Barcelona i les imatges: la ciutat no narrada

La pregunta, però, és: per què l’absència de relats compartits de fets com els que s’expliquen a la pel·lícula (l’intens activisme de veïns de la maleïda Transició), àmpliament documentats per la historiografia? Quasi 50 anys després dels fets, posem el focus en petites victòries d’una batalla que encara resta en peu: la injustícia i l’aïllament de les perifèries urbanes, també la de Barcelona. Aquest just, però tardà enamorament amb aquelles lluites perifèriques, oblidades o silenciades, ens diu molt sobre la força mobilitzadora del setè art, el cinema, i també sobre la falta de narratives compromeses en les últimes dècades.

 

Barcelona, tot i ser una ciutat de llarga tradició cultural, que hi ha deixat una empremta innegable (l’urbanisme, l’arquitectura, l’art plàstic), s’ha narrat malament i molt tímidament a si mateixa. Li passa per ser alhora una ciutat plena de problemàtiques en la seva pell social i víctima del seu poder d’atracció, abocada a un jove cosmopolitisme. A l’espera de noves narratives de la catalanitat i la barcelonitat, que potser arribin de la música i d’altres arts populars dels substrats perifèrics; el cinema és el gran derrotat en aquesta responsabilitat.

 

Barcelona i la literatura

 

No és el cas de la literatura. Tot i que Barcelona no té la «seva novel·la» –aquella peça que identifica universalment una ciutat amb un art–, a Barcelona l’han narrat de manera brillant novel·les de diferents períodes. Els inicis del segle passat (gràcies al Mendoza de La ciutat dels prodigis o de La verdad sobre el caso Savolta); la postguerra, amb l’extraordinari llegat de Rodoreda (Aloma, La plaça del Diamant, El carrer de les camèlies i Mirall trencat), però també amb mirades extemporànies com les de Martínez de Pisón; o la cara fosca de la Barcelona de la democràcia de la mà del Carvalho de Vázquez Montalbán i, sobretot, de la trilogia de Francisco Casavella El día del Watusi, que fa un recorregut literari i biogràfic, col·lectiu, d’una Barcelona ancorada encara al barraquisme dels anys de la Transició i arriba fins a l’eufòria postolímpica.

 

Però hi ha dues etapes de la ciutat (els anys 60 i els 2000s) que segueixen un mateix fil: les ferides d’una ciutat social i culturalment molt desigual, com la del segon franquisme que tan bé ens va explicar Juan Marsé a la seva tetralogia sobre la perifèria nord-est de la ciutat (Últimas tardes con Teresa, La oscura historia de la prima Montse, Si te dicen que caí i Ronda del Guinardó), amb aquells espais de realisme popular, com el Bar Las Delicias o la Plaça de la Rovira, i les barreres materials i psicològiques de la desigual i hipermoderna Barcelona actual que el nou Marsé, Javier Pérez Andújar, ha narrat amb un cru sarcasme des de Los príncipes valientes (2007) fins a La noche fenomenal (2019), passant per la magistral Paseos con mi madre (2012).

 

‘Barcelona Plató’: la renúncia al subjecte polític

 

A diferència de la literatura, el cinema no ha capturat Barcelona com un subjecte argumental, i menys encara polític. S’ha enamorat, això sí, de Barcelona com a objecte. D’això n’han deixat constància diversos directors forans, que han vist Barcelona com un espai de goig, bellesa i bogeria. És a dir, com un pur escenari al servei de la trama: des de la comèdia romàntica de Whit Stillman Barcelona (1994), que el propi director situaria com a part de la trilogia Doomed Bourgeois in Love, fins a la comèdia turística de Woody Allen (Vicky Cristina Barcelona, 2008), o bé el passeig d’Almodóvar per la ciutat comtal (Todo sobre mi madre, 1999) i la teatralització del conflicte social a Biutiful d’Alejandro González Iñárritu (2010).

 

Tampoc la mirada pròpia contemporània ha explicat bé els seus barris ni s’ha immiscit a fons en altres problemàtiques al cor de la ciutat. Però no sempre ha estat així. Les Rambles, per exemple, van ser espais narratius ideals per explicar vides alternatives o marginals. Ventura Pons, a Ocaña, retrat intermitent (1978) i amb l’excusa de retratar l’artista performer José Pérez Ocaña, ens parlaria d’una ciutat en canvi a través d’un cinema documental càmera en mà i alhora íntim.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

‘Ocaña, retrat intermitent’ (Ventura Pons, 1978)

Font: Prozesa/Teide

 

Tot i filmar tots els seus films a Barcelona, Pons ja no tornaria a donar protagonisme a la ciutat com a subjecte polític fins l’any 2007 a Barcelona (un mapa), adaptació de l’obra teatral Barcelona, mapa d’ombres de Lluïsa Cunillé, sobre les dificultats de sostenir la vida per a les generacions envellides en una ciutat que es globalitza i arracona el teixit social local. Un recorregut similar faria el també barceloní Bigas Luna. Director marginal i avantguardista, arrenca la seva filmografia a mitjans dels anys 70 amb tres films sobre tres realitats en tensió: la Barcelona que baixa de Vallvidrera als baixos fons a Tatuaje (1976), la prostitució de les Rambles a Bilbao (1978) i la decadent Barcelona de la zona alta a Caniche (1979).

 

 

 

 

 

 

 

 

‘Caniche’ (Bigas Luna, 1979)

Font: Figaro Films

 

Després, en la seva etapa més popular, Luna s’entregaria a les formes fellinianes, en una espècie d’expressionisme kitsch ibèric fins ben bé el final de la seva carrera, quan aporta una peça excel·lent en què sintetitza totes les seves obsessions: formalisme i cosificació barrejats amb un intel·ligent fresc social de les rodalies. Parlem de Yo soy la Juani (2007).

