Temps, tecnologies i paradoxes

Al llibre titulat The Acceleration of Life in Digital Capitalism, la sociòloga Judy Wajcman reflexiona sobre com la cultura digital ha transformat la nostra experiència del temps. Ens brinda una discussió estimulant sobre la relació entre l’acceleració de la vida, la pressió del temps i el procés constant de desenvolupament tecnològic que caracteritza les societats capitalistes digitals actuals.

Wajcman planteja com un dels conceptes centrals del llibre la idea de Time-Pressure Paradox (paradoxa de la pressió del temps) que descriu la contradicció entre l’acceleració dels avanços tecnològics i la sensació de l’acceleració dels nostres ritmes de vida. El tema que aborda no és precisament nou i, en efecte, són molts els autors que han explorat el fenomen de l’acceleració de la vida i la pressió del temps, entre ells, Paul Virilio, Barbara Adam, Helga Nowotny o Harmut Rosa, molts d’ells citats al llibre de Wajcman. Aleshores, podríem llavors: què aporta de significatiu aquesta obra de Wajcman?, en què es diferencia d’altres científics socials i filòsofs que han discutit reiteradament aquesta mateixa qüestió?

La resposta a aquesta pregunta, des del meu punt de vista, no es troba en el què, sinó en el com. Dit d’una altra manera, es troba en la perspectiva o punt de vista des del qual Judy Wajcman ens convida a pensar una problemàtica que efectivament està ja molt debatuda, però no per això és menys rellevant. En aquest sentit, poso en relleu alguns aspectes que fan particularment interessant el treball de Wajcman.

La perspectiva de Wajcman

Destaco, primer, la reflexió delicada i punyent que fa sobre l’impacte de les tecnologies en la vida quotidiana, personal i professional. Assenyala l’autora que, moltes vegades, tecnologies originalment concebudes per estalviar-nos temps –com pot ser el correu electrònic, els telèfons intel·ligents o els cercadors d’internet– acaben sent assenyalades com una font de pressió temporal, acceleració i estrès. No obstant això, allò interessant de la seva aproximació és que ens convida a anar més enllà d’una mirada polaritzada entre els beneficis i els perjudicis associats a la tecnologia. Per contra, advoca per un enfocament analític que prengui en consideració la interrelació constitutiva entre tecnologia i societat, en què la materialitat i la sociabilitat que brinden les tecnologies estan imbricades en les nostres pràctiques socials i la nostra identitat.

Un altre aspecte destacable del llibre és que l’autora teixeix el debat sobre l’acceleració del temps des d’una perspectiva situada, històrica i contextual. Aquest és, des del meu punt de vista, un dels punts forts del llibre. Així, ens explica, per exemple, com el temps del rellotge es relaciona amb el sorgiment del capitalisme industrial, o com dispositius com els Apple Watch marquen el compàs de la vida quotidiana en el capitalisme digital. D’aquesta manera, Wajcman ens ofereix una perspectiva històrica original i estimulant, que explora la mercantilització del temps posant èmfasi en els imaginaris que, des de l’era industrial, relacionen velocitat i progrés. Des d’aquesta aproximació, assenyala que la «societat d’alta velocitat» no és un concepte tan nou com pot semblar, ja que des de principis del segle XX hem experimentat nombroses transformacions que han modificat de manera radical la nostra percepció i usos del temps.

En aquesta mateixa línia, l’autora també aprofundeix en com diferents grups socials –siguin homes o dones, treballadors pobres o professionals de coll blanc– experimenten el temps de manera diferent, en funció de la seva posició social, context cultural i subjectivitat. Assenyala així que la tensió entre acceleració dels avanços tecnològics i la sensació de l’acceleració dels nostres ritmes de vida s’explica tant per una desigualtat creixent en la distribució social del temps disponible, com per una qualitat desigual d’aquest temps entre diferents col·lectius, alhora que per un canvi cultural en la visió d’una vida atrafegada com una vida d’èxit i de felicitat, premissa que l’ús de les tecnologies digitals contribueix a reforçar.

Per exemplificar-ho, se centra, sobretot, en l’àmbit domèstic. Posa atenció especial en la permeabilitat progressiva entre el temps personal i el temps laboral, la qual cosa segons el parer de l’autora no és necessàriament ni dolent ni bo, sinó que depèn de la mena de societat que vulguem construir. En aquest sentit, en molts moments del llibre, Wajcman apunta al potencial emancipador de les tecnologies, entenent que, si bé poden generar acceleració i pressió temporal, també ens permeten fer amb molta més rapidesa i efectivitat una gran quantitat de tasques. En suma, Wajcman assumeix en molts moments una mirada optimista, i confia en el control que suposadament els individus i la societat podem exercir sobre el nostre temps. Aquest control requereix, segons l’autora, la democratització de la tecnociència, i que ens fem més crítics i més conscients de la mena de tecnologies que volem, i de com la volem utilitzar.

Per posar un contrapunt i apuntar cap a una línia de debat que potser queda poc aprofundida en l’obra de Wajcman, assenyalaria una certa manca de posicionament en relació amb les grans corporacions que controlen el desenvolupament de les tecnologies, i com tot això penetra les estructures de poder econòmic. En aquest sentit, seria interessant posar a dialogar aquest llibre amb aportacions d’autors com Langdon Winner (1980), qui ens convida a reflexionar sobre les qualitats polítiques de les tecnologies, i assenyala que les màquines, les estructures i els sistemes de la cultura material moderna han de ser analitzats no només per qüestions com les seves contribucions a l’eficiència i la productivitat, sinó, sobretot, per les maneres de poder i autoritat que representen. Aquest és un tema que, des del meu punt de vista, queda poc desenvolupat al llibre de Judy Wajcman.

Finalment, destacaria que aquest és un llibre molt ben documentat, en què l’autora fa l’esforç de posar en relació aportacions conceptuals d’una gran diversitat d’autors, de manera que ofereix, a més, dades empíriques que donen compte d’una realitat complexa i canviant. S’hi suma un llenguatge amable, un text fluid i ben estructurat, que enganxa el lector des del primer moment. Una obra que val la pena llegir i que ens ajuda a comprendre millor aquests temps paradoxals en què vivim.

Per saber-ne més:

WAJCMAN, Judy (2015). Pressed for estafi: The acceleration of life in digital capitalism. Chicago: University of Chicago Press. DOI: https://doi.org/10.7208/chicago/9780226196503.001.0001

WINNER, Langdon (1980). «Do artifacts have politics?». Daedalus, vol. 109, núm. 1, pàg. 121-136.