat, sensibilitat ètica i compromís amb la dignitat de les persones que són cuidades. Això significa, per exemple, establir una comunicació rica i significativa en la relació de la cura, basada en la capacitat de captar senyals físics i emocionals subtils, i també en el reconeixement de la subjectivitat i la individualitat, independentment de qualsevol incapacitat. La pregunta que ens cal fer llavors és: podem assegurar aquests principis de dignitat en una relació de cura duta a terme per màquines i no per persones?

Des de la perspectiva de l’ètica de la cura, s’entén que totes les persones depenem les unes de les altres, i requerim cura mútua per a la manutenció de la vida. Aquesta necessitat de cura es fa més evident quan les persones creixen, envelleixen, emmalalteixen o experimenten una discapacitat, encara que per a les persones adultes sanes les relacions de cura també són de vital importància. Així, si d’una banda podem reconèixer el gran potencial que té la tecnologia, en general, i la robòtica, en particular, en la creació d’oportunitats de benestar social és fonamental que qualsevol implementació tecnològica orientada a la cura de persones es basi en polítiques i pràctiques compromeses amb la seva dignitat, la interdependència i la responsabilitat mútua.

Per saber-ne més:

SHARKEY, Amanda; SHARKEY, Noel (2010). «Granny and the robots: Ethical issues in robot care for the elderly». Ethics and Information Technology, no. 14, pàg. 27-40. DOI: https://doi.org/10.1007/s10676-010-9234-6