Una de les moltes qüestions que emmarquen l’experiència de les persones migrants a Europa és la multiplicitat de marcs legals i reguladors dirigits a controlar-ne i administrar-ne l’entrada i la permanència en territori europeu. La gran quantitat d’instruments legislatius generats amb aquest objectiu han col·laborat a la producció i reproducció de dinàmiques que fan de la legalitat (i també dels seus límits i marges) una problemàtica central de tota la qüestió migratòria.
Kitty Calavita (2005) és una de les autores que s’ha dedicat a estudiar, específicament en el context espanyol, les implicacions de la legislació en la vida de les persones immigrants, des del punt de vista tant material com socio-simbòlic. Els marcs legals –afirma aquesta autora– són una dimensió fonamental d’un entramat de processos socials, econòmics, polítics i ideològics que tendeixen a categoritzar les persones provinents de països no comunitaris sota diferents formes d’alteritat. Entre aquestes, destaca la construcció de categories legals que determinen diferents graus de pertinença o no pertinença a una comunitat; per exemple, mitjançant el tractament d’algunes persones com a no-ciutadans –posseïdors d’un rànquing limitat de drets i privilegis socials– o, en altres casos, directament com a il·legals.
Amb tot, adverteix Calavita, aquesta connexió entre immigració i il·legalitat, avui gairebé naturalitzada en els discursos legislatius i en els mitjans de comunicació, és un fet relativament nou. En efecte, el terme immigrant il·legal va aparèixer per primera vegada amb el canvi de les polítiques migratòries que succeeixen a la crisi del 1973. És a partir de llavors quan es generen aquesta i altres neo-categories jurídiques (indocumentats, irregulars, il·legals) que es van acabar incorporant al vocabulari corrent de les polítiques i pràctiques migratòries.
En aquesta mateixa línia de reflexió, la investigadora Liliana Suárez-Navaz (2004) crida l’atenció sobre la multiplicació de requeriments administratius als quals s’han de sotmetre molts col·lectius de persones migrants per mantenir-se en situació de legalitat. També sobre la proliferació d’entitats (organismes públics, agències privades, ONG, etc.) destinades a la mediació i l’assessorament en la tramitació de permisos de treball i residència. Tots dos fenòmens s’emmarquen en el que aquesta autora anomena «fetitxisme dels papers»: la constant necessitat que tenen les persones migrants de documentar el seu estatus legal. La burocràcia i els mecanismes legals adquireixen així un paper significatiu en la reproducció de relacions de poder dispars, i en la promoció de formes de subjectivació que oposen experts i inexperts, legals i il·legals, ciutadans i immigrants.
El biopoder i la invisibilització
Resulta molt interessant pensar aquests mecanismes des del concepte de biopoder que proposa Michel Foucault (2008). El biopoder es defineix, segons aquest filòsof, assumint dues formes: les disciplines del cos i els controls de la població. Per disciplines del cos, es refereix als dispositius disciplinaris encarregats d’extreure del cos humà la seva força productiva, mitjançant el control del temps i de l’espai, com ara l’escola, l’hospital o la presó. Al seu torn, el control de la població es vincula a la regulació de les masses mitjançant sabers i pràctiques que permetin «gestionar la vida», com, per exemple, el control de taxes de natalitat, dels fluxos de migració, de les epidèmies, etc. Així, si analitzem les polítiques migratòries des de la perspectiva del biopoder, veiem com aquestes s’articulen com un mode de control sobre determinats grups socials que comporta, entre altres aspectes, la invisibilització de la seva subjectivitat política, cultural, epistemològica o dels seus mons de coneixement.
Aquesta idea d’invisibilització política, cultural i epistemològica em fa recordar una conferència impartida per Daniel Inclán fa ja uns quants anys. En una intervenció titulada L’estat del temps: un present sense passat, aquest professor i investigador de la Universitat Nacional de Mèxic afirmava que vivim en un temps de guerra, una guerra que s’estén de cap a cap del planeta, i que té manifestacions molt diverses. No és una metàfora, alertava llavors. Es tracta més aviat d’una expansió mundial de l’estat de setge, en què la guerra ha deixat de ser en espais i temps delimitats, per disseminar-se per tots els nostres espais socials. La genealogia que fa Daniel Inclán d’aquesta guerra permanent inclou desde territoris destruïts per armes fins a la guerra de classes, que es tradueix en exclusió, desnonaments, desocupació, morts socials. Un estat de setge que s’ha instal·lat com a forma de govern i de gestió de poblacions; produeix zones grises en les quals la frontera entre la política i l’economia es dilueix configurant pràctiques quotidianes i definint la nostra percepció de la realitat.
Una conferència dura, farcida de referències a un món trist, injust, en crisi permanent, un món de morts a les fronteres. Però, també una conferència molt necessària, en tant que ens recorda la urgència d’una convivència més oberta, més humana, amb menys por a les diferències i més camins compartits.
Per saber-ne més:
CALAVITA, Kitty (2005). Immigrants at the Margins. Law, Race, and Exclusion in Southern Europe. Cambridge: Cambridge University Press. DOI: https://doi.org/10.1017/CBO9780511493942
FOUCAULT, Michel (2008). Nascimento da biopolítica: Curso dado no Collège de France (1978-1979). São Paulo: Martins Fontes.
SUÁREZ-NAVAZ, Liliana (2004). Rebordering the Mediterranean. Bounderies and Citzenship in Southern Europe. Regne Unit: Berghahn Books.
Citació recomanada
CREUS, Amalia. «Sobre migracions, fetitxisme dels papers i biopoder». COMeIN [en línia], maig 2023, no. 132. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n132.2335
