El règim digital (i 3): de la condició protèsica a la promesa de la computació neuronal

Amb el tancament del MWC 2024 es va acabar una setmana plena d’invasions de la intel·ligència artificial (IA, a partir d’ara) a la ciutat de Barcelona. Combinar la mirada crítica oferta pels seminaris del CCCB –que alimenten de debats l’exposició IA: Intel·ligència artificial (18 d’octubre de 2023-17 de març de 2024) i que el dimecres 28 de febrer van culminar en la sàvia mirada d’Herta Nowotny (autora de La fe en la inteligencia artificial. Los algoritmos predictivos y la fe en el futuro)– amb l’eufòria tecnòfila de milers i milers d’homes al Mobile World Congress representa un àpat de difícil digestió, però necessari per no morir ni d’angoixa digital ni d’un atac de cor de tantes «wonderful news!» que s’anuncien entre les parets de grans esdeveniments mundials.

El cert és que, en no gaire més d’un any, la IA ha ocupat la narrativa gairebé absoluta dels nostres temps –com si no hi hagués crisis humanes més clàssiques, com les guerres, més a prop que mai, els desplaçats o l’exhauriment dels recursos materials que alimenten tota tecnologia. Però, conscientment o inconscient, els més de 100.000 assistents al Mobile constataven que la pròtesi ha deixat pas a la neurona. Dit d’una altra manera, el dispositiu (el mòbil) assumeix un rol subsidiari al llenguatge: la IA. Un llenguatge que ho canvia gairebé tot, perquè no només muta els nostres cossos (la condició protèsica), sinó que condiciona el nostre cervell mitjançant els algoritmes (Rouvroy i Berns, 2016) i ens condueix cap a la condició postneuronal.

No casualment, just els mateixos dies, l’empresa tecnològica ubicada a Califòrnia NVidia presentava els seus resultats del 2023 i la previsió per al 2024. Rebentaria tots els pronòstics i se situaria tercera en la cursa sense fre entre les grans tecnològiques yankees. Només per darrere de Microsoft i Apple, les dues empreses reines, NVidia supera en capitalització companyies com Amazon o Alphabet (Google) i duplica o triplica el valor de Meta (Facebook), Tesla o Walmart, per posar alguns noms coneguts.

L’aparició sobtada de NVidia

Però qui és aquest nou gegant i gran desconegut per a les masses? Per què fa aquesta aparició sobtada? És una bombolla més dins de la bombolla tecnològica? No. NVidia potser no la coneixem, però la portem quasi tots amb nosaltres. NVidia és el gran productor de targetes computacionals gràfiques del planeta, i alimenta les màquines, i per tant les pantalles, de milions de joves gamers, de tecnòfils entusiasmats amb les noves capacitats generatives d’eines com ChatGPT 4 i de qualsevol professional per a qui la imatge computacional sigui un element de feina.

L’auge de NVidia, que en deu el nom a una primera demo de l’empresa muntada per tres amics amb el nom d’NV (de next version; ‘nova versió’), és la confirmació que la IA no és un fenomen espuri, ni virtual, ni molt menys immaterial, sinó just el contrari: depèn profundament del maquinari, i la recerca de la potència infinita produeix indubtables danys materials. Mentre les accions de la companyia creixen, també ho fa l’espoli a la terra en l’obtenció dels materials per produir les targetes. Esperem que per a la futura vintena edició del Mobile, la de l’any 2026, les grans empreses del cloud software com Google, Amazon o Microsoft ens presentin una imatge real dels seus grans sistemes de servidors distribuïts arreu del món. I no només venguin promeses i conceptes.

‘Era cíborg’ o transhumanisme

Aquesta dependència de la maquinària amb esquelet reobre un debat que no és tan nou, per altra banda: som en l’era cíborg, en què la màquina ens acompanya per millorar-nos; o bé en l’era del transhumanisme, en què subroguem a la tecnologia la promesa de superar la fal·libilitat de l’home? Sembla adequat actualitzar la construcció provocadora i irònica de la subjectivitat cíborg que va fer Donna Haraway els anys vuitanta (de cyber + organism: «organisme cibernètic»): som cadascú de nosaltres un constructe criaturesc o monstruós compost tant d’elements orgànics com de dispositius cibernètics amb la intenció de millorar les capacitats orgàniques mitjançant la tecnologia?

