Jo ho anomeno «comunicació de frontera». I per comunicació de frontera, entenc els límits màxims als quals pot arribar avui la recerca sobre comunicació. Un d’aquests límits, menystingut per aquells que no es formulen preguntes grans en les seves recerques, és la comunicació amb entitats més enllà de la mort. Sona a paranormal, però defenso davant qualsevol audiència que es tracta d’un fenomen bastant normal, ja que les estadístiques sobre creences en diferents països indiquen que entre un 10 % i un 30 % de la població diu haver tingut comunicació amb un difunt.
No soc el primer professor que investiga les comunicacions espontànies de persones mortes. Dic espontànies, perquè analitzo els casos en els quals una persona normal, com vostè o com jo, viu una experiència inesperada: veu, escolta o percep un mort. Pot ser que aquesta persona que es manifesta hagi mort recentment –i, per tant, el testimoni viu un procés de dol si la coneixia i l’estimava– o pot ser que no. El que sol ocórrer és que el mort i el testimoni hagin tingut tracte, fins i tot més que això, que fossin amics, familiars, parella…
Deia que no soc el primer professor que investiga aquestes experiències en les quals mirem de cara els morts –una cara que solem girar perquè en el nostre món la mort és un tabú–, però possiblement soc el primer explorador que les investiga des de la comunicació. Altres van fer-ho abans que jo des d’altres àmbits. Podem remuntar-nos a l’any 1882, quan es va crear la Society for Psychical Research a Londres, un grup format per físics, químics, metges, psicòlegs, filòsofs, filòlegs i tots aquells científics que volguessin sumar-se a buscar una resposta. Això sí, la majoria d’ells eren primeres espases del pensament del seu temps.
La veritat és que puc assegurar que les persones que han tingut alguna d’aquestes experiències no dubten que ha estat real i, no sols això, sinó que, en un percentatge pròxim al cent per cent, l’experiència ha provocat que creguin en una vida després de la mort. Recordo que no fa molt, després d’una entrevista en un mitjà de comunicació, algú va llançar en les xarxes la següent crítica: «No, senyor, aquestes persones no han viscut una cosa real, sinó que creuen que han viscut una cosa real». El comentari em va provocar un somriure i, des de llavors, poso jo mateix aquesta objecció sobre la taula. Les persones diuen que la comunicació que van experimentar amb un mort va ser real, no sols que «creuen que va ser real». Per la mateixa regla de tres, aquestes mateixes persones «creurien» que havien desdejunat amb la seva parella, «creurien» que havien portat als seus fills al col·legi o «creurien» que havien anat a treballar.
Els patrons de la comunicació entre vius i morts
En les meves recerques he descobert que aquestes comunicacions repeteixen un patró en la majoria dels casos i que aquest patró no té caràcter cultural, com asseguren historiadors i antropòlegs. Els nostres col·legues d’altres disciplines afirmen que existeix una comunió entre les persones vives i els seus morts, i que les pràctiques espirituals de cada cultura s’imaginen com són els morts i com poden procurar algun tipus de comunicació amb ells. Per aquesta raó, diuen, els morts en l’edat mitjana venien embolicats en flames i cadenes i durant l’època victoriana eren ombres negres fugisseres. Les religions han tingut molt a dir sobre això. Sobre el control de la duana del més enllà i sobre la infestació pandèmica del terror davant el contacte amb una persona morta. Jo defenso el contrari, que existeix un patró estable que s’ha mantingut constant en els casos que s’han documentat a Occident des de fa més de dos mil anys.
Porto ja més d’una dècada dedicant les meves recerques gairebé en exclusiva a aquesta qüestió i no desistiré de la meva obstinació fins a trobar respostes a les meves preguntes. Sé que són significatives. Sé que tenen sentit. I sé que si un paradigma científic –el nostre paradigma materialista– té anomalies, és que hi ha un paradigma superior que pot integrar-les i que pot respondre-les. Només cal trobar-lo.
Per saber-ne més:
PASTOR, Lluís (2025). Los mismos muertos vuelven. Barcelona: Luciérnaga.
Imatge de Portada:
Foto de Pexels / Cottonbro Studio
Citació recomanada
PASTOR, Lluís. «Investigar la comunicació entre morts i vius». COMeIN [en línia], octubre 2025, no. 158. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n158.2573