 

Altres directors han filmat Barcelona amb honestedat i constància, com és el cas de Cesc Gay, o amb múltiples registres, com és el cas de Manuel Huerga. Les seves tres úniques obres a la gran pantalla –Gaudí, Antártida i Salvador– han mostrat tres Barcelones diferents, i amb textures ben diferenciades: a la primera, un fals documental, ens recrea la ciutat de principis del segle passat, innovadora i atrevida. A la segona, una ciutat fosca (Barcelona i Madrid) abocada a les drogues. Finalment, a Salvador la ciutat nuclear (l’Eixample) esdevé escenari de resistència i solidaritat.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

‘Salvador’ (Manel Huerga, 2006)

Font: Future Films / Mediapro

 

Mostrar i denunciar: l’espai de la no ficció

 

Això no treu que la visualitat s’hagi fet càrrec d’explicar múltiples altres Barcelones. El cinema documental n’ha fet dignes aportacions. Les mirades àcides de Joaquim Jordà i col·lectius com Espai en Blanc van narrar les injustícies a temps real a la ciutat gentrificada. Noves veus, com la de Marga Almirall Rotés, ens expliquen la ciutat mirant pel retrovisor. Explicada a partir del diàleg entre dues generacions –els avis i els nets–, el documental Somorrostro en tres actes posa l’èmfasi en un espai de memòria de pobresa i dolor per a Barcelona. Almirall incideix, mostrant les diferents cares del Somorrostro al llarg de les dècades, en la crua paradoxa d’aquest espai de memòria: és avui, precisament, l’epicentre de la ciutat turística de festivals i consum que pretén oblidar l’antiga marginalitat.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

‘Somorrostro en tres actes’ (Marga Almirall Rotés, 2023)

Font: CCCB

 

Tot i això, qui sobretot s’hi ha esforçat ha sigut el germà petit del cinema, la televisió a través del periodisme compromès de Televisió Espanyola –Miramar n’és un referent indiscutible–, amb, per exemple, el reportatge breu de la periodista Lulú Martorell, Tornen les barraques a Barcelona?, de 1978. En l’obra, es mostren diferents assentaments de barraques, com els de Raimon Casellas, Santa Engràcia o La Perona, temps després que Francesc Candel les denunciés a Els altres catalans. Donant testimoni directe als veïns, i també dret a defensa a representants municipals, el reportatge contextualitza el fenomen precisament donant veu a Candel.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

‘Tornen les barraques a Barcelona?’ (Lulú Martorell, 1978)

Font: ‘Giravolt’ (TVE Catalunya)

 

Més de 30 anys després, l’any 2010, Televisió de Catalunya estrenaria Barraques. La ciutat oblidada, de Sara Grimal i Alonso Carnicer. Es tracta d’una ampliació documental d’un mític reportatge del 30 minuts fet als anys 90, que aportava nous testimonis d’aquell període i sobretot una quantitat important d’imatges d’arxiu inèdites. Si les imatges hi són, per què les hem mantingut ocultes?

 

Recuperar els arxius audiovisuals que han documentat la història de la ciutat és una obligació ètica dels creadors. Però és també un motor narratiu, com bé demostra El 47, on el recurs a l’arxiu aporta credibilitat i versemblança.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Imatges d’arxiu del segrest del bus 47 (1978)

Font: autor desconegut

 

És també responsabilitat de les institucions culturals que disposen de fons documentals donar-hi visibilitat, des de Televisió Espanyola fins al MNAC, passant pel MACBA. El tracte que el nostre museu d’art contemporani ha donat i dona a fons documentals de gran vàlua, com els dels grups d’activisme videogràfic de la Transició Vídeo-Nou o Servei de Vídeo Comunitari, no fa justícia al poderós llegat que deixen les seves, nostres imatges col·lectives. Aquells joves artistes i activistes es van fer càrrec de documentar un temps i una ciutat de múltiples pells, tot registrant les injustícies del barraquisme, de l’urbanisme desmesurat i sense cap planificació, les precàries condicions educatives i de vida dels joves dels barris i les conseqüències de les drogues, entre moltes altres causes perdudes. Ho van fer, com a experiment comunitari pioner al país, fent partícips –i fent-los corresponsables– als objectes filmats.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

‘Los jóvenes de barrio’ (1982)

Font: Servei de Vídeo Comunitari

 

Ara, l’obligació de tots plegats –institucions, creadors, crítics i públic– és recuperar aquelles imatges que, de tanta veritat com projecten, mobilitzen el ciutadà i obren les portes a rearticular la memòria col·lectiva d’una forma que el poder ni tan sols sospitava fa quatre dies. Aquest és, entre d’altres, el poder del setè art. Que ens serveixi El 47 com a recordatori pel futur: «Barcelona, no cal que et posis guapa».

 

Filmografia i videografia:

ALMIRALL, Marga (2023). Somorrostro en tres actes.

BARRENA, Marcel (2024). El 47.

CARNICER, Alonso; GRIMAL, Sara (2010). Barraques. La ciutat oblidada.

HUERGA, Manuel (2006). Salvador.

LUNA, Bigas (1976). Tatuaje.

LUNA, Bigas (1978). Bilbao.

LUNA, Bigas (1979). Caniche.

LUNA, Bigas (2004). Yo soy la Juani.

MARTORELL, Lulú (1978). Tornen les barraques a Barcelona?

PONS, Ventura (1978). Ocaña, retrat intermitent.

SERVEI DE VÍDEO COMUNITARI (1982). Los jóvenes de barrio.

 

Citació recomanada

GOZALO SALELLAS, Ignasi. «Barcelona i les imatges: la ciutat no narrada». COMeIN [en línia], novembre 2024, no. 148. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n148.2472