O més aviat ens apropem a la ideologia transhumanista, que, des dels seus inicis (de Julian Huxley a Max More o Nick Bostrom), ha tingut com a objectiu transformar la condició humana cap a una tecnologització de la vida humana, tant físicament com psicològicament o intel·lectualment? En tot cas, és innegable que transitem pels foscos camins del posthumanisme. Ens afecta en tots els trams i àmbits de la nostra vida, com ens recorda Rosa Braidotti a Lo posthumano (2015):

«[L]a nostra segona vida en un món digital, el menjar genèticament modificat, les pròtesis de nova generació i les tecnologies reproductives són alguns aspectes ja familiars de la condició posthumana.»

Cal no caure en alarmismes fatalistes en culpar les màquines, sinó assumir la condició actual no natural de l’ésser humà i replantejar-nos què significa avui tenir una identitat. Només calia passejar pels inacabables passadissos de la Fira de Barcelona, inundats de milers d’homes-pròtesi atrapats per pantalles, càmeres i ulleres immersives o funcionalitats transferides a eines digitals que no ens repliquen, sinó que dicten la nostra obsolescència. Quan hom troba a faltar els robots en una fira de tecnologia és que quelcom seriós està passant.

Però, com la mateixa Braidotti remarca, cal prestar atenció a la mercantilització de les nostres vides, tant dels nostres òrgans com del que passa a dins, com ara el funcionament neuronal:

«Després d’haver constatat la fi de l’humanisme, cal veure en aquesta transformació les males intencions d’una colonització de la vida per part dels mercats i la lògica del benefici.»

No eren tan crítiques les mirades irreverents i transgressores de l’onada de teorització dels mitjans que –els anys setanta i vuitanta del segle passat i de la mà de la teoria francesa aportada per autors com Michel Foucault, Gilles Deleuze o Felix Guattari– va posar novament el focus en la noció de dispositif, de manera que va evidenciar una nova dominació de la tècnica en els nostres cossos. Autores com Donna Haraway (1985) redefinirien la biopolítica foucaultiana cap a una biotecnopolítica amb la microelectrònica al centre:

«No només “déu” ha mort, sinó també la “deessa”, o tots dos han estat revivificats en els mons carregats de microelectrònica i de polítiques biotecnològiques […]. Una ja no haurà de pensar en termes de propietats essencials, sinó de disseny, de dificultats limítrofes, de taxes de moviment, de lògiques de sistema, de cost de disminució de les dificultats.»

El valor predictiu de les provocadores paraules de Haraway, on fins i tot anuncia la difuminació de les tan contemporànies polítiques d’identitat, ens espanta 40 anys després. La triple ruptura que la condició cíborg posava damunt la taula –la divisió entre allò humà i allò animal, la divisió entre l’animal-humà i la màquina, i finalment la divisió entre allò físic i no físic– avui em produeix un eco gegant tot passejant pels halls infinits del Mobile World Congress.

Per saber-ne més:

BRAIDOTTI, Rosa (2015). Lo posthumano. Gedisa.

FOUCAULT, Michel (2006). Seguridad, territorio, población. Curso en el Collège de France (1977-1978). Fondo de Cultura Económica.

GOZALO SALELLAS, Ignasi (2023). L’excepcionalitat permanent. Anagrama.

HARAWAY, Donna (1985). A Cyborg Manifesto. Socialist Review.

NOWOTNY, Herta (2021). La fe en la inteligencia artificial. Los algoritmos predictivos y la fe en el futuro. Galaxia Gutenberg.

ROUVROY, Antoinette; BERNS, Thomas (2016, desembre). «Gubernamentalidad algorítmica y perspectivas de emancipación». Adenda Filosófica, no. 1.

SADIN, Eric (2020). La Inteligencia Artificial o el desafío del siglo. Caja Negra.

Citació recomanada

GOZALO SALELLAS, Ignasi. «El règim digital (i 3): de la condició protèsica a la promesa de la computació neuronal». COMeIN [en línia], març 2024, no. 141. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n141.2419